L’os fora de lloc

ce qui aère la parole oblige à en
sortir aussi vite qu’on y sera entré

André du Bouchet

Je vais le leur arranger, leur charabia.

Samuel Beckett

Una figura que s’ha de dissoldre sobre ella mateixa, una figura en descomposició, caçada en els perfils successius d’anar passant. Sí, un lloc de pas, on no hi fas estada. De l’inconegut cap a l’inconegut. Sense aturall, allò que fa el poema és empescar-se les tresques en la nuesa de les paraules enlluernades, en la lletra brescada. Ja solen dir que el poeta sempre és un que surt de ca seva, dret cap a la turbulència. Una silueta despullada baixa l’escala i va al fons de les coses, dels mots. Sense baranes. Des de l’al·lusió esquiva de la nuesa més intempestiva i vulnerable ja ens assenyala la fractura, la descomposició, el desplaçament i el vertigen. Des de la inestabilitat, perquè pujar i baixar en els mots és la vida del poeta, diuen. Desbordar-se des del replà, sempre en plena transició, per tal de fer comparèixer una veu que ha baixat de la peanya. Deia Barthes: l’oeuvre est un échelonement, son être est le degré: un escalier qui ne s’arrête pas. Córrer avall, minvar, deriva endins, cap a la deserció, perquè s’exposa com una poètica de qui abandona la fila. Nus baixant una escala es precipita des dels mots manllevats a Duchamp, i la veu d’Antonina Canyelles rodola —l’empeny aquella combinació de virtuosisme i irreverència— perquè cerca arrelar més endins, cap a l’ombra de l’ombra, i en esser on no arriba la llum, allà, sap enfilar-se a la fosca, fins a la memòria del pare. Farà inventari i no deixarà res per verd: revendran coses deixades de banda o guardades per a ningú, herències de desguàs i desangelades, andròmines, tot plegat. I la veu s’hi banyarà, serà comparsa dels contrafets, aixecarà un paisatge estrambòtic, i dirà la marginalitat, l’excentricitat de tot un món que ha fet ruïna i s’estira fins al present.

Aquest és el panorama erm dels primers poemes, i s’hi fa present una acritud que fa servir l’estrabada poètica, que deixa un estupor en els mots, fins i tot en els més ordinaris, des d’una poètica propera a l’inframince de Duchamp, a la recerca d’allò que és més tènue, minúscul, però capaç de dir de manera contundent la desfeta, l’espavent que nia en nosaltres. Com si cercàs l’extrema intensitat per sostracció per tal d’eliminar l’anestèsia que ens insensibilitza, que ens esmorteeix i ens fa passar la vida vegetant. Aquesta és la seva acidesa, la seva cinglada, perquè sap que basten poques paraules si són precises per tal de fer sentir el terrabastall d’una devastació que ens caça desprevinguts. També ens aplega en un descuit, perquè ens vol sobresaltar, perquè ens reclama ben deixondits davant l’experiència i la pobresa de què parlava Benjamin, amb els ulls ben oberts. Cerca el guaita en el lector, reclama una vigilància obstinada davant la voracitat dels cocodrils i de la barbàrie.

