Lion, la paradoxa de la ficció

26.02.2017

El 2008 va arribar a les pantalles Slumdog millionaire, una història punyent amb tocs de picaresca protagonitzada per Dev Patel, que dona vida a Jamal, i dirigida per Danny Boyle, director amb recorregut –Trainspoting, The Beach–. La història: un nen indi que viu en la misèria arriba a un concurs televisiu de gran difusió mediàtica quan és adolescent.

Lion, de Garth Davis

Al cap de quatre anys, Ang Lee –The Ice Storm, Brokeback Mountain– va regalar a les sales de cinema Life of Pi, una història fantàstica amb final presumptament obert d’un nen indi –Pi, interpretat per Suraj Sharma– que després d’un naufragi es queda sol al bot salvavides amb Richard Parker, un tigre de bengala.

Amb puntualitat britànica, al cap de quatre anys més arriba Lion, dirigida pel no tan expert en llargmetratges Garth Davis, que fitxa el protagonista de Slumdog Millionaire, Dev Patel. En aquest cas, ens trobem davant de “fets basats en una història real”, i això agita totes les expectatives. El que es veurà a la pantalla ha passat, i la imaginació queda en entredit, la de l’espectador i, al final de la pel·lícula, la del director. Davis executa un guió basat en la novel·la de l’autèntic protagonista, Saroo Brierley, “A long way home”, que narra la seva pròpia experiència quan era un nen de cinc anys que vivia a l’Índia.

Tres pel·lícules amb un fil conductor molt semblant: la supervivència d’un nen indi desemparat. Però la tercera està basada en la realitat, i, en aquesta realitat, les paraules són el més important, perquè la paraula que un nen de cinc anys no pronuncia bé determinarà com serà la resta de la seva vida.

Paraules que són revelades al final de la pel·lícula, paraules mal enteses. Com potser també és mal entès el missatge que intenta fer arribar el director, Garth Davis. És cert que construeix una història colpidora que vol ser fidel a la realitat, però cau en alguns tòpics que en desvirtuen la versemblança. Per començar, intensifica de manera exagerada els moments dramàtics, fa la trampa que fan molts directors d’estirar la llàgrima de l’espectador a força de seqüències on les emocions són sacsejades sense subterfugis, sense amagar-se’n. Després d’una primera part en què seguim l’epopeia de Sheru –amb l’excel·lentíssima interpretació de Sunny Pawar–, el nen que s’enfronta a tota mena de perills en un viatge que crea un suspens propi d’una bona pel·lícula d’aventures (com l’odissea de Pi a Life of Pi o els flashbacks de Jamal a Slumdog Millionaire), Davis cau en el desordre narratiu i temporal. El salt natural de temps que demana la pel·lícula es converteix en un horror vacui que deixa l’espectador perdut, desconcertat. Un cop ens ha exposat l’aventura –o desventura– de Sheru a Calcuta, Davis no se’n surt a l’hora d’explicar la resta de la seva vida. És gairebé com un somni en què alguns personatges no han envellit, amb un protagonista que amb el pas dels anys ha perdut pigmentació –Patel és molt menys fosc de pell que Pawar– i amb records desordenats que s’empelten a la narració per aconseguir arribar a un lloc on l’espectador ja sospita que s’hi arribarà des dels primers vint minuts de pel·lícula. I l’espera dura una hora, una hora plena de pedaços, alguns amb massa minuts, altres amb massa pocs, i sense cap ordre lògic, un collage de memòria discontínua per arribar a la concreció de la photo-finish.

Slumdog millionaire està basada en una novel·la i no pas en fets reals, i també és una crònica de la crua infantesa dels nens indis, però resulta força més creïble que Lion. I a Life of Pi, basada en una novel·la fantàstica, fins i tot hi ha moments que fan dubtar si és realitat o fantasia –de fet, aquest és l’enigma final de la pel·lícula, que deixa el final obert a la interpretació de cada espectador– però entengui el que entengui el públic, s’ho creu. En canvi, Lion està construïda amb tanta grandiloqüència, amb tanta seqüència hiperbòlica, que fa que, tot i estar basada en fets reals, no ens la creiem i acabem anant a la història real de Sheru Munshi, per acostar-nos a la realitat i apartar-nos del melodrama edulcorat que ha construït Garth Davis com un patchwork dels records de Saroo. Aquesta és la paradoxa, que la ficció de la realitat, en aquest cas, resulta menys creïble que la ficció de la ficció.

Però Davis és un expert en audiovisual comercial –ha fet publicitat i ha dirigit sèries–, i això fa que jugui molt bé amb els símbols, amb els eslògans. Per això fa un doble joc de paraules: amb el nom del protagonista, Saroo, i amb la paraula que es perd i que genera tot el conflicte, ganestali. Aquesta és la gran aportació del film, la manera com es tanca el cercle quan es comprèn la paraula. Una bona història que salva una pel·lícula no tan bona.

 

Etiquetes: