Les perles de Tàrrega

12.09.2016

Pujar a FiraTàrrega és una espècie de ritual que sempre comporta una sèrie de repeticions, descobriments i sorpreses agradables. La fira de teatre al carrer permet veure espectacles provinents de tot el món, i projectes pensats específicament per a la capital de l’Urgell. Repassem aquí algunes de les perles vistes, que conformen un collaret d’allò més variat, multicultural i transdisciplinar.

'A mí no me escribió Tennessee Williams', de Roberto G. Alonso i Marc Rosich

‘A mí no me escribió Tennessee Williams’, de Roberto G. Alonso i Marc Rosich

Des de Suècia amb amor

Arribar divendres a Tàrrega, anar a deixar la maleta i veure All genius all idiot és un molt bon començament. La companyia Svalbard, formada a l’escola de circ d’Estocolm, va presentar un espectacle de circ de creació, sexual i porcot, ple d’energia, caos controlat i humor. Entrem al teatre i un home-cèrvol (o dona-cèrvol) ja hi és, cantant i tocant Head, shoulders, knees and toes a la guitarra. El cèrvol serà el mestre de cerimònies d’un espectacle amb perill, violència, testosterona i festa, amb una companyia formada per un alemany (Tom Brand), un britànic (Ben Smith), un català (Quim Girón) i un noi de Burgos (Santiago Ruiz). Ja els vam veure a Chicken Legz, el sarau animal (gossos, oques, cavalls i un toro… mecànic) que Animal Religion va muntar a FiraTàrrega 2014.

Aquí veiem equilibris, corda, acrobàcia, un striptease molt espectacular i l’ària de la Reina de la Nit que es converteix en un crit simiesc. Quatre mascles suats que reivindiquen una nova masculinitat, sensible i autoparòdica, jugant a fotre’s cops com adolescents calents. Un espectacle d’aquells amb molts finals, i uns bisos on Ben Smith ens demostra que es pot ser una gran diva amb un abric de pells i banyes de cèrvol dissecat. Ovacions a la sala, amb molts espectadors drets, i xerrada post-funció amb els artistes a la sortida, que ens tranquilitzen dient que les marques a l’esquena que tenen no són dels cops, sinó del sol.

 

 

Al camp o sota un pont: FiraTàrrega és això, senyors

Dissabte vam tenir molta sort, aquelles coses que de vegades succeeixen: veure espectacles que t’agraden, t’interessen i et fan pensar, i on tots els seus elements treballen en una mateixa direcció. La companyia Silere (capitanejada per Maria Capell) presentava Terra condere, espectacle que comença a l’autobús que surt davant del cementiri, on una guia muda amb megàfon de veus enregistrades ens explica que anem al camp, fora ciutat, i que no podrem portar les nostres coses ni els nostres mòbils, que quedaran tancats a l’autobús. Gran idea, la solució ideal perquè no sonin mòbils durant una funció: exigim als teatres que facin el mateix. Arribats al punt de trobada, un camp sec d’ametllers al costat de la carretera, la guia muda ens col·loca en quatre fileres i ens reparteix uns monos vermells i una gorra vermella, i mitjons per a aquells desprevinguts que van amb sandàlies. Perquè Silere és un recorregut pel camp, un espectacle rural que combina el land art (hem d’anar seguint el camí marcat amb terra negra, com en una instal·lació de Robert Smithson) amb la instal·lació sonora.

El nostre grup avança, silenciós i en fila índia, i amb els monos vermells i el paisatge eixorc del camp urgellencs semblem presos de Guantánamo que, com lèmmings sense voluntat, avancen cap a endavant, sempre cap a endavant. Les veus que sentim en alguns punts del trajecte, amagades sota terra o sorgides de branques seques, ens parlen del paisatge i del camí, de la necessitat que tenim de tirar sempre endavant i de quina manera hem perdut el sentit de l’olfacte, acostumats com estem a camuflar i dissimular les nostres olors corporals (i les olors en general) amb desodorants i ambientadors de tota mena. El recorregut permet una interessant i introspectiva passejada pel camp, que sempre s’agraeix enmig de la hiperactivitat de FiraTàrrega, i inclou una parada amb càntirs plens d’aigua fresca i mirallets que no sabem si serveixen de finestra al paisatge que tenim al nostre darrere o són per comprovar quin aspecte tenim (això queda al gust de l’espectador).

Al final la guia muda ens revela la veritat del paratge per on hem caminat: aquests terrenys haurien d’haver acollit una gran presó, que allotjaria els presos de La Model (actualment en procés de desmantellament). Grans constructores, sucoses inversions privades, pressupost insuficient, projecte cancel·lat… i l’Ajuntament de Tàrrega que ha de pagar una indemnització milionària a les empreses afectades, evidentment (pels guanys que no tindran). Teatre, territori i denúncia. Tres en un.

'Silere', de Terra Condere. © Martí E. Berenguer

‘Silere’, de Terra Condere. © Martí E. Berenguer

Sempre he confiat en l’amabilitat dels desconeguts

Després d’una cervesa reparadora, ens dirigim al Poliesportiu Municipal, on ens col·loquen un adhesiu (“Sóc d’eixe món”) i ens condueixen fins a un escenari privilegiat: sota un pont. Allà ens espera una dona que ha estat desnonada, i que ha improvisat un pis amb les seves (poques) pertinences i (molts) vestits, amb una paret plena de grafits com a paper pintat de fons. Ella és Roberto G. Alonso, i l’espectacle és A mí no me escribió Tennessee Williams. Està menjant una llauna de foie gras i ens explica “Yo de joven hice teatro. Antes de ser autónoma”. Però la vida i un enginyer de ponts i camins força poca-solta l’han abocat, literalment i paradoxal, a viure a sota d’un pont al costat de la fira, amb els crits de la muntanya russa i dels autos de xoc com a banda sonora perpètua. Marc Rosich és el responsable de la dramatúrgia i la direcció, en un espectacle creat a quatre mans amb Alonso (això es nota), i un espai escènic de Víctor Peralta que aprofita al màxim les possibilitats de tal emplaçament. Una escenografia panoràmica, en cinemascope, per on la dona es mou i es canvia de vestit constantment (“Pensé: tienes mogollón de vestidos. Voy a enseñarlos”), en un exercici constant de fregolisme, transformisme i exhibicionisme emocional.

Rosich és bon dramaturg però és, sobretot, un excel·lent director, i aquí ho demostra amb genialitats com la sissí-arpa o el llum-ovni-barret, amb una selecció musical deliciosa (Mari Trini, Sara Montiel i Muse, ole tú) i amb la banda sonora de Memorias de África com a leitmotiv de l’espectacle, ritornello dramàtic i patètic al mateix temps. Roberto G. Alonso broda la caracterització del seu personatge, en una mostra d’honestedat brutal, i cita amb la mateixa facilitat la diva cinematogràfica dels anys cinquanta, la cantant punk dels vuitanta o la model anorèxica dels noranta (brillant la sessió fotogràfica amb diferents vestits davant la paret de graffitis, “¿Qué hace una mujer como tú en un sitio como éste?”). I vestits i més vestits (de Lorenzo Caprile i el propi Alonso), i moltes sabates, i imatges fugaces que apareixen i desapareixen (qui va veure la Danse Serpentine dels germans Lumière?) i els seus talons que es claven al terra fet de cartró (“Yo antes tenía suelo de parquet”). Meravellosa la seva reivindicació escènica (“¿Quién dice que yo no hago teatro político?”) amb una acció teatral que uneix la performer Agnès Mateus amb les sabates vermelles de la Dorothy de El mago de Oz.

Alonso combina amb gran facilitat el registre confessional de diva trasnochada amb la sensibilitat d’una dona sola d’una certa edat, creant coreografies delicioses com la del sofà verd, al so de Soledad, de Chavela Vargas. I Rosich ha escrit un text ple d’humor i trapelleria, amb ocurrències, jocs de paraules i paraules de antaño (“zozobrar”, “batiburrillo”), que Alonso diu amb una naturalitat extrema. I si un concepte escènic com site specific té algun sentit és per veure un final com el d’aquest espectacle: la dona marxa, se’n va, al so de Je suis malade de Laura Fabian, desapareixent lentament del nostre camp de visió pel camí que segueix el rierol… Standing ovation per a Roberto G. Alonso i tot l’equip, en un muntatge on espectadors i crítics coincideixen en qualificar com un dels millors d’aquesta FiraTàrrega. Hi estem d’acord.

 

 

Blancor absoluta, depuració escènica, bellesa màxima

Teníem moltes ganes de veure Oskara, de la companyia basca Kukai Dantza, muntatge dirigit per Marcos Morau, sense cap mena de dubte un dels millors coreògrafs del moment. I ens referim a nivell internacional. El director de La Veronal (Premi Nacional de Dansa 2013) ha construït, amb dramatúrgia del seu inseparable Pablo Gisbert (El Conde de Torrefiel) un espectacle sobre la cultura basca, un viatge a través d’alguns dels seus mites i tradicions, de la seva iconografia. Oskara ens va recordar, ja des del seu inici, a Siena de La Veronal, per l’aire gairebé ritual de cerimònia fúnebre. “Nor naiz ni?” (Qui sóc jo?) ens pregunta la frase final del text projectat sobre el teló, on quatre tuls blancs creen un espai que és alhora caixa, mirall o pantalla.

A Oskara trobem la dansa frenètica i quasi hiperactiva de Marcos Morau confrontada amb una posada en escena essencial, gairebé minimalista: als quatre tuls blancs hi hem d’afegir el vestuari blanc nuclear d’Iraia Oiartzabal, i l’aparició de personatges populars dels carnavals i diverses festes basques. Alain Maya encapçala un repartiment de cinc joves ballarins que ballen un aurresku deconstruït i postfolclòric. I tot plegat amb el cant a capella de la veu exquisida d’Erramun Martikorena, intèrpret molt conegut al País Basc, on a part de cantar ha fet tota la vida de pastor d’ovelles. L’aire fred, gairebé gèlid, de sala de diseccions d’Oskara (amb una excel·lent il·luminació i un espai sonor brillant) crea imatges d’una gran bellesa, en un ritual de moviment i música que va fer emmudir la platea del Teatre de l’Ateneu durant tot l’espectacle.

No hi ha cap mena de dubte que el tàndem Marcos Morau (La Veronal) i Pablo Gisbert (amb Tanya Beyeler, El Conde de Torrefiel) són, junts o per separat, dos creadors que estan en un moment de màxima plenitud creativa i que cal seguir amb cura. El descobriment, per part del crític que signa aquestes ratlles, de la companyia Kukai Dantza és un dels fets pels que val la pena haver pujat a Tàrrega. Però alerta, que Oskara ja es va poder veure al festival Ésdansa de Les Preses! Al Núvol també en vam parlar, no cal dir-ho. I desitgem que torni a girar per terres catalanes. Perquè repetirem.

 

 

Un onze de setembre amb tequila i ceviche

A Tàrrega els dies són llargs, perquè comencen més o menys d’hora al matí però acaben, això segur, ben tard al Club Pro de la Plaça de les Nacions, on programadors, artistes i premsa es reuneixen per parlar i, sobretot, per fer unes ballaruques. Diumenge al matí la calor infernal targarina també ens va acompanyar fins a Les Sitges, on vam ser parroquians de la Misa fronteriza dels mexicans Universiteatro & Gorguz Teatro. Un espectacle en forma de missa, homenatge a la música i la cultura norteña (José Alfredo Jiménez que estás en los cielos), amb la frontera com a centre geogràfic i vital. Una franja de llum, de maons, de tequila o de filferro separa el púclic dels oficiants de la missa, uns excel·lents Jorge Segura, Javier Serna i Vicente Galindo, acompanyats per l’acordió i el bajo sexto de Los Ayala Brothers.

La frontera com a religió, José Alfredo com a messies (“Gracias a él hasta el macho más macho puede llorar”), i la música com a pàtria, en un combat perpetu entre cowboys i mariachis. Una frontera existeix per tal de ser travessada, i per això existeixen els pollos, els mojados o els coyotes, en un país que té la mala sort de tenir els veïns de dalt que té. La tortilla de blat de moro com a hòstia consagrada i el tequila reposado com a sang de Crist. L’exaltació de la indumentària norteña, la cultura popular i la identitat acaben en una festa entre actors i públic, on el tequila ajuda a passar la calor i la música ens anima l’ànima i els peus.

Un moment de 'Misa Fronteriza', a FiraTàrrega

Un moment de ‘Misa Fronteriza’, a FiraTàrrega

I després dels tequiles… Cap a La cocina pública falta gent! Els xilens Teatro Container són responsables d’una senzilla però efectiva idea: l’espectacle és un dinar, els cuiners són veïns del lloc on es troben, i l’àpat s’amenitza amb artistes de la zona. No és que sigui la idea més revolucionària de la història, però funciona: per la seva simplicitat i per la connexió entre locals i visitants, veïns i artistes, programadors alemanys que no entenen res (“Crideu molt, aquí”, em deia) i espectadors entusiastes. La cuina entesa no com a art menor (els xilens no han viscut la “bombolla culinària” de casa nostra, per la seva sort) sinó com a art comunitària, i la col·laboració com a mètode de treball (preciós el tendal cosit per la companyia i targarins amb roba de Càritas).

La Dolors Martí ens va fer un ceviche de bacallà (plat peruà, però que els xilens ja han fet seu), i una recepta molt antiga, que ja feia la seva besàvia (que va morir als 102 anys): mongetes blanques (delicioses) i truita d’espinacs. Un dinar que havia de ser per a 80 comensals va acabar essent per 130 (ja se sap, coses dels festivals), però la solidaritat va funcionar en la seva forma més fàcil i bàsica: compartint plats i begudes. El programador alemany estava meravellat.

Mentre menjàvem, bevíem i xerràvem, un duo de músics brasilers amenitzava l’àpat, i havent dinat vam tenir una actuació de claqué i un veí de Tàrrega va llegir uns textos molt actuals de Pérez Galdós i Salvador Espriu. Llavors va arribar el torn del micròfon obert, on una noia portuguesa ens va cantar un fado deliciós i també vam sentir una cançó dedicada a una gosseta morta , reivindicació i paraules d’agraiment. No deixa de ser revelador que existeixin espectacles que reivindiquin allò que hauria de ser el més normal: el dinar familiar, amb parents, amics, coneguts i desconeguts, les llargues sobretaules i les sessions gastronòmiques i etíliques que se sap quan comencen però no quan acaben. Si el teatre ens ha d’ajudar a valorar més aquests rituals nostres diaris, benvolgut sigui el teatre i les arts escèniques en general.

'La cocina pública', de Teatro Contáiner a FiraTàrrega

‘La cocina pública’, de Teatro Contáiner a FiraTàrrega

FiraTàrrega 2016 ja s’ha acabat. I tornem a casa contents i esgotats. Suats, bronzejats i cansats, però també amb el cap ple d’imatges, recorreguts i experiències que ja no ens treurà ningú. FiraTàrrega tornarà l’any que ve, però de ben segur que anirà apareixent a la nostra memòria, esporàdicament, durant aquesta temporada. FiraTàrrega és un estat de la ment.