Llàstima que sigui una puta al Teatre Akadèmia

26.09.2012

Una escena de Llàstima que sigui una puta, de John Ford al Teatre Akadèmia

 

El Teatre Akadèmia és un lloc peculiar: Situat molt a prop de la Diagonal, a la planta baixa d’un bloc de pisos de nova construcció, l’entrada és asèptica i freda, una mena de barreja estranya entre la porta d’unes oficines i l’accés a un transbordador espacial.

Però ja a la primera passa dins la sala, l’espai se’t torna de seguida acollidor, i encara no has arribat als bancs acotxats de fusta clara que conformen el pati de butaques, que ja et sents com a casa.

Si a sobre, com en el cas de l’espectacle Llàstima que sigui una puta, els mateixos personatges de l’obra et reben i t’acompanyen a seure amb el tracte exquisit dels amfitrions d’antuvi, la sensació ja no és només d’arribar a un espai familiar, sinó de ser-ne el convidat d’honor al que s’estava esperant per començar la festa.

El Teatre Akadèmia, amb l’actriu i directora Mercè Managuerra al capdavant, és una sala pensada per i per a professionals del teatre contemporani, i és nota tan aviat com hi poses un peu: ni escenari elevat, ni cortines, ni telons. Tampoc l’acostumada “caixa negra” a la que ens tenen acostumats moltes sales de petit format: al Teatre Akadèmia el terra es de parquet, les parets blanques i els sostres alts. L’espai escènic, a peu de sala, és força més gran que el pati de butaques, i això ja és tota una declaració d’intencions. Les cametes i el fons d’escena es confonen en una suggestiva terra de ningú de dos nivells, on poden desenvolupar-se escenes tant en primer i segon pla com a dues alçades; i sota la finestra del control de so hi ha un espai habilitat perquè s’hi instal·lin instruments musicals i els seus intèrprets.

Totes aquestes possibilitats expressives són àmpliament reconegudes, explorades i posades en joc a Llàstima que sigui una puta, l’espectacle de la companyia La Pell amb el que es re-inaugura la sala després de dos anys de reformes, i que es podrà veure fins al 30 de setembre.

La proposta de La Pell és ambiciosa, i això, en teatre de petit format ,crida l’atenció i dóna gust. Un repartiment nombrós –cinc actors i cinc actrius-, música en directe integrada dins l’espectacle i un text del segle XVII mai estrenat en català són tres apostes fortes, més pròpies de les grans sales que del circuit alternatiu. La companyia, conscient, n’assumeix tant els avantatges com els riscos,  i ho fa amb enorme compromís i enorme entrega.

El primer dels grans riscos és el text mateix. Llàstima que sigui una puta, escrita i estrenada cap a 1630 pel dramaturg anglès John Ford, va ser una obra controvertida des del moment mateix en que es va portar a escena. Moltes vegades s’ha representat amb versions suavitzades del títol (Giovanni i Annabella, El germà i la germana…) per mirar de reduir l’impacte que la paraula puta (whore en l’original) podia causar en el públic. I potser també per avisar, per a deixar ben clar el tema de l’obra: Llàstima que sigui una puta parla d’incest, de la passió prohibida entre dos germans de sang.

En realitat, però, el text de Ford ens resulta, més que controvertit, incòmode. No trobarem l’acostumada i complaent recompensa per als purs/càstig per als traïdors a la que moltes dramatúrgies isabelines ens han acostumat. No triomfarà l’amor i tampoc la bondat. Ni tan sols la moral de l’amor correcte i permès acabarà imposant-se com a model de conducta. Ford condemna els amants incestuosos, i condemna igualment la societat que que els ha posat traves: a la cadena de catàstrofes que desencadena l’amor de Giovanni i Annabella acabarà pagant tothom, fins i tots els que només passaven per allà. No hi ha lliçó, ni esperança ni sortida, i l’espectador agraeix l’absència de moralina, però també es desorienta davant la falta de posicionament, sigui cap a la moral de l’establert sigui cap a la llibertat de l’individu. D’aquí la incomoditat.

El més curiós, però, és que no sembla haver-hi èmfasi, ni des del text ni des de la direcció, pel dilema individual que suposa estimar en contra el que és permès: l’acció comença quan Giovanni ja ha acceptat la seva passió, de seguida la confessa a la seva germana, i quan ho fa ella no dubta ni un segon en declarar-s’hi també. L’obra ens estalvia la lluita interna contra un amor prohibit, posant el focus en les conseqüències que aquest comporta, complicades, a més a més, per nombroses subtrames de traïció i venjança.

Un text complex, no hi ha dubte, però també defensat a ultrança pels tretze intèrprets (deu actors i tres músics) que habiten l’escena. Els actors, disponibles i enèrgics, aporten a l’obra la convicció i contundència que necessita, mentre els músics amotllen l’espai a la mida de l’escena i interaccionen, amb sons i amb melodies, amb els mateixos personatges.

La proposta presenta, però, alguns problemes: el conflicte principal no arriba a destacar prou sobre les altres trames, quedant sense entitat suficient per fer-nos reflexionar. D’altra banda, les seqüències físiques -moviments coreografiats, lluites o balls- que els actors realitzen en diversos moments de l’obra, són en ocasions eficaces armes per enriquir amb intensitat i plasticitat el text, però no sempre estan del tot ben integrades en el to i el ritme de l’escena.

Tot i això, submergir-se a la Itàlia atemporal i apassionada de  Llàstima que sigui una puta de la companyia La Pell és un viatge intens de la mà de personatges que poden alhora fascinar-nos, entendrir-nos i també terroritzar-nos. I a més és la prova vivent que el risc i l’ambició en els projectes han de deixar de ser un luxe dels grans muntatges per convertir-se en el territori natural de les companyies com aquesta, amb entrega i compromís de sobra per assumir-los.

 @frilancejant

Blog: sobreactuar