Lizzie Borden. La vigència dels anys 80

20.02.2017

La pel·lícula comença una mica tard. Abans de projectar-la, però, un avís: hi haurà talls perquè les còpies són les originals i s’ha de canviar el rotllo cada vegada. Durant poc més d’una hora, l’auditori del MACBA es confon amb un cinema independent de finals del segle passat. Els temes dels films i el seu tractament fan dubtar si és la directora la que es va equivocar d’època o és que els problemes no han canviat en 30 anys.

Fotograma de ‘Working Girls’ (1987) de Lizzie Borden

La directora de cinema nord-americana Lizzie Borden va acompanyar durant els comentaris posteriors a la pel·lícula a les ponents convidades. Amb motiu de la reimpressió de la seva obra cabdal Born in Flames en 35mm per part de l’Anthology Film Archives, el MACBA va organitzar un cicle en què recorria deu anys de la seva trajectòria a través de tres de les seves pel·lícules principals. Totes elles estan lligades entre si, no només per la directora i algunes actrius que van reapareixent sinó pel fet que cadascuna és la causa de la següent.

Regrouping, el primer film en projectar-se i també el primer film de la directora, és potser l’obra més tradicional de l’artista, on a través del documental planteja les principals qüestions que es debatien en els espais feministes de l’època. Ho fa a través de quatre dones joves artistes. Artistes i blanques i que per tant plantegen una visió del feminisme blanc i, en part, privilegiat. I això a l’autora la fa reaccionar.

La interseccionalitat abans de la interseccionalitat

De la reacció neix la idea de Born in Flames, un film definit per Sofia Meyer com a «ciència-ficció afrofuturista feminista» i al qual Borden li dedica quatre anys perquè, entre d’altres coses, decideix fer la pel·lícula sense establir un guió inicial. La raó: no volia posar cap paraula en boca de les dones negres que havien de protagonitzar-la.

Així s’inicia un procés de creació col·laboratiu entre actrius i directora, un procés que culmina amb una ficció on s’explica un món postcapitalista a través de tècniques de documental. El resultat és un film ja qualificat de llegendari, tant per la manera en què es va fer com per la història que es narra. Als Estats Units fa deu anys que va triomfar la revolució que va portar el país a una utopia socialdemòcrata en què igualtat i progrés eren les banderes. Per tothom menys per a les dones i minories.

Tot i ser socialdemòcrata, la societat continua sent igualment patriarcal. Un grup de dones negres decideix que és el moment de fer una crida a la insurgència femenina a través de la lluita armada. El futurisme aquí no va de vestits estrambòtics o cases a la lluna, sinó d’imaginar un sistema en què el patriarcat realment desaparegui i ho faci gràcies a la lluita de les dones dels marges.

La directora apuntava en els comentaris que aquesta pel·lícula va sortir com a resposta a les dones blanques i de classe mitjana que qüestionaven el món a la seva primera obra. Al principi no entenia per què molts grups, com les dones negres, no acceptaven el terme feminisme i és a través d’aquesta investigació que arriba a Born in flames.

Dones negres, lesbianes i pobres són les protagonistes i les que poden canviar el curs de la resta de dones. Lizzie Borden planteja el que es coneix com a interseccionalitat abans que el terme fos teoritzat l’any 1989 per l’acadèmica Kimberlé W. Crenshaw. I ho fa, com diu ella mateixa, des d’una pel·lícula que es pot sentir, que no és ni pretén ser un tòtem intel·lectual i que utilitza la música popular del moment per fer parlar també a les escenes.

Fotograma de ‘Regrouping’ (1976) de Lizzie Borden

El treball sexual com a treball

I de la segona a la tercera. Working girls, l’última en projectar-se, és fruit d’unes altres inquietuds de la directora, aquest cop arran del fet que algunes de les actrius de Born in Flames exercien també la prostitució. Així comença el procés de gestació del film en què, com fa a la resta, les paraules les posen les expertes i no ella.

Abans de fer el guió va parlar amb treballadores sexuals i madammes i va fer que les actrius anessin a demanar feina per saber com funcionava el procediment i la selecció. De tot això en surt una altra ficció que bé podria passar per documental en què s’explica el dia a dia de tres dones que exerceixen la prostitució a un pis de Manhattan.

Lizzie Borden hi deixa de banda qualsevol dramatisme, mitificació o objectificació de les treballadores sexuals que sí que s’han pogut veure en altres produccions en què hi són les protagonistes. La directora va voler entendre aquella peça com un backstage de la professió, i aquest n’és el resultat.

Dos dels punts clau que converteixen aquesta obra en referent són el fet que, tal i com explicava al col·loqui l’artista transfeminista Lucía Egaña, se centra en el component «treball» del treball sexual i desnaturalitza l’heterosexualitat, sempre concebuda com quelcom intrínsec en qualsevol producte de la indústria del sexe.

Així, Borden plasma les relacions laborals de les treballadores amb la madamme i hi explica els conflictes que sorgeixen pel salari o pels horaris. Relacions igualment extrapolables a qualsevol altre feina remunerada i que alhora fan que es deixi de veure la prostitució com una cosa aliena a la resta d’indústria – que com apuntava Egaña va des de la venedora de dildos fins a la distribuïdora de pel·lícules porno.

El fet que una de les protagonistes sigui lesbiana però mantingui relacions sexuals amb homes com a part de la seva feina qüestiona que l’heterosexualitat hagi de ser allò natural i es planteja com una adaptable i no obligatòria.

Tanmateix, un dels valors afegits de l’obra és en el context que es va filmar. A mitjan anys 80 als Estats Units s’estava donant el que es coneix com a «Guerra de sexes», en què s’enfronten dues tendències feministes per la concepció de la pornografia (i per extensió la prostitució). El debat era feroç i estava molt polaritzat entre dues corrents principals: les abolicionistes i les que plantejaven una visió crítica que pogués donar pas a projectes transformadors. Lizzie Borden es posiciona clarament en aquest segona corrent i ho fa plasmant alhora les contradiccions i conflictes que se li plantegen a ella mateixa a mesura que prepara el film.

La necessitat de resistir és més gran que mai

El que destaca de totes tres pel·lícules és el fet que qualsevol d’elles podria haver estat gravada aquest mateix any, ja que les qüestions, debats i problemes de fons que s’hi plantegen continuen sent vigents. «La necessitat de resistir és més gran que mai», deia la directora en una de les xerrades posteriors. Lizzie Borden creia que després de Ronald Reagan no podia haver-hi res pitjor, però ha arribat Donald Trump.

En un context com l’actual, revisar l’obra de Lizzie Borden es fa indispensable per veure el camí recorregut i per saber què queda per recórrer. Però també per adonar-se que el cinema, i la cultura en general, poden subvertir imaginaris i fer política a través de les imatges. La directora es posiciona en cadascuna de les seves obres, la qual cosa segurament hagi portat a que Miramax «perdés» totes les còpies de Working Girls. Però també l’ha portat a demostrar que es pot fer aquest tipus de cinema i que és necessari.

Les seves obres han recorregut els continents a través de festivals, a Sundance o a Berlín, però també han passat per YouTube per decisió de l’autora – tot i que la plataforma no ho creu i retira el vídeo cada cert temps – perquè és conscient que les seves pel·lícules es mouen en uns ambients determinats i que s’ha de fer arribar a tothom qui es pugui. O en paraules de l’autora, «destruir el sistema de distribució»