Antonina Canyelles sap que fa obra sobre la destrucció d’un passat que ens endola encara ara els dies, que fa difícil l’alegria, i que l’ha de bastir sobre allò que és exigu i menor. Perquè entén que fins i tot la mirada deixa traces i que la misèria quasi sempre és l’animal més sensat. Per això ha de filar prim i ben aviat escriure és orejar, ventilar, sempre lluny de l’estufera i l’esplendor. Pasta la seva escriptura en una barreja de sobrietat i d’il·luminació profana que furga en el repussall d’empremtes, senyals i mirades que enfiten les coses, el món de cada dia. I també fureteja en allò que fuig i no fa memòria, en tot quant desapareix i només deixa un fum, una presència vaporosa, com la infantesa que sempre revé en els seus poemes. Perquè el món dels adults mai no és innocent, a més, aquest temps perdut que retorna té la capacitat d’inquietar, i és en el mon girat damunt davall que deixa a la vista els senyals de tanta expropiació que ens constitueix, ens desfigura i ens mostra buits. Davant això alçarà la veu, mostrarà els esperons i s’afuarà en una poètica del menyspreu que aplega una concepció de la història, de la família, del cos, i que ha exercit en nosaltres una violència on s’han aixoplugat els instints més sòrdids. I el poema dirà la seva repugnància i es convertirà en un lloc de la profanació, s’afalconarà sobre aquesta mesquineria, la capolarà, i serà on podrem parar l’orella a la seva ànsia de desbandada, de ruptura, de discontinuïtat. Arrencarà el vernís i mostrarà el camp de ruïnes en un seguit d’imatges que desfan el passat tranquil i assossegat que ens volen encolomar. I si cal, posarà de manifest els mecanismes de control, les disciplines socials i polítiques que ens blinden l’ànima, allò que en el text cau com una pell morta. Obrirà les bretxes, trobarà els passatges que permeten desclucar el món i que per ventura fan viable reencantar-lo. Aquesta és la seva lucidesa que s’esbatana davant els dies irrespirables i sense obertures. I en la llengua fa una cosa semblant: grata en la crosta reaccionària i li oposa el joc d’alteracions poètiques que fan saltar qualsevol sistema de seguretat, a partir dels tempteigs, dels reversos, de la comicitat més carnavalesca, de la ironia que rebenten els sentits establerts i tresquen en els viaranys de l’evasió i de la immaduresa, fins i tot de l’estirabot més intempestiu. Perquè en aquest llibre, més que mai, exhibeix sense contemplacions una avidesa destructiva de farses i no deixa canya dreta.

Nus baixant una escala s’escriu i s’afona com una rella, com una pua, des de la disconformitat temerària, en un atac frontal, contra el servilisme, l’estultícia, les maneres cretines d’acalar el cap. Però defuig la tradició romàntica, perquè mai no és confidencial, sempre s’allunya del confessor, que compareix com un instrument inquisitorial. Fins i tot replica les seves versions més contemporànies que fan desaparèixer allò que és particular en l’individu, la intimitat, on ja no hi ha distincions entre allò que és públic i privat i que es converteix en una de les formes de control que té el poder. Per això incita sempre a la infracció, cerca escapolir-se en l’efervescència, en les corredisses, el pessigolleig de la caricatura i la derisió, en allò que és bellugadís, no en les coses que s’assenten, en la quietud. I envia al desguàs tota la tradició ratada de la vehemència fascinada, lluny dels essencialismes poètics del jo. La veu, sempre epigramàtica, aquí actua com un mirall deformant i iconoclasta que ens desfà des de l’heretgia, des de la infidelitat més absoluta. Treu les mordales i articula paradoxa i paròdia, contra la inanitat, fa servir la ironia com a pertorbació, apunta l’insòlit com un agulló que cerca el trau. Fins i tot s’escatarà la imatge de l’autoria, sense santificacions ni arrogàncies dogmàtiques, perquè sap que només la rialla és la cura contra la vanitat, tal com deia Bergson. Però lluny de la futilitat de la musiqueta o de la poesia que s’alça des de l’epopeia, perquè sempre desdenya la vacuïtat de les claudicacions i obre una veta crítica contra les mirades programades de la rutina i la pompa grandiloqüent. Canyelles es presenta com una franctiradora de la subversió més obliqua, diaspòrica i porosa, tensa, que disposa d’una retòrica punyent al servei de la refutació, sempre esquiva, amb una poètica que ens envesteix com a forma exacerbada de moquerie. Una virtuosa amb el fuet del sarcasme i la sàtira. I tot això al servei de la dissecció que ens troba calçons baixos i ens desemmascara.

Si refusa les formes senyores, i fa servir la brevitas, no és per tal d’engegar un mecanisme d’economia i d’estalvi. A l’inrevés. Canyelles es dilapida en la brevetat, perquè, alhora que ha declinat qualsevol forma de trascendència, és en aquesta estètica de la cosa poca on que és desmesurada, i amb la seva estètica de la sostracció, des de la mirada dels qui comanden, és improductiva. Per aquest motiu el mossó queda decepcionat i sense expectatives. Aquí el poema només és el trampolí. Tira-t’hi. Neda-hi, en aquesta aigua que t’ha de rentar els ulls, els ulls emmidonats que no et deixen veure res, que t’ha de desballestar la percepció de les coses perquè siguis capaç de veure’n la seva transformació just en el punt de mirar-les, en la claror més insòlita, mentre deixen anar reverberacions abissals. Quan el món ja sembla un gabinet de curiositats. No debades l’autora de Nus baixant una escala escriu també en l’estela lliscant del surrealisme. I en la realitat sap veure com es produeixen convergències irracionals, escarificacions que deixen anar les pors que ens petrifiquen. Aquesta lleugeresa, aquests assemblatges lluny de l’excés enginyós ens tatuen al món des de la pertorbació, des de la fertilitat visual i sonora que ens cal·ligrafia, com una espina que escriu, la pell de l’ànima.

