Les llavors del silenci

/ 27.11.2013

Em registren les cames, butxaques, cintura, tors i les sabates i passo el control. Faig una llarga cua davant d’una porta tancada. Mitja hora més tard sóc dalt de l’avió amb un llibre a la mà: Les llavors del silenci. En aquest punt, l’autor Àlvar Caixal, és un complet desconegut per a mi. Començo a llegir, pausadament, la descripció d’un paisatge amb flaires i flors, magnòlies al jardí, turonets i un vent fred que bufa a Shipton-under-Wychwood, regió de Cotswold, al sud-oest d’Anglaterra. Tenint en compte que el meu avió es dirigeix a Anglaterra, la primera pàgina cau simpàtica a les meves retines, que llegiran durant tot el viatge sense parar i ho seguirán fent durant els dos dies següents, al vespre, envoltat d’un paisatge i un clima que s’anirà alternant entre el llibre i la humida realitat britànica.

 

Àlvar Caixal

 

Aquesta història destapa les angoixes de l’Alfred el dia en què el seu pare es suïcida, i l’impulsa a retrobar-se amb records oblidats, que van generant dubtes i més dubtes. Aquesta cerca, aparentment a les palpentes, però provista d’una màgia interessant, condueix al protagonista cap al sud-oest d’Anglaterra, on podrà reescriure el seu passat, entramat i lligat des de la guerra civil. Ens podem trobar davant d’un relat de converteix en protagonistes als fills dels veritables protagonistes detonants d’aquesta història. Converteix en protagonistes les despulles de les vides de dues famílies truncades per la guerra Civil espanyola, en circumstàncies ben diferents, en països diferents, ressaltant, una vegada més, les infàmies d’aquest conflicte.

Àlvar Caixal trena uns personatges creïbles que, a través de la memòria i les cartes llegades pels voluntaris britànics a favor de la causa republicana, cartes custodiades per la senyora Tavistock, construiran un relat d’orígens i identitats que critalitzaran en un desenllaç que no deixa línies argumentals desateses ni mal resoltes i que posa de relleu una realitat a vegades difícil de comprendre, i és que la postguerra era considerada com un drama per a uns, mentre els altres la van anomenar progrés.

L’autor fa un ús molt ric del llenguatge i s’esplaia en retratar paisatges i escenaris. La Barcelona ultratjada per les bombes de l’aviació italiana, Anglaterra i els seus camps, el verd i les flors, mentre jo, com un explorador de camp, resseguia les definicions donant fe de l’habilitat per posar adjectius adients a la realitat climàtica i geogràfica d’Anglaterra. De l’estació de Paddignton, a Londres, fins a Oxford, camí que he seguit algunes vegades, on el cel presenta uns núvols baixos i unes boires vespertines, que  d’alguna manera, permeten que la màgia s’introdueixi com si fos un protagonista més per acabar de donar sentit a una bona novel·la, guardonada amb el Premi BBVA Sant Joan.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *