L’estiu segons Alba Dedeu

'L'estiu no s'acaba mai' d'Alba Dedeu és un recull de contes de factura introspectiva, subtil i aparentment quotidiana. Andreu Grau els assaboreix a Núvol.

Alba Dedeu (Granollers, 1984) continua a L’estiu no s’acaba mai el camí iniciat amb el seu anterior llibre de relats, Gats al Parc, que li va valer el Premi Mercè Rodoreda. Es tracta d’un recull de contes de factura introspectiva, subtil i aparentment quotidiana. Nou històries amb plantejaments diferents però unides per una prosa serena, madura, que defuig les estridències i uns personatges que es mouen entre la perplexitat i l’acceptació de les seves situacions.

Sovint es diu que un conte és quelcom que s’ha entrevist de cua d’ull. En el cas de L’Estiu no s’acaba mai la màxima es compleix a la perfecció. Els relats són llambregades a una situació concreta de la qual sovint en desconeixem el que en precedeix i el que passarà un cop closa la narració.

Aquesta immediatesa fa que de vegades costi al lector de situar-se dins de la història, perquè aquestes emergeixen del no-res. La veu interior dels personatges i els inicis una mica difusos dels relats, a més, contribueixen en ocasions al desconcert. La paciència, però, es veurà recompensada per unes històries sòlides, que amaguen més que no pas diuen. Com seria el cas de Records de Florència, potser un conte autobiogràfic, atès que l’autora va estudiar medicina en aquesta ciutat, on la narració va guanyant pes poc a poc fins arribar a un clímax final traçat amb encert i mesura.

És per tant una lectura exigent, que té el seu propi ritme i que no es deixa endur per efectismes, sinó que ens fa gaudir del relat en el seu conjunt, frase per frase. Com ara a Les Germanes, un conte de tall clàssic sobre el tema de l’espieta o el peeping, escrit amb una gran precisió.

Altres vegades el gust per la quotidianitat fa que l’autora caigui en certa anècdota o banalització dels temes. És un aspecte de la seva narrativa, però, que normalment sap controlar bé transmetent l’atmosfera adequada, a mig camí entre allò comú i allò transcendent. Com passa a De Porcellana, un relat que ens descriu les tensions dins d’un taller de ceràmica.

En aquest recull de contes hi ha una gran varietat de personatges i de manera d’enfocar-los, com a la seva primera obra. Hi ha sol·liloquis en primera persona com a L’últim adéu i personatges que espiem des de la llunyania a Els excursionistes. En aquest darrer conte, no sé si expressament, l’autora utilitza una solució per al relat ja coneguda i que tracta molt bé, narrada amb el desassossec que la caracteritza.

A diferència de Gats al carrer, l’autora ha afegit més converses als relats, donant-los més ritme quan convé. És una bona solució per contrast al seu monòleg interior, més dens i lent. Li permet donar més vida als personatges, com a El sopar, una història que conté també elements metaliteraris.

Alba Dedeu és ja una autora reconeixible per la maduresa del seu estil i la profunditat de la seva mirada. Uns contes, els de L’estiu no s’acaba mai, per llegir a la tardor, sense presses.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació