Les notes d’en Joma

Que fàcil que en Joma aconsegueix a cada traç allò que fa molts anys l’escriptor Roald Dahl destacava de Quentin Blake, el seu dibuixant habitual!

Fins i tot un dibuixant tan prolífic com Josep Maria Rius i Ortigosa (Barcelona 1954), conegut com a Joma, de traç net, humor esmolat i idees clares (és il·lustrador, ninotaire i artista plàstic, comissari de les seves pròpies exposicions, mostres dels trajectes d’un viatger real i imaginari de conceptes i expressió diàfans), fins i tot algú que tants creuen conèixer (va començar a dibuixar professionalment als 15 anys i ha passat per revistes com Oriflama, Serra d’Or, Escola Catalana, Cavall Fort o El Papus i per diaris com el Diari de Barcelona i, sobretot, La Vanguardia), té cops amagats i guarda obra inèdita al calaix, com en aquest cas concret d’un munt de llibretes que explica bé els seus interessos per la música i pel joc d’associacions lliures i de variacions amb mil matisos del jazz. Joma participarà el cap de setmana del 25 de maig a la Fira Litterarum amb els espectacles ‘Aigua tenyida’ i ‘Cresques, pirates il·limitats: Mai s’arriba a l’horitzó’.

Detall d'una il·lustració de JOMA | Foto: Laia Serch

També ell és músic. Al seu pis de Barcelona, a Gràcia, junt amb les llibretes i l’àmplia taula de treball, hi té el seu propi espai algun cop el saxo. El toca (va estudiar saxo al Taller de Músics de Barcelona), sent la música (explicava una vegada en una entrevista que esmorza amb les cantates de Bach), l’atreu i per això forma part viva del seu dia a dia (tant embolica per a regal les converses que manté amb els visitants com li embolcalla les hores de feina). Així que és lògic que hagi provat d’encapsular-la d’alguna manera, i de la forma més lliure i menys tancada possible, en les formes del seu principal ofici: el de dibuixant. La primera vegada que va provar de dibuixar en directe un concert, va ser a Nova York. I fa tres anys s’ho va imposar setmanalment a Barcelona. Acudir al Jamboree de la plaça Reial, un o dos cops per setmana, seure en una banda a primera fila per tenir la mica de llum que necessita per fer córrer el llapis, i procurar captar no la materialitat física dels músics sinó les impressions sensorials de la música. Se n’ha sortit bé. Perquè, si les notes musicals són vibracions de l’aire, una expressió de l’esperit encarnada en matèria física, no és pas res més el traç del llapis en les llibretes amb què el dibuixant esbossa aquestes impressions de la música sentida, sigui dit en tots dos sentits de l’adjectiu. El carbó del seu traç és l’eco viu d’una mà en el cel clar de la pàgina. I, quan en Joma acut amb bloc i llapis a escoltar els grups de jazz que li agraden, el resultat materialitzat a les llibretes estableix una convenció entre dos mons artístics: el de qui toca un instrument dalt de l’escenari i el del dibuixant que, com a espectador, ha decidit que ara li toca despullar el bagatge professional de tants anys per posar-se nu al servei d’aquesta mena de retrat al buit.

Amb el llapis exercint d’escarpa sobre el bloc de paper, aquest treball d’en Joma s’assembla molt més a l’escultor que elimina el material sobrer perquè en sorgeixi el pinyol de l’obra que té al cap, que no pas a l’amabilitat del dibuixant de línia clara que ha estat al llarg de quaranta anys d’il·lustracions i vinyetes de còmic. El contingut de les més de dues dotzenes llargues de llibretes d’aquest projecte supera les cinc mil pàgines. Són més d’un centenar de concerts. Els quaderns concentren uns anys de feina elaborada per gust, en un procés acumulatiu de recerca que ambiciona trobar la manera de retratar el so escàpol de la música, tan ben representat per les formes juganeres i la creativitat de variacions del jazz del Jamboree. El concert amb què va encetar la sèrie és un de Lou Donaldson, del 2 d’agost del 2013. En l’anonimat fosc d’un racó lateral des del qual domina l’escenari, atent a la música com un espectador més, en cada concert Joma pren notes tranquil·les. Petits grups de taques i traços prenen forma a poc a poc. Blocs foscos de grisos sobre el blanc del bloc. No s’obsessiona per la semblança, perquè no és el que li interessa. Aquí no caricaturitza, no vol retratar l’home, sinó el músic (la seva música). Així que el ninotaire cedeix pas a l’artista plàstic i al conceptual de les exposicions. I també a l’esbós d’escultor (n’ha estat). I fins i tot al periodista (ho és de formació). Experiència i ofici s’alien per donar forma sintètica a la crònica personal de cada sessió.

