L’oferta pública de Rita McBride

20.08.2012

Com a atribut legal i polític, la cosa pública és allò que gaudeix de transparència i cap opacitat se li permet. Com a àmbit espacial, és l’emplaçament urbà lliure de qualsevol ocultació. Tot racó il·luminat, sense la foscor dels interessos parcials. Rita McBride sabia de la importància que la visió juga en el paper d’allò públic, i la monumentalitat de la seva proposta escultòrica n’és una mostra. Mae West (2011), l’esquelet de fibra de carboni de 52 metres d’alçada que corona l’Effnerplatz de Munic, envaeix l’espai públic per la seva gran mida. Entre l’escultura i l’arquitectura, el seu cos modifica, delimita i crea una localització concreta. És un referent del mapa urbà.

Tal com declarava McBride, “El Mae West ha estat una eina per definir l’evolució de les relacions entre les ambicions públiques i urbanes de la ciutat”. I per aquest motiu, és tot un encert que el Macba exposi la projecció del documental Day afer day (Alexander Hick) que registra l’opinió dels ciutadans sobre el monument. Tot al descobert, les entranyes de la construcció i el parer ocult dels habitants.I és que les entranyes són quelcom important a Oferta pública, la primera exposició sobre McBride feta a l’Estat espanyol i comissariada per Bartomeu Marí. Al centre dissenyat per Richard Meier, només entrar al segon pis, trobem una reproducció a mida real de la planta baixa de Villa Savoye (1931), habitatge construït per Le Corbusier, on s’han inserit les escultures de la nostra protagonista.

Per fer-ho, han decidit treure les parets temporals que dividien el pis del museu, així com les claraboies i les portes que s’hi han afegit al llarg dels anys. Res d’ocultacions i artificis. L’àrea privada de Savoye -ara les sales del Macba- és una peanya que mostra peces com White elephant, tal com passa a l’Effnerplatz amb la seva escultura, de manera que McBride i Marí, voluntàriament o no, equiparen l’espai públic a l’interior privat d’una casa i viceversa. El lloc domèstic, ocult, i l’espai a l’aire lliure s’igualen gràcies a una proposta que segueix la mateixa lògica per articular els dos llocs. És més funcional el Mae West que Servants and Slaves? Són més decoratius Chair o Arena, una de les obres més famoses també present, que l’esquelet de la ciutat bavaresa? No ho sembla: la professora de la reconeguda Kunstakademie de Düsseldorf va desafiar el límit entre l’objecte passiu, mer complement en què recrear-se, i l’escultura activa, funcional.

Les formes i els materials ajuden a produir aquesta mateixa impressió. La influència de l’escultura minimal i la combinació de vidre, metall, rotang (a Toyota, un cotxe a escala 1/1), bronze o fusta aclareix que la finalitat de les peces no és la contemplació, sinó com a molt la ironia o la mimesi, al mateix nivell en què també actuen mimèticament les maquetes que projecten infraestructures. A més, la partició de l’interior de Villa Savoye que fa la mostra, serveix per trencar-ne el caràcter privat. Veient-se en dos espais diferents, es descontextualitza l’estança per fer-la objecte d’exposició i, a més, en un espai d’exhibició. Per tant, es converteix en objecte públic.

O potser no? Al final del trajecte se’ns ensenya una maqueta de tota la reforma urbanística de la Plaça de les Glòries, feta per a un taller que impulsà el propi museu en 2010. I veient-la avui surten alguns interrogants. Serà públic elDisseny Hub si incorpora en la gestió grups privats com FAD i BCD? Quin grau d’opacitat i foscor tenen els consorcis públic- privats? L’acord del Macba -entitat privada, però amb funció pública, sobretot pel que fa a l’equipament- amb La Caixa, la seva recerca de mecenes i el paper que ocupa en un moment on la política institucional catalana busca un finançament empresarial, podria fer que resulti fallit el seu espai expositiu com a “terreny públic”.

 

Mae West