L’esperit adolescent de Suite Momo

3.09.2012

Portada de 'Decálogo de poemas desesperados y una canción de amor'.

SUITE MOMO. “Decálogo de poemas desesperados y una canción de amor”. Autoeditat.

Que Lucía Etxebarría -aquella noia que quan començava a escriure jugava a ser la Courtney Love de les lletres hispàniques per acabar convertint-se en alguna cosa així com consellera espiritual de futures mames- declari que ets la seva nova banda favorita, segurament no sigui la millor carta de presentació. Tampoc ajuda gaire que en alguns moments, com seria el cas “Punto y final”, recordis a Sobêr, possiblement el grup més conyàs mai existit. I, això ja és una mania personal, no suma punts que el títol del teu darrer àlbum sigui un empallegós parafrasejat del poemari del mestre Neruda. Amb tot, els vilanovins Suite Momo es despengen amb un nou treball que sense tenir cap moment insultantment brillant, en conjunt resulta correcte. Deien els genis del punk The Dictators que un tallat de cabells era tota una declaració de principis. De ser cert, i els de Nova York sempre tenien la raó, Suite Momo que duen melenes i perilla, desprenen aroma a esperit adolescent per tots els seus porus. Ancorats a la dècada dels 90, fet gens menyspreable, ans al contrari, a través d’un gemec distorsionat que evoca a noms com Nirvana, Smashing Pumpkins o exemplars post-grunge com els britànics Placebo (amb algun que altre flirteig melòdic que els apropa a paratges més pop), reviuen l’esperit de Seattle, això sí, per moments vorejant la paròdia del gènere com quan, afligits canten: “Soy un perdedor, desperdicio el tiempo, matando el silencio con esta canción”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris