Llibres que dignifiquen persones

26.01.2016

Hi ha llibres que dignifiquen les persones normals i corrents. Llibres que prenen com a punt de partida la trajectòria humil d’una persona de poble, d’un treballador, de la vida a pagès, d’un oficinista anònim de ciutat.

L'escriptora Susagna Aluja

L’escriptora Susagna Aluja

Són llibres que, de fet, creen identitat; llibres que fan que una persona anònima com tu i com jo ens hi veiem retratats i, a més, ben retratats, amb cura, sensibilitat i comprensió vers una manera de viure. I si no és així, com passa sovint, sí que hi veus algú que has conegut, algun parent, algun avi o àvia.

Possiblement el clàssic que més s’acosta a aquesta dignificació de les persones sigui la Guía de la Costa Brava de Josep Pla, un llibre que crea més orgull i identitat d’estil de vida que qualsevol discurs patriòtic. Un llibre on s’hi van veure reflectides diverses generacions d’homes i dones que vivien, quasi miserablement, del mar en un temps d’autèntica penúria.

El llibre que ens ocupa, Tres guineus (Pagès Editors), de Susagna Aluja, accèssit del 26è Premi Literari de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa, i que fa poc es va presentar a l’Ateneu Barcelonès a càrrec de Sam Abrams, Mar Tomas i Ramon Erra, a mi m’ha dut a aquesta darrera reflexió. A través de la literatura es crea identitat, orgull i, sobretot, dignitat, encara que ens trobem en un espai-temps difícil, advers de debò: la condició de dona, als anys quaranta, al secà d’Urgell.

Poc o res ens explicaria un hipster amb aquest punt de partida, poca frivolitat, poca cultura cool. Però en canvi és el perfecte punt de partida per Susagna Aluja, una escriptora novella que a poc a poc va fent ofici de contadora d’històries i, especialment, de recercadora de lèxic. Ella, segur que és fidel seguidora d’un vell consell dels bons professors de llengua catalana: «Mai no busquis la paraula adequada, cerca sempre el mot escaient!», ja que és així, a través del com, de la manera d’explicar la història, la fórmula per posar en valor i dignificar vides anònimes.

Tres guineus no és, doncs, una novel·la convencional. D’entrada, per la seva brevetat (noranta-una planes), la qual cosa obliga l’autora a centrar-se en allò que vol explicar, a no marxar del focus, a no fer perdre el temps. És un llibre que a través de la seva història, a més de parlar-te d’un temps i d’un país, et parla d’una manera diferent, quasi exquisida, sensorial (deia Sam Abrams a la presentació), però sense perdre ni un polsim de comprensió lectora: els ulls són clucs, mai tancats, el foc es reviscola, mai s’atia, res fa pudor, en tot cas fetor. I no hi ha fang, hi ha argila.

Les imatges que es creen en el lector quan llegeix la història són, doncs, descantonades. Tot i la duresa de l’espai, existeix un tel que ho fa tot amable i agradable de llegir, sense arestes. No crec que la cita inicial de la novel·la breu respongui estrictament al gust estètic de l’autora; la cita del monòleg final d’«Els morts» del Dublinesos de Joyce ja et crea l’escenari, i si has vist la pel·lícula de John Huston, doncs encara millor.