Louise Dupré. Més amunt que les flames

Una pregunta que et repeteixen sovint els que no en llegeixen —ni tenen, en general, interès en llegir-ne— és «per què serveix, la poesia?». Una pregunta que, plantejada així, crec que únicament pot ésser resposta d’una manera: «Servir, no serveix per res…, i per això, precisament per això, és tan important. Les coses més fonamentals de la vida, no serveixen de res.» I, per dir-ho com els Rollings Stones, és només poesia, però ens agrada…, ens fa bategar més de pressa el(s) cors, ens eixampla el(s) pensament(s), ens desvetlla les passions, ens arbora els sentiments i ens il·lumina el món —els mons, en realitat.

Tanmateix, si encara hi ha qui segueix creient que només el que és útil és interessant, si té la bona pensada d’endinsar-se en els bells i punyents versos de Més amunt que les flames (Plus haut que les flammes), de Louise Dupré (Cafè Central / Eumo Editorial), traduït per Lídia Anoll, comprovarà, des de la primera ratlla —“Ton poème a surgi / de l’enfer”— que la poesia potser no és —o pot ésser—, exactament, útil, però sí que és —o, almenys, pot ésser— necessària.

Necessària, d’entrada, per a la pròpia autora, que quedà pregonament trasbalsada en visitar els camps d’extermini polonesos d’Auschwitz i Birkenau i li va caldre un temps —“Et ton regard / de grande brûlée / c’est venu / à n’en plus pouvoir”; “tu as fait tes classes / à l’ombre du diable // bien avant d’apprendre / a prononcer un enfer // fumant encore / sous les consonnes impossibles / de son nom”;— per pair aquella dolorosa, insuportable experiència —“il y ait des histories / que tu ne veux pas / lui raconter”; “tu te demandes // si c’est piète ou mensonge // de garder les lèvres / bien soudées / sur la douleur”; “la douleur est un cancer / qui ronge / jusqu’à la défaite derrière”— i per a expiar-la, catàrticament, a través de la poesia.

Una catarsi que, per fortuna, no és tant individual, sinó col·lectiva; no (o, per ésser més precís, no només) de la poetessa quebequesa —“tu n’es pas seule”— sinó de la humanitat, de la humanitat sencera: amb el poemari no tan sols purga el seu dolor —i el seu dol, dos conceptes inescindibles, en aquest llibre—, sinó el dolor dels homes i de les dones d’arreu, que ella i les seves paraules representen: “comme si le monde tout à coup / s’appuyait sur tes épaules / avec ses biberons cassés”.

D’aquests homes i dones que, des de l’albada dels segles —“la Terre a connu / plus de désastres / que de bénédictions”— han nascut i viscut entre dolors, perquè “c’est le monde / et sa folie”, i, per tant, quan tens, “à coté de toi” un infant “que tu n’attendais pas”, que ha “né de le douleur / comme d’une historie sans merci”, un infant que “parfois pleure / de toutes ses larmes”, quan tu el que voldries és “veure’l / riure / amb tota l’ànima”, el que et cal saber és si has fet bé —més enllà de si és just o no— duent-lo al món.

El gran dubte, incomportable, no és, doncs, si, com afirmava Adorno, “écrire un poème après Auschwitz est barbare” sinó, el que és molt més greu, molt més dramàtic, molt més insofrible —amb major raó, per les mares, que els han dut al ventre—, si no és una barbaritat dur fills al món, quan el dolor és, potser, la constant més fixa i immutable de tota la història de la humanitat: “la histoire est laide / et tu le sais // l’histoire est rapace”.

Perquè el llibre de poemes de Louise Dupré parla dels horrors dels camps de concentració hitlerians — “à Auschwitz, on exterminait des enfants”—, però (i ací rau una bona part de la seva grandesa) no parla, només de la bàrbara follia genocida nazi, sinó, metafòricament, de totes les barbàries, del Mal i del Dolor, en general, com a concepte: “en apprenant la leçon / du bien et du mal”. I, per això, precisament, són ineludibles les sovintejades referències bíbliques, més o menys explícites —“du petit garçon / sauvé des eaux”; “les créatures // nées d’un peu d’argile / et de côtes”—, perquè el Mal, el Dolor (i el consegüent temor) ens han acompanyat des de l’albada dels segles: “elle est très vielle / ta douleur”.

