L’espistolari Foix-Manent

Amb volums com aquest aconseguim que la història tingui matisos, però també que gaudim d’unes cartes que, lluny de ser comunes, són autèntiques peces literàries.

Albert Ventura

Albert Ventura

Filòleg i escriptor

He sentit dir, per aquí i per allà, que l’epistolar és un gènere condemnat a la mort. Perquè, ja se sap, abans ens escrivíem cartes en paper, en desàvem, en fèiem i desfèiem, i les trobàvem arreu. Potser qui diu això té raó. Però no podem obviar que les tecnologies —cal que en diguem, encara, noves?— han vingut per quedar-se i cal que n’explotem els potencials i en destriem els perills. ¿Que potser no deixa de ser una transmutació de la carta de paper, el correu electrònic? També se suposava que la televisió mataria la ràdio, que al seu torn seria morta (la TV) per internet. I no: sinó que tot es transforma. Molt probablement ens haurem d’adaptar i coexistir, com sempre s’ha fet amb tot o gairebé tot. I això ho diu un defensor acèrrim del llibre de paper. Però és precisament el paper el que ha habilitat que hi hagi un gruix d’informació que ha perviscut fins a l’actualitat gràcies a les cartes personals.

J.V. Foix

En aquestes lletres parlarem sobre el gènere epistolar, que dota el document privat d’una lectura pública, l’habilita per a sortir de calaixos, armaris i sobres que amaguen les altres històries que, de vegades, no s’escriuen, sinó que es diuen. Les unes i les altres, lletres en paper i les del boca orella —ja ho sabeu, lector: verba volant, scripta manent—, donen uns detalls o informacions sovint velats. I d’aquí la seva importància; les edicions d’aquests documents són d’una rellevància històrica determinant per poder comprendre amb profunditat un autor, la seva obra literària i les persones que van relacionar-s’hi. És tot això, precisament, el que l’editorial barcelonina Quaderns Crema, amb el suport de la Fundació JV Foix, està duent a terme amb la publicació de l’epistolari del poeta de Sarrià. El volum en qüestió, comprèn la correspondència del poeta amb l’estudiós —i també escriptor— Albert Manent durant trenta-tres anys, des de 1952 fins a 1985.

Fa de mal dir, també en aquestes lletres que són públiques, que Foix sovint semblava tindre un caràcter complicat. No en va, amb el temps les cartes entre ell i Manent s’espaien, i els continguts de les cartes denoten opinions i relacions entre gent del gremi. No en va, també cal dir-ho, Foix era un geni, un artista i escultor de la paraula i lletres. Però com que una cosa no treu l’altra, podem comprovar-ho amb la lectura d’aquest volum, curat per Margarida Trias i que signa la nota a l’edició.

Tot amb tot, les cartes cronològiques editades entre tots dos, Foix i Manent, s’acompanyen d’un «Epíleg», per Enrique Badosa, que apunta i aclareix diversos aspectes de les missives. El colofó de l’edició, també rellevant, són els diversos apèndixs del volum. «Apèndix I: “Entre la llegenda i la vida de cada dia”», «Apèndix II: “Comentaris sobre literatura catalana”, per J. V. Foix, i en darrer terme «Apèndix III: “L’escriptor català i la crítica literària”», per Joan Triadú.

Amb volums com aquest aconseguim que la història tingui matisos, però també que gaudim d’unes cartes que, lluny de ser comunes, són autèntiques peces literàries sense les quals la magnitud de tots dos poetes seria gran, però no tan aprofundida com la informació d’aquestes cartes ens fa possible. Precisament, perquè amb la correspondència ens brinden el més important: vida i història.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació