Lluïsa Vidal. Pintora del modernisme

18.10.2016

El Museu Nacional d’Art de Catalunya dedica a la pintora modernista Lluïsa Vidal una exposició retrospectiva formada per més de 70 obres, algunes d’elles provinents del fons del museu i d’altres de col·leccions particulars. Es pot veure fins el 15 de gener del 2017.

La pintora modernista Lluïsa Vidal

La pintora modernista Lluïsa Vidal

Lluïsa Vidal (1876-1918), originària d’una família burgesa i filla de l’ebenista modernista Francesc Vidal i Jevellí es va formar sota el mestratge de Joan González Pellicer i Arcadi Mas i Fondevila. A principis de segle es dirigí a París, la capital del món, per completar els seus estudis i definir un estil pictòric de traç vigorós i matèric. A la tornada exposaria amb certa freqüència, rebent bones crítiques, i també col·laboraria a diverses revistes de l’època com “Feminal”, “La ilustración artística” i “Hojas Selectas”.

La disposició de les obres en tres sales diferenciades permet al visitant recórrer el llegat de la pintora a la vegada que es posa de manifest el seu mètode de treball a través d’una narrativa que s’articula en tres gèneres artístics, el dibuix, la pintura i la il·lustració, essent el retrat el gran protagonista. La seva obra, a voltes anecdòtica, plasma, a mode de leitmotiv, un món costumista, del dia a dia, en el qual la dona es converteix en el tema per excel·lència i a on Ramon Casas i Santiago Rusiñol hi deixaren, de ben segur, la seva empremta, com és el cas de “Maternitat” i “Les mestresses de casa” ambdues amb clares reminiscències de les conegudes sèries –sitgetanes- d’escenes interiors. Tot i així, les temàtiques que pintà Lluïsa Vidal són diverses, entre les quals destaquen, més enllà del retrat i la pintura de gènere, festes populars, carrers, la vida a l’aire lliure o la bohèmia parisenca de l’Académie Humbert, un món freqüentat per homes però on la pintora catalana s’hi féu un lloc en la seva estada a la capital francesa.

Però possiblement el més interessant és que a través d’aquesta monografia es recupera una artista i amb ella es posa de manifest, gràcies a una revisió històrica, la posició de la dona en els ismes de l’art i no tant, potser, l’aportació artística, tècnica i conceptual de Lluïsa Vidal, que seria en tot cas una qüestió secundària oberta al debat un cop instaurades plenament artista i obra en el nostre relat.

El descobriment i posterior recuperació de Vidal ha estat possible gràcies a la remodelació del MNAC i al nou relat amb què es presenta ara la col·lecció d’art modern. La pintora més completa del modernisme ha sobreviscut a un llarg oblit. Durant molts anys no li hem donat el lloc ni el reconeixement que li tocava. Això no vol dir, emperò, que temps enrere no hi hagi hagut ningú que hagi descobert, tot convertint-se en la primera persona en conèixer una cosa fins aleshores desconeguda, què s’amagava darrera de la que podem considerar com la pintora del modernisme català.

Lluïsa Vidal, Autoretrat, 1910

Lluïsa Vidal, Autoretrat, 1910

Marcy Rudo va ser la primera biògrafa de Lluïsa Vidal. L’any 1996 va publicar el llibre Lluïsa Vidal, filla del modernisme (Ed. La Campana) i l’any 2001 va comissariar una exposició itinerant que es convertia en la primera retrospectiva de l’artista, gestionada per la Fundació la Caixa de Granollers i exhibida a Granollers, Vic, Lleida i Girona. Però la poca presència que Marcy Rudo ha tingut en tot aquest projecte em fa reflexionar sobre el fet que la persona que s’endinsa en la recerca d’un tema inèdit se l’ha de lloar sempre per dos aspectes: el primer i, possiblement el més important, perquè aconsegueix establir un marc estructural que vertebra l’objecte d’anàlisi i el sustenta tot projectant-lo al nostre present i, el segon, perquè eixampla el nostre relat col·lectiu a través d’un corpus teòric. Introdueix, per tant, les bases sobre les quals d’altres historiadors podran construir les seves investigacions i posa sobre la taula la problemàtica i/o dificultat que suposa la prehistòria de l’estudi situada, moltes vegades, sota terrenys tumultuosos Hem d’entendre, per tant, que l’estat primigeni de tota recerca és un espai habitable, manipulable i pensable i que, en darrera instància, sempre s’ha de reivindicar.

Veiem, doncs, que l’exposició “Lluïsa Vidal. Pintora del modernisme” posa llum sobre una figura de la -nostra- història de l’art condemnada a l’ostracisme per qüestions de gènere. Per tant, no enviem la seva primera biògrafa al mateix exili i reconeguem-li el mèrit que li pertany perquè, com digué Carles Soldevila, metafòricament però encertadíssim: “Tots, en una esfera o altra, si no en totes, descobrim Mediterrànies que d’altres ja estan tips de navegar en tots els sentits.”