L’onada torna al Teatre Lliure

18.03.2014

L’any 1967 el professor Ron Jones va portar a terme un experiment pedagògic a l’institut Cubberley High School, de Palo Alto, Califòrnia, on impartia classes d’història, per explicar amb implicació real què va significar la idolatria de molts alemanys pel nazisme. El resultat va ser catastròfic.

Eduard Farelo | Foto: C. Ros Ribas.

Portem uns vint minuts de l’obra i unes espectadores joves, que semblen estudiants d’últim curs d’institut, ho descobreixen: “Ei, això s’assembla a la pel·lícula ‘La ola’!”, diuen en veu baixa, a les grades del meu darrere. Efectivament, s’hi assembla. Però, de fet, al final de l’obra, només hi trobaran una referència estètica que s’hi acosta: les camises blanques de l’uniforme i, de resquitlló, l’escena de la frustrada assemblea nacional del grup que posa punt i final a l’experiment.

No hi ha, doncs, final tràgic —amb assasinat juvenil—, com va adaptar en una versió molt lliure, l’any 2008, el cineasta alemany Dennis Gansel, amb la pel·lícula ‘Die Welle’ (‘La ola’ / ‘L’onada’). I és que l’experiment pedagògic que l’any 1967 va portar a terme l’aleshores jove i professor d’escola, avançadament activa, Ron Jones (San Francisco, 1941), a l’institut Cubberley High School, de Palo Alto, Califòrnia, on impartia classes d’història, per explicar amb implicació real què va significar la idolatria de molts alemanys pel nazisme, va tenir lloc en un moment que la violència juvenil en centres educatius no s’havia desfermat com ha passat quaranta anys després, tant als EUA com a Europa i, sobretot, a la mateixa Alemanya.

El professor Ron Jones —que ha passat una setmana a Barcelona junt amb un alumne participant d’aquell experiment, amb motiu de l’estrena d’aquesta versió teatral, i que em sembla que ha vist la representació catalana almenys mitja dotzena de vegades, aplaudint sempre a peu dret— va recollir el 1976 el testimoni del seu programa en una novel·la curta (‘Take as Directed’) que després va tornar a publicar sota el títol ‘The Third Wave’ (‘La tercera onada’), precisament el lema identificatiu que els alumnes dels fets reals van adoptar per donar personalitat al seu grup i que, amb clara intenció del professor, remet a un altre Tercer de trista memòria… el Tercer Reich.

L'onada | Foto C. Ros Ribas

La versió teatral d’Ignacio García, que ha traduït del castellà Cristina Genebat, i la direcció de Marc Montserrat, és molt fidel a l’origen de l’experiment pedagògic, un experiment que, per cert, va costar perdre la feina al professor Ron Jones, pel fet que el 1967, els EUA vivien enmig del remolí de les protestes universitàries contra la guerra del Vietnam i també es qüestionava la discriminació pública que patien els negres en relació als conciutadans blancs i que, un any després, costaria la vida al reverend Martin Luther King. Qualsevol aportació, doncs, entre els adolescents, promoguda indirectament per un professor a avivar les protestes, no era ben rebuda per la jerarquia educativa que estava pressionada també per les famílies dels estudiants.

És aquest un dels aspectes que es reflecteixen en la trama de ‘L’onada’, quan el professor Ron Jones rep una trucada del rabí de la comunitat jueva interessant-se per l’experiència i pel caire que el seu ressò agafava a l’exterior de l’institut i quan Jones descobreix que una de les alumnes d’origen jueu ha explicat als seus pares què estan fet a l’Institut, trencant la norma de secret —que forma part del joc— que s’havia imposat el grup.

El muntatge té com a protagonista adult el professor Ron Jones (l’actor Eduard Farelo). Per qüestions òbvies de capacitat escènica, els alumnes de l’experiment queden reduïts a només set intèrprets, tres noies i quatre nois, un d’ells, negre, i l’acció —una hora vint, primera part; cinquanta minuts, la segona part; amb vint minuts d’entreacte— es desenvolupa íntegrament a l’aula de l’institut, amb alguns canvis d’elements escenogràfics que situen els protagonistes en espais interiors del centre: les taquilles del vestuari, una taula de la biblioteca, una prestatgeria de llibres al capdamunt d’una escala… No hi falten els símbols fetitxes de l’època: cartells d’ídols del moment i, per descomptat, la bandera americana hissada al pal. Unes projeccions en blanc i negre de l’època nazi aporten les imatges que van inspirar l’experiment. Un efecte de so que engrandeix els cops de taló, la marxa de pas militar o l’escrit amb guix a la pissarra crea la sensació de rerefons dramàtic que té ‘L’onada’.

L’actor Eduard Farelo, molt creïble, té un paper que evoluciona al ritme que l’experiment també evoluciona i que passa del tipus de professor afable, a qui tutegen els alumnes, bromista i admirat, al professor conductista, amb tics dictatorials, procliu a la violència i l’opressió, amb l’objectiu que el treball de camp o experiment pedagògic obtingui el millor resultat: el Poder de la Disciplina, el Poder de la Comunitat i el Poder de l’Acció, el triple lema que, acompanyat de símbols i gest de braç —que recorden qualsevol tipus de feixisme o fanatisme del bàndol que sigui— fa passar els alumnes des del que primer interpreten com si fos un joc a una seducció pel poder dels uns contra els altres, amb la idolatria per un líder, amb espionatge intern, acusacions falses o judicis d’expulsió d’algun dels membres del grup, amb una evidència de la fragilitat de la manipulació entre els col·lectius de joves en formació.

El grup d’intèrprets joves —gairebé tots set han participat en altres muntatges de sales alternatives i pertanyen a diverses escoles teatrals—, s’inscriu en l’estètica dels anys seixanta amb una adaptació a l’edat pròpia de l’institut, a la frontera de la descoberta adulta. És en aquest treball col·lectiu on es reflecteix més la feina de direcció perquè cadascun dels set joves té una escena determinada en la qual ha de perfilar molt bé el seu personatge. De tots ells, dos han participat en altres muntatges recents que han tingut bona acollida, com és el cas de Marta Ossó a ‘Un refugi indie’ (Sala Beckett) i Joan Sureda a ‘Tu digues que l’estimes’ (Teatre Gaudí Barcelona).

En conjunt, la interpretació dels set aconsegueix que cadascú reflecteixi amb intensitat els moments d’indecisió i de convenciment pels quals passen en relació a l’experiment, des del més entusiasmat amb submissió al projecte al que s’hi mou estrictament per interessos personals o el que s’hi adapta a contracor per aconseguir la millor nota de curs. Especialment àlgida és l’escena en què el grup, a proposta del mateix professor, ha de jutjar i expulsar una de les tres noies més avantatjades, la de família d’origen jueu, per haver transgredit les normes de confidència col·lectiva amb els seus pares.

‘L’onada’ és un muntatge absolutament recomanable per a espectadors adolescents que es troben en la franja dels cursos més avançats d’institut i per als primers nivells universitaris i que omple també un buit existent en el teatre català d’espectacles de caràcter i protagonistes juvenils sense caure en el tòpic de la moda carrinclona de torn sinó aprofundint en un tema universal. Però és també un muntatge per a espectadors drets i fets que vulguin reflexionar, a partir d’una experiència en un cas real de fa quaranta anys, sobre per què la humanitat no tan sols no escarmenta sinó que, cegament, ensopega un cop i un altre amb la mateixa pedra.

 

«L’onada». Text d’Ignacio García May. Idea de Marc Montserrat Drukker, basada en l’experiment real del professor nord-americà Ron Jones. Traducció del castellà de Cristina Genebat. Intèrprets: Boris Cartes, Eduard Farelo, Malcolm McCarthy, Marta Ossó, Alba Ribas, Andrea Ros, Martí Salvat i Joan Sureda. Veu en off: Jordi Royo. Ajudant escenografia: José Novoa. Escenografia: Jon Berrondo. Ajudant vestuari: Mireia Llatge. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: Albert Faura. So: Francisco Grande i Igor Pinto. Caracterització: Toni Santos. Arxius de vídeo: Federico Szarfer. Vídeo: Xavier Bergés. Ajudant direcció: Toni González Lillo. Direcció: Marc Montserrat Druker. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 16 març 2013.

Etiquetes: