Les preguntes de Robert Creeley

12.04.2013

Cafè Central publica, per primera vegada en català, un recull de Robert Creeley, un dels poetes americans més importants de la modernitat, en la versió competent de Dolors Udina.

Robert Creeley

Robert Creeley (1926-2005) va ser un reconegut i prolífic poeta nord-americà, vinculat al grup dels Black Mountain Poets, professor a les universitats de Harvard i Brown i resident a Mallorca a principis dels anys 50. A totes les fotos, hi surt amb un ull tancat o tapat —el va perdre de petit en un accident de cotxe—, cosa que li confereix un aspecte vagament sinistre i crea un contrast curiós amb la clarividència plàcida de la seva poesia. Quan li demanaven per la seva formació artística, deia que el que més l’havia influït era la música de jazz, i més concretament la de Charlie Parker, pel seu fraseig sinuós i imaginatiu i l’ús hàbil dels silencis. Quan li  preguntaven quin era el seu mètode de treball, contestava: simplement pensar-hi constantment, mentre pinto la casa, per exemple, o mentre sóc al dentista.

Al recull pòstum A la terra, que inclou uns trenta poemes i un assaig sobre Walt Whitman, traduïts pulcrament per Dolors Udina i publicats per Cafè Central, entre molts textos excel·lents hi ha un poema que em crida especialment l’atenció. Té un to espontani i improvisat que, efectivament, fa pensar en un solo líric de saxo, es diu Parlar i fa així:

 

Intentava pensar quin era el bon moment
per entrar a la conversa general amb tots,
els altres que parlaven seriosament,
còmodament. No hi va haver ocasió
de dir que trenta anys a l’exèrcit era
molt temps o que molt probablement el
món és més pla del que pensem. Un estel
és tan lluny com el veu l’ull? La camisa que
duia tenia uns quants botons trencats que amagava
sota la corbata. A part d’això, anava net
i prou ben vestit. Tanmateix, impacient
per intervenir, de sobte vaig sentir aterrar
la meva veu i trepitjar el final del comentari
d’un altre, jo dient ara no recordo què,
només els altres dient: “Què? Què?”

Gairebé tot és clar i transparent en aquests versos, i la temptació d’identificar-s’hi és difícil de resistir. Qui no s’ha trobat mai en una situació com aquesta? I d’altra banda, qui seria capaç de descriure amb tanta sinceritat i senzillesa, i alhora, amb un punt de distanciament autoirònic, la sensació de ser un intrús en el petit món tancat d’unes persones que parlen i, almenys en aparença, s’entenen? Els botons trencats de la camisa s’amaguen sota la corbata de la mateixa manera que la incomoditat d’un desencaixat intenta ocultar-se sota una frase intempestiva; el narrador diu qualsevol cosa com qui truca a la porta de la complicitat inassequible dels altres, però és evident que no el sentiran.

 

Robert Creeley

Al mig del poema, però, hi ha un vers que trobo enigmàtic. Un estel / és tan lluny com el veu l’ull? Em pregunto a què ve això, i què hi ha al darrere d’aquesta pregunta. És una simple al·lusió a la relativitat de les coses, igual que “el món és més pla del que pensem”? És una imatge que simbolitza la mirada distreta del narrador, el seu pensament que roman als núvols fins que es veu forçat a “aterrar” sobtadament? O bé és una frase que ens deixa una porta oberta, a canvi d’aquella que s’ha tancat per sempre darrere dels “Què? Què?”