En aquest llibre les relacions entre text i cos s’amplifiquen i en la mateixa encarnació del poema reclama una anatomia més furtiva, intensiva, que es reescriu de manera permanent, sense reserves, i denuncia la imatge fantàsmàtica del cos del nacionalcatolicisme que imposa un exili corporal, que entén el cos com a obstacle i el devalua. En canvi, la veu l’inscriu des de la immediatesa física i el plaer sensorial en els discursos de la cultura i en la història que deixen cicatrius i estigmes en la carn, cartografia aquest combat, i furga els senyals que deixa en la pell, perquè tal com deia Barthes, allò que amaga la meva llengua, el meu cos ho diu. Mon corps est un enfant entêté, mon langage est un adulte très civilisé, afegia el mestre, i Canyelles escriu per tal d’estampar la caparrudesa en l’escata dura de la llengua de la tribu. Hi vol gravar en relleu la diferència i la deriva, un saber altre i perillós que no troba el seu lloc i que fa por, per això dóna cos al text i cerca nous ancoratges, entre carn i escriptura, que escupen qualsevol forma de docilitat.

La nuesa baixa l’escala, s’escriu al bell mig del carrer, i s’arreveixina davant les propostes de mandarinats i torres d’ivori, perquè s’instaura com a obrador dels mons possibles, des de la crítica oberta que rebutja les especulacions fetes des d’aquesta mena de clausures i autocontemplacions. Aquí ningú no és de mel i sucre, tothom balla, perquè la poesia, tal com deia Meschonnic ha de transformar el món. Són els poemes que ens fan quan els escrivim o els llegim, perquè condensen el sentit de la vida. Tot són verbes i rialles, sí, però escriure i llegir aquí vol dir intervenir. Aquest és el lector que mobilitza el text de Canyelles, al marge d’essencialismes absoluts i purismes formals. En aquest sentit, el poema és una eina. Per això cal anar ulls espolsats, perquè ens proposa anar de banda a banda, sacsejar-nos i desprendre’ns de la pell morta i de tot quant ens enfita i no ens permet prendre portal i veure món. Fins i tot la veu del poema descarta, des del seu escepticisme, les teresetes autoficcionals entre el jo i les alteritats pròpies, com si fossin xerrameca de veïnats, xafarderies de l’insondable. Diu la fractura, la falla del jo, el crui, però alhora mostra la ficció de tot plegat, i converteix aquest narcissisme en fantasmada, ombres xineses i teatre complaent. Una literatura de la torsió, indisciplinada sempre, lluny de l’art joujou, de què parlava Flaubert, perquè incita contínuament a l’obertura, a la desobediència, cap a la dissolució i l’apostasia, des d’una posició sempre inestable contra les censures i el control, sobretot aquell que s’exerceix des del propi interior, des de les posicions que un mateix assumeix. I el seu humor lúcid i obstinat és l’instrument de confrontació permanent per tal d’esperonar-nos a mirar de bell nou, sense convencionalismes, les coses que passen, on fins i tot les utopies són ben aviat irrespirables. Per això el poema sempre queda allà, en el lloc més difícil, a la punta de la llengua.

