Llibre de la creació, manual obscur

4.11.2012

Es diu que el Llibre de la creació només és comprensible per a homes de més de quaranta anys, casats, amb fills i que hagin estudiat durant tota la vida de rabins. Jo, que no compleixo —ni podré complir mai—totes les condicions perquè se’m faci clarivident la veritat del món que deixen traslluir els seus versos, abordo el llibre amb oberta curiositat.

 

Manuel Forcano és poeta, traductor i doctor en filologia semítica

 

Per començar, l’editorial Fragmenta i el traductor del text, Manuel Forcano —poeta, traductor i doctor en filologia semítica—, no ens han volgut deixar del tot desemparats davant els versos críptics i ens obsequien amb una perfecta introducció del què presumptuosament ens trobarem. Desglossen capítols i ens indiquen alguns comentaris o impressions de grans intèrprets i cabalistes enfront el text. No som mestres de la llei ni rabins amb experiència ni experimentats estudiosos de la càbala però podem arribar a entendre i a veure la voluntat que tenien de deixar empremta aquells qui fa milers anys ho escrigueren.

D’autor desconegut, segurament posat per escrit per un rabí cap allà el segle III de la nostra era, aquest llibre, més que un tractat fou un punt de partida de les investigacions dels cabalistes, una font des d’on brollaren les especulacions de cada estudiós. Un camp adobat on cada un plantà i sembrà al seu gust i en feu la seva interpretació. Perquè el text és, com ja ens havien avisat a la solapa, críptic, misteriós. Els versos juguen amb les vint-i-dues lletres de l’alefat (l’alfabet hebreu) i els sefirot (els deu nombres). Les combinacions dels signes són les que duran a terme la creació; de la mateixa manera que amb elles, segons el llibre, creà Déu totes les coses.

La concepció holística que enfoca el text, les relacions d’astres, òrgans humans i lletres de l’alfabet hebreu, ens duen, més enllà de la simple curiositat dels enllaços que es creen, a pensar sobre les relacions ocultes de les coses, els orígens i associacions que han deixat petjada al llarg dels segles fins als nostres dies. Per què agermanem uns elements a uns altres, els quals aparentment no tenen res a veure? Què ens porta a experimentar la sensació concreta d’un color o què té de màgic el ple de la lluna? Aquestes són alguns conceptes que tenen arrels tan fondes com les que relaciona el text i que han perdut l’explicació originària. Repetitius i salmòdics, els versos, ens poden fer creure que per mitjà de les anàfores es busca en ells l’esdeveniment de la realitat per mitjà de la reiteració.

Avui en dia, doncs, poc més podem fer que llegir-nos amb interès la introducció i quedar-nos tranquils si no comprenem les estrofes més enllà de la seva literalitat i una petita part d’especulació nostrada. Ja és lluny el temps que els cabalistes dels calls de Barcelona i Girona indagaven, combinaven i permutaven les lletres per arribar a un saber més alt. Nosaltres no crearem criatures. No arribarem al nom de Déu. Potser se’ns obrirà una porta a l’escletxa de la saviesa en poder palpar i passar els ulls una vegada i una altra sobre el text mil·lenari. No podem aspirar a més.