L’Estranger al Lliure de Gràcia

26.04.2013

Ni que sigui una efemèride convencional, aquest any es podria commemorar, si es volgués, el centenari del naixement d’Albert Camus (Dréan, Algèria, 1913 – Villeblevin, França, 1960), autor considerat el gurú de l’existencialisme, premi Nobel de Literatura el 1957. Si algú avui encara parla de Camus, és difícil que no faci referència a la seva primera obra de ficció, perquè només havia publicat abans dos assaigs, sense gaire èxit. Es tracta de la nouvelle ‘L’Étranger’, publicada el 1942, enmig de la Segona Guerra Mundial, que Camus passa ja a París al costat de la Resistència contra els nazis. La novel·la va ser traduïda per primera vegada en català el 1967, per Joan Fuster, amb el títol ‘L’Estrany’, versió i títol que es mantenen a Edicions Proa des d’aleshores.

 

L'estranger de Camus | Foto David Ruano

Com que el màrqueting modern ve de lluny, aquella primera edició catalana anava a remolc de la versió cinematogràfica del director Luchino Visconti protagonitzada, en el paper d’Arthur Meursault, per Marcello Mastroianni, la icona dels primers lectors en català. Gairebé cinquanta anys després, la versió teatral de Carles Alfaro i Rodolf Sirera parteix de l’original d’Éditions Gallimard. I en fa un extracte imprescindible per qüestions d’espai i temps que penetra en el fons de la novel·la, el pensament interior del personatge protagonista que acaba al patíbul, des que arrenca amb un dels inicis més cèlebres de la literatura universal: “Avui ha mort la mare. O potser va ser ahir, no ho sé. He rebut un telegrama de l’asil: ‘Comuniquem defunció mare. Enterrament demà. Sincer condol’. Esclar que això no vol dir res. Potser era ahir.”

L’asil del qual parla Camus, o del qual fa parlar al seu personatge, és als afores del poble de Marengo, a vuitanta quilòmetres d’Alger. Un indret allunyat del món urbà, doncs, que permet a Camus de pouar en l’existencialisme d’un personatge que no creu en res i que ha quedat atrapat pel mecanicisme de la rutina diària sense futur. Camus li fa prémer el gallet fins quatre vegades. La víctima és un àrab a sang freda. La causa de l’assassinat no se sap. ¿Potser un cop de sol del desert?

Carles Alfaro, en la seva posada en escena, prescindeix d’aquest paisatge i situa el protagonista, desdoblat en dos intèrprets de diferents edats —més jove, més gran—, en una cel·la de roca natural que sembla més aviat un búnquer dels segrestos del segle XXI a l’Àfrica negra. Un espai inhòspit i fred, potser per donar valor només a la paraula de Camus, un valor que el mateix autor, quan es desdoblava en dramaturg, defensava a ultrança. Els espectadors, doncs, s’han d’oblidar d’una recreació impossible del paisatge de la novel·la i, molt menys, d’una recreació maldestra de la versió cinematogràfica. La versió Alfaro / Sirera és una dissecció del text novel·lístic posat en boca dels dos intèrprets, a vegades amb rèpliques d’alguns dels personatges secundaris, ajudada per veus en off, alguna projecció cal·ligràfica de fragments del discurs i deixada absolutament a la força actoral de Francesc Orella i Ferran Carvajal (que prescindeix en aquesta ocasió de la seva peculiar vis coreogràfica).

En definitiva, un recurs escènic al servei del teatre de text —que encara se’n fa— per no convertir la posada en escena en un simple monòleg narratiu, que per això ja hi ha l’invent de l’audiobook. El que passa és que la conjunció novament del director Carles Alfaro, l’autor Albert Camus i l’actor Francesc Orella feia preveure als seus seguidors una aposta més radical o més trencadora com la que va ser l’adaptació de ‘La caiguda’, del mateix Camus, amb un Francesc Orella en solitari, amb l’aigua al coll dels canals d’Amsterdam, a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, el gener de fa deu anys.

En aquesta nova posada en escena del Teatre Lliure en coproducció amb un altre Canal, el de Salt-Girona, la mirada a ‘L’Estranger’, com potser vaticinava metafòricament el títol adoptat en la primera traducció catalana de Joan Fuster, ha resultat més aviat la mirada de ‘L’Estrany’, aquell que, des de la mort de la mare a la seva condemna a la guillotina, acaba sentenciant: “Perquè tot sigui consumat, perquè em senti menys sol, només em cal esperar que el dia de la meva execució hi hagi molts espectadors i que m’acullin amb crits d’odi.” Aquí, l’execució —llegeixi’s interpretació— malgrat tot, és aplaudida amb fervor, sobretot perquè tant Francesc Orella com Ferran Carvajal s’ho guanyen a pols.

«L’Estranger», d’Albert Camus. Traducció del francès de Rodolf Sirera. Adaptació de Carles Alfaro i Rodolf Sirera. Intèrprets: Ferran Carvajal i Francesc Orella. Veus en off: Andreu Benito, Carles Martínez, Xicu Masó i Vicenta Ndongo. Escenografia i il·luminació: Carles Alfaro. Ajudant escenografia: María de Frutos. Vestuari: María Araujo. Caracterització: Toni Santos. So: Roc Mateu. Espai sonor: José Antonio Gutiérrez. Audiovisuals: Martín Elena. Ajudant direcció: Paula Mariscal. Direcció: Carles Alfaro. Coproducció Teatre Lliure i El Canal Centre Arts Escèniques Salt / Girona. Teatre Lliure de Gràcia. Del 18 d’abril al 12 de maig de 2013.