El capità Amela, sí o no?

27.04.2016

Víctor Amela participa aquest dijous 10 de novembre al cicle Barcelona Novel·la Històrica. L’autor de la novel·la La filla del capità Groc parlarà en el col·loqui Arribar al gran públic amb Chufo Lloréns que se celebrarà a les 17h a la Sala Moragues del Born Centre de Cultura i Memòria.

Víctor Amela guanya el Premi Ramon Llull 2016 | Foto: Arduino Vannucchi

Víctor Amela guanya el Premi Ramon Llull 2016 | Foto: Arduino Vannucchi

Algú ha escrit que La filla del capità Groc és el relat d’un episodi de la primera guerra carlista “vist a través dels ulls d’una nena”. Res més lluny de la realitat. Aquests errors es donen quan aquest algú, sense haver llegit la novel·la, en fa pretesament un resum deixant-se portar pel títol. Certament, el títol porta a engany i corrobora la impressió que el bon lector —el lector crític— s’endu de la lectura. Clarament el títol s’ha triat per captar l’atenció del possible comprador del llibre suggerint una idea que no es correspon amb el contingut. Perquè la filla del capità Groc és per al seu pare, protagonista de la novel·la, evidentment el personatge més entranyable, però objectivament és senzillament un personatge més.

Víctor Amela (Barcelona, 1960), periodista i novel·lista, narra un episodi de la primera guerra carlista a la comarca del Maestrat. La seva novel·la, que es divideix en dues parts, està centrada en el carismàtic personatge històric de Tomàs Penarrocha, de sobrenom El Groc pel color panotxa dels seus cabells, fill del poble de Forcall, on va esdevenir un mite, encara viu. La història relata tres anys i mig d’una guerra que, després de la derrota de les tropes del general carlí Ramon Cabrera, l’any 1840, Penarrocha va seguir mantenint amb el suport d’un grapat d’homes fidels a la seva causa conservadora —Déu, Pàtria i Rei— contra els isabelins, defensors de la constitució liberal del 1837, liderats pel general Joan de Villalonga.

Tal com ens explica Amela a l’Epíleg de l’autor sobre si mateix (Barcelona, novembre de 2015), els avantpassats del qual provenen de Forcall (els Ports), ell va concebre la novel·la quan un nen forcallà va despertar el seu interès en parlar-li d’El Groc i pel fet que va saber que ell mateix era nét de Pep lo Bo, un dels personatges principals de la història, fill del “desè i últim dels seus fills, dit Víctor Amela”. El llibre, doncs, és fruit d’una disposició a la recerca autobiogràfica que convergeix, per atzar però sortosament en tant que ofereix material èpic, amb un període de la nostra Història que conjumina ingredients atractius tant per a l’autor com per als lectors. Sobretot quan encara ressonava el merescut èxit de Victus d’Albert Sánchez Piñol sobre la Guerra de Successió a Catalunya, aprofitar-ne l’avinentesa per prosseguir el fil dels esdeveniments, ara els del període 1840-1844, podia resultar seductor i assegurar-ne la bona acollida. Tanmateix, el que probablement es va pensar com un avantatge es gira en la seva contra. Perquè voluntàriament o involuntària el lector se sent empès a comparar-les, convidat també per l’aparell formal amb què el mateix Amela presenta el llibre.

Com en el cas de Victus, Amela acompanya el text del mapa on s’ubica l’acció, d’una relació dels personatges reals i d’una bibliografia en què pretén basar la seva documentació, algunes vegades de dubtosa justificació. La novel·la de Víctor Amela no té la consistència ni l’interès de Victus. La trama gira entorn de Penarrocha i dels seus fidels amics, i és gairebé sempre des de la perspectiva carlina que vivim els fets bèl·lics, per bé que la veu omniscient en sigui la narradora i deixi entreveure de tant en tant, per compensar, la crueltat exercida pel bàndol carlí contra els isabelins, gent sense principis i àvida de poder. Els fets no es presenten mai en perspectiva i s’esgoten en l’anècdota. El gruix de la novel·la —tota la primera part, capítols de l’1 al 48— està dedicat fonamentalment a narrar els episodis de l’obstinada lluita a mort del carlí, que, ferotge amb l’enemic i tendre amb les criatures, sap guanyar-se reputació d’heroi invencible per la seva intel·ligència natural i la seva valentia i honradesa. El fet que acabi assassinat per la traïció d’alguns dels seus n’accentua encara l’heroïcitat i contribueix a la justificació del mite. La segona part —capítols 49 al 52—, que extreu sinòpticament la moralitat dels fets sagnants que hem vist a la primera i pretén compensar sobtadament la parcialitat anterior, esdevé, com un deus ex machina teatral, una apologia pacifista.