En JOMA conversant amb Bernat Puigdollers |Foto: Laia Serch

Per reeixir-hi, evita fixar-se gaire en el pes dels instruments (són tan atractius que s’ho menjarien tot, s’enduen la vista), i s’estalvia també els detalls concrets de la roba i tots els elements sobrers. El dibuixant concentra l’antena del llapis en l’apunt fugisser de l’expressió. Apunta un gest mínim, l’inici tímid d’una acció, la ganyota amagada en la corba alegre dels llavis, les galtes omplint-se d’aire per al saxo, la mà que sobrevola l’escullera blanca i fosca del teclat del piano, l’ull mig clos per concentrar-se en el so, les mirades que intercanvien els músics quan es crea una mena de lligam invisible entre tots els components de la banda. Delicat, subtil, com insinua el gris matisat de cada gargot ràpid sobre el blanc texturat i bast del paper, el llapis d’en Joma no busca fer punteria exacta al centre precís de la diana: al revés, més aviat s’embolcalla en ombres a l’estil de qui pacient pren posicions al voltant d’allò que apunta a l’engròs, com si tingués por de fer-ho malbé i s’hagués decidit a pescar amb la subtilitat i la lleugeresa d’una xarxa. En Joma vol capturar fresca la presa, s’estima més servir-nos-la a la taula blanca del seu bloc tan viva com sigui possible, i sap que per a això li cal caçar en equip i necessita d’aliat un observador actiu confrontat al mirall del dibuix. Algú que no es pari a mirar el dit que apunta la lluna, sinó que corri rere del que aquest assenyala. Si més no, fins a la pàgina següent, i l’altra, i l’altra, en un viatge incessant. No debades aquest era el títol i l’esperit d’una exposició fotogràfica d’en Joma al Centre Cultural de Terrasa (Viatge incessant, 2012). La seva obra és una suma de capes. Conscient i ben assumida com a tal.

És clar que, en les llibretes nascudes al Jamboree, el viatge no és geogràfic sinó cartogràfic. El dibuixant traça ràpid el plànol del que sent en el doble sentit del verb (auditiu i expressiu). Fixem-nos en com es planteja diversament dos pianistes tan diferents com Carles Santos o Cyrus Chestnut, el primer sol amb el seu piano, el segon amb el contrabaixista Mads Vinding i la bateria de Johnathan Blake (podeu veure una mostra de la seva feina a la pàgina web del Jamboree. Tots dos són músics juganers. Però a Santos en Joma el veu inseparable del seu instrument, convertit el piano gairebé en una excrescència de la personalitat del de Vinarós, con si el pianista navegués a la deriva dins una barca negra de fusta i hi mantingués una relació violenta, a cops de puny. Santos convertit en Ismael? Pot ser sí. Moby Dick és una de les obres favorites del dibuixant i les associacions lliures pensen més ràpid que nosaltres. En canvi, el nord-americà Cyrus Chestnut és primer que res el seu somriure obert, resumit en una actitud acollidora de línies corbes i sinuoses. Mínimes. Que fàcil que en Joma aconsegueix a cada traç allò que fa molts anys l’escriptor Roald Dahl destacava de Quentin Blake, el seu dibuixant habitual! Aconseguir capturar l’expressió com a tret essencial d’un caràcter i, doncs, d’un personatge. En aquestes llibretes no ha tractat mai de recrear un físic, sinó de comunicar allò que l’expressió crea. D’insinuar el perfil del gest abans que el de l’acció. De radiografiar el pensament en els símptomes que una cara emmascara. D’orientar la nostra mirada amb quatre traços. És la posició del cos i les mans de cada figura allò que permet imaginar l’instrument que el dibuixant no ensenya, mentre que sí que ens mostra com el sent cada músic, quina relació hi manté. El dibuix juga sàviament amb el fora de camp. Se’ns permet imaginar tot el que queda en off gràcies als quatre (a)punts cardinals traçats sobre el paper. Així, si habitualment el dibuix és una art metafòrica (busca la semblança amb el referent retratat), aquí més aviat recolza sobre un treball metonímic, quan insinua la part per recrear-ne el tot absent. És la continuïtat de les llargues sèries d’en Joma el que aconsegueix que la punta d’iceberg d’aquests traços floti per la molta base d’ofici que hi ha camuflada sota la superfície blanca del paper. Fora de l’abast de la mirada, però no del pensament. És un treball de setge, d’elaboració lenta d’un mapa que, ben llegit, condueix directe a l’illa del tresor.

