L’udol de Q-Ars Teatre

8.07.2012

'Udol' reflexiona sobre l'acte creatiu.

Honoré de Balzac, Rainer Maria Rilke, Pina Bausch, Frida Kahlo, Virginia Woolf, Antoni Tàpies, Anne Sexton, Auguste Rodin, Adrienne Rich o Patti Smith són alguns dels artistes que apareixen a Udol, un espectacle multidisciplinari amb què la companyia Q-Ars Teatre vol retre homenatge a l’art i als artistes que «han transformat el patiment en recerca, revolta i creació», als que han volgut «ser la paraula dels silencis del món», als que han fet del gest, o del traç, la seua herència.

Encara que de manera explícita o implícita Udol tan sols fa reviure alguns dels artistes que han escrit part de la nostra història, pretèrita o present, es tracta d’un homenatge a tots els escriptors, cantants, músics, coreògrafs, pintors, ballarins, compositors… que han fet de l’art la seua raó de viure, tant als que han conegut l’èxit com als malaguanyats. Un homenatge, doncs, als que «treballen en una llengua incòmoda», als que «agafen el tren per començar de nou en una altra ciutat o en un altre país»… Però també és un homenatge als espectadors perquè, sense ells, l’obra d’art no és res. Com el poema «Udol», del poeta Alan Ginsberg, aquesta obra vol ser, a més a més, una reivindicació de l’art en tant que element necessari per fer-nos sentir més lliures.

Com el llenç, el full o el pentagrama quan encara són verges, els espectadors seiem a la butaca davant un escenari completament buit. S’apaguen els llums i es comença a sentir un renou: són els actors que ocupen l’escenari, amb el cos i la veu, i l’omplen d’uns quants objectes que esdevindran l’única escenografia. Tot ocorre en 70 minuts escassos en què Mercè Anglès, Miquel Barcelona, Anna Güell i Pau Soler, envoltats d’una llum tènue i una boira espessa, xiuxiuegen, criden, taral·legen, ballen, clamen, es planyen, reciten, riuen, canten. Quan marxen deixen l’escenari de nou buit i fosc, com si no hagués passat res. S’obren els llums i la boira ja no hi és. És llavors quan nosaltres, els espectadors, ens despertem.

Udol és un viatge a través del procés de creació i dels sentiments que envaeixen l’artista: de la dificultat («No trobo la paraula exacta. Ni tan sols una lletra.») i de la por («por de volar massa, por del vertigen, por de l’arrel, por de l’abisme… por de la por»), de la inseguretat («Sóc… I no sóc res») i del fracàs. Estructurat en forma de cercle que s’obre i es tanca, defugint l’estructura lineal clàssica, es tracta d’un espectacle conceptual i arriscat bastit de paraula, música i moviment en què es combinen fragments visuals i sonors impactants. Especialment emotiu és el moment en què Pau Soler (guitarra) i Miquel Barcelona (veu) interpreten «Helpess», cançó escrita per Neil Young i cantada, entre d’altres, per Patti Smith i K.D. Lang, dues icones de la música popular contemporània.

Igual d’intens és el moment en què Mercè Anglès i Anna Güell reciten la poeta nord-americana Adrienne Rich, recentment desapareguda, mentre Miquel Barcelona dibuixa i desdibuixa moviments per tot l’escenari («Sé que llegeixes aquest poema / tard, abans de sortir de la teva oficina / amb aquella llum intensa i groga i la finestra que s’enfosqueix / en la lassitud d’un edifici que es fon en la quietud / molt després de l’hora punta…»). Ara bé, malgrat la importància de la música i el moviment, Udol és el que és gràcies al text que signa Marilia Samper i dirigeix Joan Maria Segura. Es tracta d’un text ambiciós, poètic sempre, crític i punyent a estones («Hem venut la nostra ànima a la televisió per cable»).

Després de F3dra, Q-Ars Teatre torna a fer diana amb una obra que, malgrat els alts i baixos gairebé inevitables, és capaç de despertar un torrent d’emocions en l’espectador. Malauradament, Udol només ha pogut veure’s durant dos dies al Teatre Lliure-Espai Lliure dins de la programació del Grec. La bona notícia, però, és que tornarà a representar-se la temporada vinent a La Seca-Espai Brossa.

Deixeu-vos reptar, doncs, per els ulls interrogants d’aquesta obra.

Twitter: @ambbicicleta