Lluís Solà. El pensament i l’espera treballada

31.01.2017

Lluís Solà és un autor lent, compromès; l’arbre constant de pensament pesant i pressa inexistent. Tot just a començaments d’aquest 2016 que acabem de deixar enrere va publicar la seva magna Poesia completa, que contenia més de 40 llibres inèdits i que constitueix un volum de més de 1.000 pàgines. Ara acaba de publicar Llibertat i sentit. Reflexions sobre la condició humana (1999-2016), un tom de 800 pàgines dedicat al pensament de l’home, el món i la paraula.

Edicions de 1984, amb Josep Cots al capdavant, ha contribuït a materialitzar dues fites literàries que la cultura catalana no s’hauria de permetre d’ignorar. Primer va ser la Poesia completa; ara, el volum Llibertat i sentit. Al pròleg de la Poesia –un pròleg extens i antològic que dóna compte de la recerca poètica de tota una vida– Solà consignava: “En la poesia cal sobretot no empènyer, no forçar i saber esperar. Per això és imperatiu aprendre a escoltar, a observar, a deixar que els esdeveniments i les experiències es revelin ells mateixos. […] La poesia, d’altra banda, no s’avé amb exigències, pressions ni coaccions, exigeix sempre llibertat i, tanmateix, és imperativa”. Bé: a Llibertat i sentit hi podem llegir mots que se situen plenament al costat d’aquests, perquè Solà basteix un volum de maduresa que és producte de disset anys de pensament formalitzat (1999-2016), però que n’arrossega molts més de lectura, d’espera i, sobretot, d’aquesta escolta atenta i sàvia, pacient, volguda i treballada.

La veu de Lluís Solà és una i, mal que canviant, poc variable. És com si cada gènere en la seva diversitat s’alimentés d’una mateixa deu, d’una mateixa veu única i eminentment intransferible que el poeta, a través del moviment (del caminar, sobretot), aconsegueix moure, fer girar, fins a fixar-la en un estatisme imperatiu però mai categòric. Si el lector prova d’obrir la Poesia de Solà per qualsevol pàgina o bé enceta aquesta novetat s’adonarà d’això. En paraules seves: “No seria inescaient anomenar el conjunt de textos del present volum “Variacions”. Ens permetria de conjecturar que tots els pensament[s] es transformen contínuament però que hi ha quelcom, fútil o ingent, que s’hi manté al cor mateix del canvi”.

Què és, però, aquest nou llibre de Solà? L’autor mateix es cuida de no caure en paranys genèrics i trampes que el constrenyin: “El llibre no és un diari personal, ni un diari filosòfic o metafísic. Correspon més aviat a la voluntat d’escoltar i de captar una veu que ens parla, en algun lloc de nosaltres. Una veu que demana que l’acollim i que la sospesem, que la seguim, que ens promet actuar sempre a favor nostre. Una veu que s’emparaula segons l’hora, l’ocasió, el clima, l’edat i el lloc”. No és, per tant, res de tot això. Beu de la filosofia, però no és filosofia. S’encela, però no és metafísica. És l’acolliment i la formalització d’aquesta veu que ha acompanyat el poeta durant tots aquests anys, un flux producte d’un procés que no es pot separar, com diu l’autor, del temps i de l’espai. Potser és per això que el volum conserva, en la majoria dels casos, l’ordre en què cada pensament va anar apareixent. Només hi ha alteracions d’aquest ordre en alguns casos: quan les reflexions sobre un mateix tema eren quasi contigües o cronològicament molt pròximes.

El llibre, precedit per un prefaci magnífic del mateix autor que parla sobre la llibertat –concepte no pas abstracte que és, potser, el que apareix més en tot el llibre– consta de vint-i-una parts. Sembla que la força del pensament recorri, com si ho fes, l’alè dels segles fins a l’actualitat. I durant centenars de pàgines ens endinsem al món –o sigui en l’art, la religió, la filosofia, l’amor, la política, el llenguatge, la poesia. Etcètera.

Solà no havia deixat, fins ara, res més que engrunes –imprescindibles– durant tot el camí. La humilitat i el rigor han situat les obres monumentals ben bé a la darreria del trajecte, en un espai de maduresa indiscutible. “L’evolució sempre està en evolució, fins quan sembla que s’ha aturat. L’evolució exigeix continuïtat, persistència”. L’obra literària és això. No hi ha llibertat sense sentit. El sentit és l’hipònim gràcies al qual la llibertat pot ser dita sense balbucejos -però dubtant de tot, posant-ho tot en dubte. I l’espera. També hi ha una manera d’esperar l’espera. Solà ho sap. Solà ha demostrat que ho sap. I la cultura catalana s’ho mira des de lluny, com ha fet sempre.

[El dia 2 de febrer Edicions de 1984 presentarà el volum a la llibreria Laie de Pau Claris. L’acte comptarà amb la presència de l’autor, Lluís Solà, i de l’hel·lenista Jaume Pòrtulas. Serà el dia 2 de febrer a les 19.30h.]