L'il·lustrador JOMA en plena acció | Foto: Laia Serch

Enèrgica harmonia

Al Jamboree, abans que surtin els músics a escena, el dibuixant prepara habitualment un esbós ràpid de l’escenari. És com prendre-li mides a l’espai, abans de veure-se-les de debò amb el temps, que després, a l’hora de la veritat, esdevé el principal factor en joc. Un cop comença el concert, l’energia de les músiques, el ritme i els jocs harmònics més o menys densos filen textures diverses sobre els quaderns. Com si el corrent acústic deixés la seva pròpia empremta en el paper. En algun sentit, per l’actitud oberta a deixar que el so condueixi la mà d’una manera o altra segons les seves característiques, el dibuixant exerceix de càmera estenopeica per l’actitud expectant a l’espera i fa de càmera estereoscòpica per l’acumulació de punts de vista en què de seguida busca diferents variacions sobre el tema. Aquestes mateixes són les maneres del jazz. El plantejament és humil, assumeix que el coneixement suma un remolí de mirades en cercle. I els quaderns són una forma particular de revelat de la mirada.

Impressiona com l’experiència d’en Joma aconsegueix també el retrat dels personatges, tot i no ser-ne l’objectiu. Un dia d’abril del 2015 que Quim Lecina actuava al Jamboree amb el New Brownie Jazz Quintet per esbossar un retrat interdisciplinari de Barcelona amb els textos del crític de jazz, poeta i traductor David H. Rosenthal salpebrats per la música del quintet, el perfil dur de l’actor va donar lloc a tot de ratlletes sobre el blanc de la pàgina amb una densitat salvatge que el feia semblar el predicador foll de l’inici de Moby Dick, mentre que gairebé al seu costat el perfil de la jove contrabaixista Magalí Datzira quedava traçat amb una línia prima de no res que n’insinuava els ulls dolços, el perfil suau, la sensualitat dels llavis. I aquesta efímera batalla entre elements contraposats era igualment present en la dialèctica plantejada per les paraules de Rosenthal i els sons dels músics.

Una de les obres de JOMA | Foto: Laia Serch

Una altra sessió d’una setmana després, també d’abril del 2015, reunia el saxo tenor del bostonià Jerry Bergonzi amb el saxo alt del valencià Perico Sambeat, al costat de Renato Chico rere un Hammond B3 i d’Andrea Michelutti a la bateria. En aquesta ocasió, els dibuixos d’en Joma contrapuntaven l’un i l’altre saxofonistes de manera similar: mentre que el nord-americà hi apareix com tret d’un bar de carretera, rugós i amb densitats de cremor d’alcohol d’alta graduació, Sambeat s’estira en una elegància estilitzada de marca més europea.

Cada perfil s’esbossa així amb traços més o menys densos segons el mateix patró. No endebades Joma ha pretès sempre que els dibuixos sonin. I hi ha reeixit amb claredat. Fa il·lusió dir que hi fa sol al país il·lustrat de Joma en(l)là.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació