Lorca convertit en experiència estètica

24.05.2017

Com amb el cas de Jaime Gil de Biedma, de nou la pregunta és com portem a escena la vida i l’obra d’un literat. Pep Tosar ha optat en aquesta ocasió per convertir l’obra i la vida de Lorca en una experiència estètica de primer ordre. Picasso va dir amb relació al significat del Guernica: tots volen entendre l’art, per què no intenten entendre el cant d’un ocell? Pep Tosar no cau en la temptació de traduir l’art de Lorca a cap esquema gastat. Sap que l’obra de Lorca té identitat i llenguatge propi, que no s’amaga i que és accessible a tothom i com diu Jacques Maritain, l’experiència artística tanca els ulls de la raó lògica.

‘Federico García’, el muntatge de Pep Tosar que es pot veure al Romea. © Josep Aznar

Així que primer ens fa sentir, viure, sacsejar-nos les emocions. I ho fa amb un còctel molotov amb quatre artistes flamencs d’alt nivell i altíssim voltatge emocional: la veu diàfana i expressiva de Mariola Membrives; el guitarrista Rycardo Moreno; el percussionista David Domínguez i el bailaor José Maldonado, que encarna a Lorca. I després tota la resta, que en aquesta ocasió no està de més: projeccions en vídeo que permeten el joc de ballar en el foc o a frec d’un cavall; la veu Pep Tosar però no pas un enganxitó entre música i música sinó dins de l’obra, ballant amb la veu de cada composició, sense renunciar a la trajectòria biogràfica. I així és, sempre succeix: tan aviat sentim que necessitem comprendre. I és aquí on la sacsejada s’atura i apareixen les veus dels experts per explicar-nos l’obra, la importància, de Lorca. Trobem a faltar Ian Gibson però potser no va voler jugar a aquesta partida excelsa. Tenim però Vicenta Fernández-Montesinos García, la darrera familiar viva del poeta i l’única que encara la recorda. I sense distinció: poemes, prosa, cartes i flamenc i també jazz com Strange fruit de Billie Holiday.

Així que som emportats captius a participar de la intuïció poètica, al terreny obscur de l’activitat preconceptual del poeta. I veiem la persona, la mateixa que vam descobrir de ben joves amb les obres completes de Lorca, en aquella edició d’Aguilar, amb les paraules de Vicente Aleixandre. Paraules que no oblidarem mai, que ens han fet somiar tant, creant un ésser mitològic ple d’encants i capacitats. Canta, pinta, té una personalitat meravellosament feliç i seductora. Així comença precisament aquest espectacle, amb les paraules d’Aleixandre. I acaba amb el mateix lament que vam fer quan va morir Maria Mercè Marçal, enyorant tota l’obra, la de maduresa i tal vegada la millor, si això és concebible, que ens havia de venir. Però la Lorca no és la mort de l’atzar i ens fa tres voltes rebel perquè ha estat assassinat pels llops del franquisme.

I acabem ratificant, un cop més, aquesta obra com a experiència estètica. No ens enganyem: la interpretació, el transvassament d’àmbit: la labor del crític, l’historiador, el filòsof, el dramaturg, o el director de cinema està ple de perills per a l’art. Per això, abans d’explicar res, cal assenyalar, com l’enorme dit de Joan Baptista en la pintura de La crucifixió de Matthias Grünewald. Per això no puc deixar d’aplaudir que Pep Tosar segueixi fil per randa les indicacions de Bernard Berenson, i donar-li les gràcies per haver-se atrevit a participar tant de les activitats de l’artista com de l’erudit, per haver-se comportat intuïtivament amb relació a l’obra, gaudint-la espontàniament, amb poca deliberació, per estimar-la, sentir-la i només després col·locar-la al podi de la seva importància.

Pep Tosar i José Maldonado en una escena de ‘Federico García’. © Josep Aznar