L’excitant i peremptòria intimitat de les bèsties

16.02.2017

L’any passat, l’olotí guardó literari Marian Vayreda de Prosa Narrativa va celebrar mig segle de vida premiant una obra d’aquelles que deixen empremta: La intimitat de les bèsties (Empúries), de Joan Jordi Miralles. Un recull de set relats que trasbalsen el nostre capteniment racional fent-nos veure la realitat mundana amb les ulleres kantianes de la perplexitat. I ens trobem amb aquest llibre candent de ressons carverians que fa escruixir la quotidianitat.

Amb la transparència com a nexe narratiu i amb una prosa densa i magmàtica, La intimitat de les bèsties esclata com un volcà hawaià en aquesta successió d’històries espesses com la lava que flueixen lentament sense espetecs ni esllavissades, però sense aturador. Plenes de vida, de patiment, de desig i de contrarietats, escolant-se per un realisme inquietant en una atmosfera on resulta difícil no evocar les narracions de Raymond Carver, les de Richard Ford i Roald Dahl o, fins i tot, les pertorbadores cintes de Roman Polanski. Dit d’una altra manera: de les situacions més ordinàries en sorgeixen històries esmolades que amanyaguen el misteri com qui no vol la cosa.

En els relats de Joan Jordi Miralles, l’estatisme lenitiu del pensament es barreja amb la ferocitat cruent dels esdeveniments, i hem de mastegar bé les paraules per copsar la magnitud antropològica del que llegim, que ens fa reflexionar, entre la comprensió i una buidor implacable, sobre les vel·leïtats inescrutables de la condició humana. Les criatures d’aquest llibre són bèsties vulgars i corrents, gregàries, confoses, que ens ofereixen el seu cor tendríssim i sangonós, perquè les cortines estan corregudes i no hi ha cap més filtre que la literatura per penetrar al seu interior. I de la mateixa manera que són corrents, fins i tot anodines, es transformen en animals estoics que dilaten l’existència aferrant-se a la resistència, la nostàlgia i la passió.

Una parella que se’n va de vacances en una illa on no acaben de trobar la comoditat que voldrien; una cacera desbocada sense punt i a part amb un final poètic i colpidor; una idea de suïcidi fugissera però recurrent que persegueix una bellesa femenina que no ha superat la pèrdua d’un amor que no tornarà; un jove universitari que es rebel·la contra els seus sentiments buscant un consol fugaç en el sexe i la violència; una història de dependència i exorcisme amb la mort com a remor de fons; una relació d’amor colpejada per la gelosia amb un ganivet pel mig i una nova perspectiva de felicitat en lluita; i per últim, una conversa entre dos ancians que rememoren el passat d’un amor perdut. Set frescos honestos enfilats per notes de tragèdia i obstinació, de paciència, de sorpresa, d’amor estantís, imperfecte i humanament palpable.

 

La força del llenguatge i l’autenticitat salvatge   

Són històries que generen neguit, que sacsegen, que inviten a ser rellegides i a mirar el nostre món habitual amb una dosi d’estranyesa contemplativa, perquè les coses que passen tenen una profunditat i una imprevisibilitat que sovint se’ns escapen. I aleshores apareix la literatura. Tan remota, atzarosa i necessària. Massissa, turbulenta i, de tant en tant, reveladora. Amb la seva intensitat mesurada, amb la dansa conjunta entre la banalitat i la transcendència que Miralles sap fer executar en la intimitat de les bèsties com el vent que fa moure les fulles de l’arbre a punt de caure.

Són situacions comunes, poc o gens extraordinàries, igual que la tardor que tenyeix els boscos de tonalitats daurades i rogenques, que no obstant això ens aclaparen, que són més belles, més fosques i més punyents del que sembla i que fan pessigolles a la nostra pròpia intimitat. Si ens hi abandonem, ho hem de fer sentint el desassossec a flor de pell, perquè som bèsties contradictòries brandant dues regnes inconciliables que s’empaiten i s’encallen: la racionalitat i el desconeixement. I un altre cop torna a brillar la literatura. Com brillava a L’úter de la balena, Una dona meravellosa o la teatral Els nens feliços.

No hi ha dubte que tot això s’ha de sostenir damunt d’un pilar de fermesa constatable, i no és altre que l’admirable prosa de Miralles; el seu precís i contundent ús del llenguatge, que adquireix una solidesa orgànica com una roca però plena de matisos i de petites filigranes acabades en forma de cua de peix. Res de barroquismes, sublimacions o artificis fastuosament fatus. Simplement es tracta del domini de l’art de narrar, que s’ajusta al mateix principi de transparència de la trama. En La intimitat de les bèsties, el fingiment o el frau no tenen efecte perquè estan despullats. Només hi ha lloc per l’autenticitat salvatge: “detestar alguna cosa implica voler-la destruir, i destruir és sempre quelcom excitant i peremptori”. Com una punyalada. Com la vida mateixa.

Podeu comprar el llibre al portal Libelista fent clic en aquest enllaç