A la seva manera, Antonina Canyelles postula una forma de dandisme d’haute pauvreté, perquè exhibeix un culte extrem a la diferència. I quan ataca i s’acarnissa no amaga la relació contradictòria i controvertida amb l’objecte de les seves invectives. Des d’aquesta posició excèntrica i distant que sap asserenar-se deixa ben a la vista, per exemple, que la religió, amb la qual entra contínuament en col·lisió, l’ha penetrada fins al moll dels ossos. Fins i tot les acusacions que profereix fan un trau i d’alguna manera les garrotades també van a parar en la defecció que s’obre en el poema, perquè deixen un buit que no és capaç d’omplir la veu que renega i que sempre té Déu a la boca, que deia Beckett. I ansia fins i tot un espai altre, sagrat, apte per tal de revelar aquesta absència, d’alguna cosa que ha extirpat i que reclama alhora una restitució de no sap què. Aquesta mancança li tenyeix la llengua i fins i tot el seu vitalisme s’amara d’aquesta llacuna que deixen els discursos amb els qual entra en controvèrsia. En aquest sentit fa pensar en el limite del contrario de Passolini. I aquesta aventura herètica als extrems, aquesta experiència visceral i ambigua de la col·lisió permanent també afecta el país i els seus discursos polítics i culturals, que dissecciona, i dels quals abjura fins que creen un forat que no és capaç d’atapeir ni la seva insolència, perquè sempre treballa en els extrems antitètics que es desborden, fins que es troba en aquella jungla de la solitud de què parlava Breton, on un gest de ventall pot fer creure en un paradís. Però això no l’atura, i excava sense aturall en les arrels de la llengua, en la seva manera serpentina de treure de polleguera fins i tot la mateixa veu del poema, sempre fugitiva, sempre amb l’ànsia de pervertir els codis assentats, contra els estrabismes que ens esgarrien la mirada, amb el seu cinisme que és com un cinglant capaç de desballestar les formes establertes que ens enfaixen a tots plegats.

La brevitas i l’ús d’aquesta llengua escàpola, ja són, en definitiva, una decisió discursiva mordaç, perquè el metratge llarg no s’adiu amb la ironia. Aquesta discontinuïtat lapidària, succinta, aparentment instantània també la resguarda de la parauleria. I amb aquesta punta que nega la gravitas, i la càrrega de destrucció que insufla en els seus poemes punyents, fa pensar en el Nietzche més corrosiu. Aquest écart ironique d’alt risc fa esclatar la veu i els versos breus actuen com una mena de detonant que obliga a la relectura i a la reflexió. Són la metxa que ens fa repensar els codis que s’afermen en l’immobilisme, el dispositiu que ens exposa a la vacuïtat i ens proposa una mirada de través sobre tot quant assumeix les assignacions normalitzadores. Amb tot això, fa emergir els discursos més reductors, i des de la dissidència els fa mostrar el llautó. La seva capacitat de dissecció és un aliatge d’ironia i desencant que actua, tal com deia Jankelevitch, de trouble-fête. Perquè ja podem riure, però a tots ens arriba l’aigua al coll, tots nedam i el poema no ens guarda la roba. Aquí ballam tots i qui fa el so és aquesta veu esgarriacries, i aquesta poètica de la importunació desbarata la festa i ens esperona, fissura les nostres seguretats i no es casa amb ningú. En el poema és la guerra i la comunió, impossible. Per això sempre compareix aquest pòsit de solitud, de terra gastada, de mots calcinats. Et penses que la tens de la teva banda i ja s’ha esfumat. El mateix Jankelevitch ja avisava que ironitzar és absentar-se. I deixa aquest buit, aquesta absència que raja, i res mai no és per sempre, que deia aquell. El poema té no sé què de duel verbal, que escampa la dissensió inconfortable i la paradoxa més nociva i mostra un desdeny crispat, discrepant sense mostrar amargura ni desesperació, lluny de qualsevol mena de misantropia. I si la veu mostra les mordales, alça la crosta i la nafra raja, mai no ho fa des d’una peanya que la situï més enllà del bé i del mal, sempre està en dansa i activa el contrapunt de l’autoironia, no s’imposa mai, ni vol donar lliçons, només repel·leix la homogeneïtzació, i per això el seu discurs ironista s’alia amb el fragmentarisme i l’aire marginal, transitori, que diu la seva pels descosits que la immunitzen davant els fanatismes més exaltats i totalitzadors. Contra la prolixitat verbosa alça un formalisme ascètic, cosa que no significa que el seu laconisme no sigui capaç de ser fulgurant. Hi ha en els versos una nuesa, una fragilitat, quasi com si s’arrencàs del silenci, com si s’arrabassàs d’una renúncia a generar preceptes, a instituir discursos suficients. I no espera satisfacció, ni poder, només ha obert la bretxa, sempre nomàdica, i la seva capacitat càustica, la potassa, fins i tot afecta la veu pròpia, hi ha com una autoexpulsió autorial permanent que s’adiu amb allò que deia Perros: on est pour soi-même le contradicteur ideal. Son meilleur ennemi. Perquè escriu sempre en els forats, i quan un pot ser poeta sense ser res de particular.

Contra la loquela, l’eloqüència, la facilitat de paraula, la febre del llenguatge, el flux espontani, s’imposa l’escriptura per supressió, el poema com a flash crash, la instantània, la condensació, el laconisme, fins als extrems de l’aforisme i les formes lapidàries. Una poètica nua, pelada fins a l’os. Com si sentís els mots de Günter Eich: cada poema és massa llarg. Aquest és el seu ascetisme formal, el seu style coupé, que actua com un mecanisme que dóna corda a l’activitat hermenèutica del lector. Perquè la seva hospitalitat recau en el fet de deixar lloc per a les veus de qui llegeix. Dóna a pensar, ara ets tu qui ha de fer passes. Li crea un espai, però no li para casa en el text, sempre ens deixa pasturar, a lloure. Perquè, aquí, el poema mai no diu davant, no dirigeix la pregària, cerca la força en la precarietat de tots plegats.

Savinio deia que la ironia és una forma d’amor indirecte, el més púdic. Amb la seva expressió percudeix els nostres cervells, incisiva, fins que el text ens exposa davant la descomposició espectral de l’espai polític, davant els egoismes i la superfluïtat de quasi tot, i ens ofereix una llibertat carnavalesca capaç de desbaratar el betlemet. Basta aixecar el tapís i sota la pàtina de normalitat, que amaga la diferència, compareix l’alteritat i desfà la imposició que té com a referència obligada el sentit que ens ha formatat i no ens deixa alenar, ens allibera del teixit espès i normatiu fins al punt de subvertir les seves dicotomies més banals sobre allò que és condret i allò que és estrambòtic, sobre la lucidesa i l’oradura, el que fa sentit o és absurd. I és clar, de vegades fa la seva aparició allà on no l’esperes. Com una criatura que fa rareses. Aquesta és la seva audàcia amorosa, la seva pirueta que del desbarat, en fa un espai habitable a la recerca del que alguns en diuen, l’heteronormalitat. No li fa res, si per tal de fer lloc s’ha de fer lluny dels simplismes que la reclamen propera als mites de l’autenticitat, i per tal de defugir la seva pròpia institucionalització no s’aferra a res, ara és duchampiana, ara s’arramba a l’antimodernitat, ja que la seva poètica sempre és dérangeante, i si sembla regressiva és per tal de descobrir les representacions més convencionals en les propostes que volen passar per alternatives, perquè no cerca afalagar, ni adular. La seva proposta és de requalificació permanent, cerca venir baldera perquè defuig la vida estreta, i fins i tot és ben capaç de reivindicar les situacions de fracàs que ens han de portar a desaprendre de les certeses en un món en el qual ja no sabem qui porta màscara i qui no en du, quan tot té aquest aire tronat i nedam en aquest totum revolutum apocalíptic que treu el cap en alguns dels seus poemes. Quan sembla que hem perdut tot el cabal i cadascú ja és el seu amo i el seu ca. I el poeta és un nas de fura. Perquè quan mires enrere sembla que només el nas és de fiar. Ja en parlava Calvino, el món és tot nas, i les olors, tal com escrivia Proust, restent encore longtemps, comme des âmes, à se rappeler, à attendre, à espérer, sur la ruïne de tout le reste. Fas una ullada i allò que tens davant és un ermàs, fins i tot la memòria proustiana pareix un solar sense construir, i el present esdevé una terra prima, tan magra que qualsevol aiguat se n’ha de dur. Però no oblides que és amb el nas que t’acostes a la clarividència i al discerniment, i que és l’olfacte, les olors i els perfums en espiral que ens capbussen a les arrels de la vida, als fonaments de l’edifici immens del record. D’on revenen les emanacions d’allò que ja no ha de tornar mai.

Passa el temps i t’adones que tenim la consistència del paper, que sol aguantar tanmateix tot el que li posen. La vieillesse arrive brusquement, comme la neige. Un matin, au réveil, on s’aperçoit que tout est blanc, diu Jules Renard. Dels dies que han passat arriba una música que parla del fred i l’absència. I en la nostra nuesa la força, tal com diu el poeta, és en el silenci que hi ha entre nosaltres. Gires full i compareix el blanc impassible, la solitud més blanca. I aquest color és allò que hi ha més a prop del no-res que es bada com un abisme infinit just davant nostre.