Llort. Sota l’asfalt

14.10.2015

De la mateixa manera que tothom, en la societat que habitem, reconeix l’existència d’un mode de vida rural i un mode de vida urbà, de la mateixa manera que alguns no podem allunyar-nos massa ˗sense risc de patir un atac d’ansietat o d’avorriment˗ del ciment, el soroll i el fum, així els urbanites comme il faut, els de veritat, no tenim dubtes davant d’un altre axioma bàsic: l’oposició categòrica i indiscutible entre les ciutats amb metro i les ciutats que no en tenen.

Lluís Llort  |  Foto Robert Ramos

Lluís Llort | Foto Robert Ramos

Alguns de vosaltres discrepareu, ho sé. I jo que ho sento, però no hi ha color. Les ciutats sense metro és com si no estiguessin del tot acabades. Un sistema de transport exterior, busos, tramvies i tal, mai no podrà competir amb la fascinació i l’encís del món de galeries subterrànies ˗misteriós, laberíntic, carregat d’històries i d’enigmes˗ que ens ofereix el metro.

Com sens dubte haureu endevinat, el metro em subjuga. Per això apareix d’una manera o d’una altra en tots els meus escrits. I vet aquí que amb l’amic Llort ˗amb qui tenim més d’un gust en comú˗ també comparteixo aquesta dèria. Em sembla genial. I no us estranyi que parli de “dèria”, perquè només des de l’atracció profunda que exerceix el subsòl es pot concebre i parir una novel·la com Sota l’asfalt.

El llibre és breu (187 pàgines) i es nodreix amb intel·ligència d’un imaginari col·lectiu que, en major o menor grau, tots nosaltres posseïm. Un imaginari sorgit del munt de llegendes urbanes que hem deglutit a partir de la literatura, el cinema i la televisió. Llort l’explota magistralment, en gran part gràcies a una depuració estilística de primer nivell, amb frases curtes i un llenguatge actual i treballat, que ens manté lligats a la lectura.

La idea d’escriure la novel·la, segons exposa l’autor, va néixer de les explicacions que sobre el submón del metro, tan atractiu però tan desconegut per a tots nosaltres, li va fer una amiga que el coneixia molt bé. Com indica en el capítol d’agraïments, «en només quinze minuts em va disparar la imaginació, que he dirigit cap a una trama més fantasiosa que versemblant aprofitant detalls del que em va narrar».

En efecte, al llarg de gran part de la lectura, el text no només ratlla la inversemblança, sinó que posseeix un to d’irrealitat que frisa amb el deliri. Tanmateix, tot té una explicació, un desenllaç realista i coherent que confesso haver endevinat gairebé al principi (sense que aquest fet invalidés en absolut ni el meu interès ni el meu gaudi). En realitat, quasi diria que va ser al contrari. Em delia per saber si tenia raó.

Evidentment, resulta absolutament inadequat que aquí reveli res de la trama, però sí que us puc garantir que no us avorrireu. Malgrat no formar part del gènere negre més canònic, la història de Sota l’asfalt és indubtablement fosca i no s’està de mostrar una mirada cruament crítica amb certs aspectes i individus de la societat en la qual vivim.

Novament, Llort ens ofereix la seva veu original, desinhibida i sense complexos. Una cosa tinc molt clara. Ell va xalar com un boig escrivint Sota l’asfalt. I una segona cosa. Vosaltres també xalareu, com a bojos, llegint-la.