Un temor que s’acresqué fins a uns límits insofribles —“les mères ne savent pas / quelle violence / achèvera leurs enfants”— quan la poetessa va veure (i nosaltres ho fem ara a través de les seves paraules) amb els seus propis ulls “un enfer d’images /fouillant la poussière / des fourneaux”, on “des fils / […] n’ont pas survécu / à leurs bourreaux”, i, per tant, necessiten creure —“les mères ont la foi”, els cal “dessiner / des jets d’eau vive // des chats qui naissent / neuf fois de leurs cendres”; els cal disposar de “des calculs verticaux / pour reposer la douleur”, els cal, si no volen (acabar d’)embogir, bastir “des pont-levis, des iles / improbables // des échelles / plus hautes que les flammes”.

I no pas per a elles, sinó per als seus fills i per als que vindran —“il faut des jardins / d’enfance / pour secouer les présent”—, perquè, per més que saben que cerquen “une réponse / qui ne vient pas”, que a elles ni els arribarà ni els servirà, no deixaran de buscar-la fins que no trobin, allà on sigui i com sigui, “quel havre promettre / a l’enfant prés de toi // quelle eau pour la soif / et les mots”.

Perquè, malgrat que aquest sobresdolor —per dir-ho en el tan escaient mot d’Ausiàs March— tan punyent que li va suposar el xoc que va rebre a d’Auschwitz i Birkenau, malgrat que la commoció i el trasbals decisiu que li va suposar el que hi va veure, amb “les yeux brûlés vifs”, que la van dur primer al mutisme, necessitava explicar-ho, necessitava dir l’incidible, necessitava xopar la ploma al cor per expressar-ho, per compartir —tot fent i fer com-patir— les emocions irrefrenables que va sentir.

I ho necessitava perquè “la mémoire des morts” li ho exigia, però, sobretot, perquè “l’enfant est une soif d’or / qui éclabousse le paysage // il t’entraine [et] il te force / à marcher”, i et fa “ébranler/ les parois indestructibles / de ta peur”, perquè “dans tes bras / il y ait un enfant qui te regarde // et même sans bravoure / tu deviens une femme / de courage // une femme de fenétres ouvertes // capable de déborder / le jour”; perquè “une seule caresse / de l’enfant // peut déjouer / ne serait-ce qu’un instant / le monde et sa douleur”, i per ell, i només per ell, “tu oublies / l’interminable liste des bûchers // […] suspendue à l’idée / qu’il n’est trop tard / pour l’impossible”.

I el resultat, aquest llibre de pomes incisiu escrit amb mots senzills —“les mots en chute libre / dans les images”—, nets, clars —“habile / à fabriquer du jour”—, sorgit de la visió directa de l’infern —“champs, camps, cadavres / et les corps disloqués”—, que t’emmudeix i t’aclapara mentre el llegeixes, acaba essent, per més difícil que pugui semblar creure-ho, un preciós, coratjós i esperançador —“il vient de si loin / que tu crois/ aux miracles”; “il suffit d’un tout petit passage / creusé dans le noir // […] une fine lueur qui laisse / valser les ombres”; “mais tu danses // avec l’enfant et l’espoir fou”— cant a la vida: “la vie est la vie”; “la vie est partout”; “un mystère / qui t’implore / en riant / de continuer / à danser”.

Podria, per descomptat, seguir oferint-vos la meva visió d’aquest poemari, ja que és tan infinit com inexhaurible, i a cada nova lectura creix més i més, però crec que el millor que podeu fer, és deixar, ara mateix, aquesta anàlisi meva —en comparació i per força, maldestra i limitada— del poemari de Louise Dupré i capbussar-vos-hi. Us deixarà petja. Us ho ben garanteixo.