Les rajoles del Maldà són elàstiques

9.06.2017

El Maldà en Dansa és un festival que té la valentia de fer ballar el terra enrajolat de la sala del círcol d’aquest palauet del Gòtic. La ballarina i coreògrafa Anna Romaní, membre de la companyia Els Pirates, és l’amfitriona –curadora– d’aquesta mostra de peces curtes que es complementa amb altres activitats, com l’exposició de fotografia Cru: Behind the show, de Magda Parés, el taller de dansa familiar dirigit per Irene García –una murciana molt salada– o bé la sessió d’improvisació interdisciplinar, Protocol#4, que va reunir una bona colla d’artistes. El Maldà en dansa toca moltes tecles, dins i fora del palau, perquè els virtuosos ballarins de hip hop Héctor Plaza i Agnès Sales trepitgen carrer aquest dissabte 10 de juny. Aquesta és una crítica sobre el primer programa presentat en la quarta edició de dansa sobre l’escenari a lo “somni de Twin Peaks” del Maldà.

Marga Parés presenta l’exposició fotogràfica ‘Cru: behind the show’ al Maldà

“It’s nice to disapear …” Nua, un solo de la ballarina i coreògrafa Nadine Gerspacher arrenca amb Vanishing Act, de Lou Reed. Gerspacher en aquest solo aborda l’espera, des del gest més petit a la sensació física més profunda. Es poden distingir tres actes en aquest solo a cavall del teatre visual, la dansa-teatre i el moviment més desenfrenat. Una maleteta molt bufona i una cadira acompanyen el persontage vintage. A qui espera aquesta dona, o què espera? Aquesta pregunta no es resol mai, però tampoc cal. Hi ha misteris que s’han de mantenir. Desplega tècnica i la netedat del moviment de Gerspacher és inqüestionable. Des d’una espera tímida es desencadena exasperació profunda i total. Menys un fragment en el que es llença un monòleg en off repetitiu i redundant, Nua és un solo ben fet si el sospeso “objectivament” tinc poques coses a objectar, tanmateix, personalment, el viatge emocional proposat no em va enganxar ni em va despertar els sentits com la cançó de Lou Reed. I em pregunto: per què? És una qüestió de sensibilitats i percepcions en plural, suposo que he vist una bona de colla de solos semblants, que tracten sobre l’espera o un personatge abandonat enmig del no res, i de manera inevitable anticipo els girs dramàtics i la interpretació amb clixés, dels quals no en sóc molt fan. L’art o la dansa no és només sobre gustos, tècnica o bones o males idees, sinó sobre els arxius sensibles de l’espectador, com d’una servidora.

La segona peça curta, molt curta, va ser a càrrec de l’Adriana Mascort. Silenci 2.0 és una coreografia gestada durant una estada a la Kibbutz Dance Company (Israel). En aquesta primera aventura coreogràfica de l’Adriana Mascort, ella mateixa balla amb dues ballarines joves més, Ellie Ader i Hayley Ader. Silenci 2.0 són deu minuts intrigants tant pel que fa al collage musical –inclou música de Paco de Lucía, John Williams, Enrique Morente i Bruno Coulais– com el vocabulari de moviment i les sinergies creades entre les tres ballarines. La peça tracta sobre les connexions que es generen amb els altres i es pregunta si són fruit de la supervivència o d’una voluntat genuïna. L’exercici coreogràfic abstracte de Silenci 2.0 destil·la aquesta pregunta. Les tres ballarines sovint formen triangles en l’espai, en una tensió constant, quan s’entortolliguen la mantenen: es fusionen amb la voluntat de separar-se. Amb peces com aquestes, més tendres –encara són molt joves i estan provant– és interessant i bonic veure aquesta recerca de la pròpia veu amb el llenguatge adquirit en les classes tècniques. Definitivament, és un gran encert de programació donar visibilitat a aquesta fase de les trajectòries de les ballarines i les creadores.

 

 

El Maldà en Dansa és sobretot un festival per sentir el moviment de ben aprop amb les seves virtuts i els seus inconvenients. Aquesta proximitat pot ser molt refrescant encara que puji la temperatura amb tant de moviment. El primer programa del festival va acabar amb la cirereta del pastís, amb el tàndem franco-italià Francesco Colaleo i Maxime Freixas que van presentar Re-Garde un joc de mirades, somriures, entremaliadures i clucades d’ull. El duet és irònic, pallasso i molt físic des de l’inici que esclata amb unes riallades enllaunades. La coreografia es teixeix com un entramat de situacions i patrons de moviment impossibles molt verosímils, a vessar de contradiccions divertides a base de portées acrobàtics acotats en els pocs metres quadrats del Maldà. En aquesta explosivitat continguda un s’emborratxa de l’energia positiva amb la que t’esquitxen i no posa sota escrutini la recepta segura amb la que han cuinat la peça. La conclusió final de la vetllada és que sí, el Maldà és una sala petita amb un terra inhòspit, però que hi ha coreografies que les fan elàstiques i llavors, l’espai s’eixampla. 

Aquest cap de setmana es presenta el segon programa. Podeu consultar el programar i reservar les entrades en aquest enllaç.