Visions dels Pirineus

2.06.2017

En aquests dies càlids de maig, la neu es va desfent i va descobrint, com apartant un vel, el gris, el verd, el blau i el violeta de les altes, belles i majestuoses muntanyes del Pirineu. “Catedrals de la Terra”, escriu Teresa M. Sala a Visions dels Pirineus. Entre la Renaixença i el Modernisme (Edicions de la Universitat de Barcelona).

Amb sensibilitat i autoritat, no en va és una reconeguda professora  d’Art i investigadora del GRACMON (Grup de Recerca d’Història d’Art i del Disseny Contemporani de la UB), Teresa M. Sala fa un recorregut artístic, literari i de pensament, amb ramals lingüístics, científics i etnològics d’una època desperta i de gran creativitat i en la qual es va anar escrivint un relat mític i simbòlic sobre un territori: els Pirineus, amb les seves muntanyes, valls, rius i llacs, amb la seva gent, amb el seu art, la seva cultura, les seves tradicions, el seu imaginari col·lectiu.

En el segle XIX, i a causa de la seva dificultat geogràfica per arribar-hi, aquest territori resultava llunyà i era força desconegut en la ‘terra baixa’, que també esdevindrà terra mítica a través de l’obra d’Àngel Guimerà, obra teatral a la qual Teresa M. Sala dedica un capítol d’aquestes ‘visions’ en la qual es contraposen la terra alta i la terra baixa, que en l’obra de teatre adquireixen altura o abisme moral. També en l’obra literària Solitud, de Caterina Albert/Víctor Català, es dona aquest contrast entre el dalt i el baix, o entre el sublim i l’abjecte com a categories morals. Mila, la protagonista, viu en el seu delicat psiquisme un drama de bellesa ombrívola i salvatge, com ombrívoles, tristes i corprenedores es presenten les figures dels cretins dibuixats per Isidre Nonell i literaturitzats, en la versió urbana d’aquesta malaltia de muntanya, per Juli Vallmitjana.

Teresa M. Sala, que amb aquest llibre enceta la col·lecció Quaderns d’Art i Natura, comença el recorregut d’aquestes Visions dels Pirineus amb la llegenda de la jove Pirene, sepultada sota les grans pedres amb què el seu amant, Hèrcules, la va cobrir després de l’incendi devastador de resultes del qual va morir. Així, doncs, ja tenim que l’alma mater dels Pirineus, el seu ésser profund, és una figura femenina estesa en forma de serralada.

Femenines també són les figures de les fades, goges o dones d’aigua, habitants de fonts, rius, llacs i gorgs, les llegendes de les quals ens són ben conegudes gràcies a la recuperació amb voluntat antropològica per part d’escriptors de la Renaixença com Víctor Balaguer, el qual també va escriure una ‘visió dramàtica i operística’ de la serralada pirinenca en la seva obra Pirineus, musicada per Felip Pedrell. La música, doncs, també forma part d’aquest recorregut que lliga l’art i la natura, un itinerari que dóna fe de la construcció d’un ‘paisatge’ que inspirat en el paisatge real esdevé, gràcies a intervencions artístiques i relats èpics, un paisatge elaborat per la imaginació humana, un paisatge mitificat i simbolitzat que a través de la creació artística i literària recupera la seva aura sacra, tan reivindicada pels romàntics.

Els croquis pirinencs, de Jaume Massó i Torrents inspiren l’òpera La fada, d’Enric Morera. En la imaginació creativa de Massó, aquesta fada és l’esperit de la muntanya. Els moviments culturals i artístics coneguts com la Renaixença i el Modernisme van propiciar no poques inspiracions compartides entre literats, músics i artistes plàstics. Es van donar alens artístics que van atraure sensibilitats com la de Santiago Rusiñol, que pintava, escrivia i col·leccionava ferros antics, vestigis dels temps que es recuperaven, com es van recuperar joies del romànic en la llavors tan aïllada Vall de Boí. En els seus textos esplèndids, Teresa M. Sala es refereix a aquella aventura de descoberta, entre científica i artística, de l’arquitectura romànica catalana en indrets aleshores tan remots com el Pallars, la Vall de Boí o la Cerdanya.

A Visions dels Pirineus, llibre editat de forma pulcra i amb un bon grapat d’il·lustracions que il·luminen els textos, hi ha una fotografia d’Adolf Mas que dóna testimoni d’una d’aquelles missions arqueològiques organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans. Mirant la muntanya, i al costat de dos pagesos o pastors, es veuen les figures d’aquells prohoms que van ser Josep Puig i Cadafalch i mossèn Gudiol. Som a l’any 1907. Ara fa 110 anys que va ser vista amb nous ulls, doncs, la impactant imatge de pintura romànica de Santa Maria de Taüll, amb la Verge enmig d’un cel blau i ple d’estrelles com les que es veuen brillar en les nits d’estiu.

Des de temps immemorials, les muntanyes han estat considerades indrets no només mítics i simbòlics sinó també sagrats: Montserrat, Núria, Montsant, per posar altres exemples. Així, la muntanya del Canigó, sobresortint, sovint nevada, de la serra pirinenca, és exalçada i mitificada per Jacint Verdaguer en el seu llarg poema, al qual Teresa M. Sala dedica tot un capítol de Visions dels Pirineus. I és també el poeta modernista, Joan Maragall, qui a través de la seva paraula viva ens ofereix poemes com el seu famós La vaca cega, i ens retorna llegendes com la del Comte Arnau i els seus amors amb l’abadessa Adalaisa; aquest amor sense redempció converteix el Comte Arnau en un fantasma que encara vaga per les muntanyes. Joan Maragall també recrea mites ancestrals i presents en tots els continents, de noies prenyades per obra de la natura, com Soleia.

Aquestes Visions dels Pirineus relatades a través de llegendes, poemes i composicions musicals, així com de pintures, dibuixos i aquarel·les com les d’Èugene Viollet-le-Duc (artista de la banda francesa dels Pirinieus), es clou amb un petit capítol dedicat al Centre d’Art i Natura, situat a la petita població de Farrera, al Pallars Sobirà. Des de la seva creació, fa més de vint anys, aquest Centre d’Art i Natura (que també acull els Seminaris de Traducció Poètica organitzats per la Institució de les Lletres Catalanes, tinc un gran record del seminari viscut el maig de 2007), s’ha convertit en un lloc idoni per a la ‘reflexió i la creativitat’, com escriu la professora Teresa M. Sala en l’apunt que protagonitza la ballarina Anna Rubio, que hi va fer una performance l’any 2015.

De la seva experiència intensa a Farrera, d’aquest lloc màgic diu Anna Rubio al seu blog: ‘Aquí cal ben poqueta cosa’. I és que aquest lloc dóna tant. Com en els altres llocs dels Pirineus, la immensitat se sent tan immensa, el silenci resulta tan sonor i la bellesa és manifesta de forma tan majestàtica que no fa falta gaire res més que no sigui deixar-se abraçar, bressolar en la falda de la muntanya per la dolça Pirene, per la calidesa de Maria de Taüll o de les altres imatges de la Verge repartides en les esglésies i ermites pirinenques. Els Pirineus, l’esperit de les seves muntanyes, inviten també a deixar-se fluir en els braços de les fades de llàgrimes fecundes per la neu, dones d’aigua plenes de llum cristal·lina. Llum tan neta, tan pura, que, en dir d’un pastor de muntanya, va amarar en cos i ànima Joan Maragall. ‘Aquell senyor que feia llum’, va dir un pastor de Sant Joan de les Abadesses, quan, un cop mort, se li va preguntar si havia conegut el poeta.

A l’hora que’l sol es pon/ bevent el raig de la font/ he assaborit els secrets/ de la terra misteriosa, havia escrit Joan Maragall A la vida de les muntanyes. Sí: les muntanyes són vives i respiren en nosaltres en un contacte espiritual amb la natura. Per aquest motiu, les muntanyes, valls i cels dels Pirineus no només inspiren art i pensament, sinó que del viatge en tornem transformats. Així, la creació de l’imaginari col·lectiu dels Pirineus es vivifica i continua. Visions dels Pirineus, de Teresa M. Sala, n’és una mostra. De nena va viure els seus estius i Pasqües a Tírvia, una petita població d’alta muntanya del Pallars. Hi va arribar amb la seva família la Pasqua del 1966, i aquell encant, aquell amor, encara dura.