Llarga vida al rei!

13.06.2017

El rei ha mort! O així comença una de les grans mentides de la cartellera barcelonina actual. El rei Hamlet ha mort! Tornem-hi, però que sou cecs? Ha estat assassinat pel seu germà Claudi! No us donareu per vençuts…?

Pol López és Hamlet al Teatre Lliure. © Ros Ribas

Com podeu dir que el rei ha mort? El rei el teniu davant dels vostres ulls i es diu Pol López. Tant hi fa que ara mateix encarni la figura del príncep Hamlet, condemnat a venjar el seu difunt pare, tant hi fa que el dramaturg anglès comencés amb la mort del rei, el rei no és pas mort!

Anem a pams, quines són les qualitats d’un rei? Seguretat, empenta, passió, coratge, carisma, autoritat, força, contundència… tot això ho té en Pol, per què busqueu més?

Estimat Pol, ho has tornat a fer, ens has tornat a desarmar. Quan vas passar pels escenaris ara fa dos anys fent El curiós incident del gos a mitjanit ens vas fer estremir, plorar, emocionar i vibrar a torrentades. L’any passat vas arrencar amb un Hamlet pletòric que et va fer mereixedor del Premi Butaca a la millor interpretació i ara, per si no n’hi hagués prou, ens tornes a estampar aquest Hamlet als morros per acabar-nos d’enfonsar! Però què coi t’has cregut!

Amb prou feines rasques la trentena i ja t’has menjat massa espectadors? Com pots ser tan golafre? Deixa alguna cosa pels altres, no? No t’adones que si segueixes així, arribaràs massa amunt? I cal anar amb compte! Perquè un cop a dalt ja no hi haurà qui et pari, de fet, ja ets força imparable.

Xicu Masó i Pol López en una escena de ‘Hamlet’, al Teatre Lliure. © Ros Ribas

Ei, però no tot és mèrit teu eh. Sempre tens la sort de comptar amb els millors acompanyants. En el cas de Hamlet, l’Eduard Farelo, torna amb força a oferir-nos un dels rols que més li escauen, el de cínic, llefiscós i malvat que aconsegueix ser odiat amb profunditat. També té la comparsa de la sempre elegant Cristina Genebat o de l’enginyós Xicu Masó i l’eloqüent Pau Vinyals. Però no ens aturem, en un segon pla més discret hi apareix en Marc Rius, fent de germà de l’espectacular i en projecció ascendent, Clara de Ramon.

Tots ells van del teu bracet cap a l’apoteosi dramàtica i catastròfica d’un Hamlet que em planteja alguns dubtes a nivell de direcció. Amb el permís d’en Pau Carrió, que en altres ocasions ens ha meravellat, aquesta vegada no m’ha acabat de convèncer del tot. L’elenc actoral posa tota la carn a la graella, però cal que algú els hi vagi fent el volta i volta, i en aquesta ocasió crec que se’ns ha cremat un xic massa la vianda. Un dels moments més èpics de la història del teatre és el del monòleg “To be or not to be”. L’actor que ha d’afrontar-lo, generalment, ho fa amb una solemnitat i respecte que fan feredat. Ara bé, ens el deixeu massa despullat, amb massa llum, massa al mig del no-res, massa poc emmarcat. Per què el fem passar tan de puntetes? I què passa amb el final de l’obra? Vols dir que Shakespeare el va escriure així? Per què acabem amb tan poca força escènica? I l’arrencada? Per què ens costa tant, connectar al principi? Tota la càrrega està al nus, vols dir que no seria millor repartir-la?

En tot cas, el rei i tota la cort fan que l’obra s’alci fins al cel. Amunt, ben amunt, cantant i ballant, jugant i recitant. I així vers, rere vers, el nostre petit Hamlet cada dia és més gran.

Llarga vida al rei!