Seria injust no destacar els aspectes positius de la novel·la, que en té: La filla del capità Groc és un llibre de prosa fluida i ben escrit; especialment remarcable és el català de la franja que parlen els seus protagonistes, que és un goig de llegir. També els personatges estan ben construïts, són versemblants i tenen la seva justificació, tret d’un —el suís buscador de tresors—, que no encaixa en absolut en la trama i desentona. Però aquestes qualitats no fan una novel·la tan destacable com per haver rebut el Premi Ramon Llull 2016 i haver estat un dels llibres més venuts de Sant Jordi aquest any. Ja sabem que les vendes són fruit d’una publicitat estratègica i res tenen a veure amb la literatura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

16 Comentaris
  1. En relació als dos supervendes. Víctor Amela i Sergi Pàmies en ve al cap un apunt de Thomas Mann… En el fons del rierol només hi trobareu mediocritat.
    Visca el Drac Sant, ell un dia farà justícia… literària.

  2. Sort que ets filòloga, escriptora, crítica literària i gestora cultural. El que escrius no és crítica ni és res, dius quatre coses o tres, i ens dius com acaba el protagonista.
    Jo no el penso llegir, la cua de llibres és , per sort i desgràcia,molt llarga i intento no comprar best-sellers, llibres amb premi i similars. Amb el de l’Empar he picat, sort que es curtet.

  3. Durant el procés d’edició d’aquest text algú ha utilitzat l’eina de cercar-i-remplaçar per arreglar les eles geminades, però ha quedat malament al final. Us animo a arreglar-ho i a convertir en irrellevant el meu comentari.

    Probablement l’autora no volia fer una crítica completa de la novel·la amb aquest article, però em sembla que per a mantenir el nivell de la revista caldria publicar articles de crítica una mica més detallats i analítics, no pas molt, només una mica.

    • Buf, m’he passat de llest i resulta que a mi també m’ha sortit una cosa estranya com aquesta ella que es torna mig geminada. Si aquest problema surt als comentaris m’imagino que és perquè hi ha un problema més greu de programació web.

      • Gràcies pel comentari Eduard, no ens n’haviem adonat. Avui hem canviat la web i pot tenir-hi relació. Ara ho intentem arreglar, sort dels nostres lectors atents!

  4. No llegiré ni aquest llibre ni cap altre precuinat, traduït i confegit a Can Planeta per fer diners venent llibres a aquells que normalment no llegeixen.

  5. Em temo que rebré, però… a mi el que em sobta és que algú que té dificultats per expressar-se oralment en català pugui no ja escriure un llibre en aquesta llengua (encara més, fent ús de diferents variants lingüístiques) sinó, a més, guanyar el Ramon Llull. Digueu-me desconfiada, però no m’ho empasso.

    • Totalment d’acord. Aquest senyor, especialista en tele-escombraria, és incapaç d’escriure en català perquè no el sap parlar. Pobre negre que li ha traduït (si només li ha fet això). Lo del premi Ramon Llull seria un escàndol si no sabéssim de fa temps que aquest premi (i Planeta) no té res a veure amb la literatura.

  6. El problema és que molta cosa que s’escriu en ctalà sembla literatura juvenil. Disfruto molt més amb ls traduccions de literatura al català.

  7. Maestrat? Català de la franja? Forcall és a la comarca dels Ports; i parlen apitxat, a diferència de la resta de pobles de la comarca.

  8. Pel que veig, el sr. Amela -com qualsevol apestat i leprós- no és mereixedor de cap premi ni commiseració per part de doctes lectors (pas d’un dia!) i opinadors varis. Fins i tot no té dret a ser “etiquetat”!
    És el que té no haver nascut a l’Eixample, o no formar part d’una de les famílies d’olor a naftalina…

    Atentament

    • Seria d’agrair que vostè ens donés un bon motiu per llegir aquesta novel·la, si no, el seu comentari no passa de ser un lloc comú, un tòpic igual (encara que en sentit contrari) del que se suposa que denuncia.
      Atentament.

      • Sr. Xavier:
        Si es fixa bé, no dic pas que la novel·la del sr. Amela sigui meeixedora d’algun premi. Personalment, no m’és posible que tingui una opinió feta sobre aquest fet, ja que no l’he llegit (no tinc temps, i les meves prioritats en aquests moments no són llegir novel·les).
        Només he fet ressó d’unes percepcions que m’han vingut al cap al llegir alguns comentaris. I com a percepcions, són totalment subjectives.
        Com tampoc és un fet objectiu negar al sr. Amela l’etiqueta per indexar un artícle que parla d’un llibre seu.

        Atentament

  9. Critica sectaria i fàcil. I injusta. Que arriba, fins i tot, a desvelar la fi del personatge.
    A l’autora, el que de debò li sap greu és la suposada parcialitat de l’autor. O, més dit, que la perspectiva de l’autor no es decanti del tot pel bandol lliberal; pel bandol espanyolista i centralitzador. Més enllà de qualitats literaries, ja és hora que parlant del carlisme, sorgeixin autors que gosin separar-se de la historiografia oficial espanyola que, des de fa 200 anys ens han venut lliberalisme, quan volien dir espanyolitat i centralisme. Ja és hora que es divulgui una mica la història d’aquells catalans que lluitaren pel seu pais, per les seves lleis i pels seus costums, i que van patir la represió espanyola i l’exili. Ja és hora que parlem de pesseteros, després de sentir parlar sempre de facciosos. Com ara fa Amela i no fa massa van fer Jaume Cabrè a “Galceran” i Carranza, a L’hivern del Tigre, per posar només dos exemples.