Les dualitats perilloses del doctor Glas

6.10.2012

Mentre no haguem enllestit el nostre llarg i tortuós camí vers l’estat propi, molt ens temem que seguirem essent un país ben estrany; un país coix, a nivell cultural. Un país que creu, erròniament, que es pot permetre el luxe de no tenir traduïdes al seu idioma un gran nombre d’obres cabdals de la literatura universal. En això, per desgràcia, tampoc no som normals: no tan sols no tenim una edició en català de la totalitat de les obres dels grans autors —Dostoievski, Dickens, Balzac, Mann…— sinó que ens manquen algunes obres fonamentals d’altres creadors.

 

Söderberg, autor de Doctor Glas

 

Afortunadament, la consciència literària de les petites editorials va omplint aquestes imperdonables llacunes. Així, Adesiara editorial presentà aquest mes de maig, en una esmerada traducció de Carolina Moreno Tena, El doctor Glas, (Doktor Glas), de Hjalmar Söderberg. Una breu però extraordinària novel·la que, en forma d’apunts d’un diari personal, escrit aparentment —però només aparentment— d’una manera espontània, ens immergeix en l’atribolada ment d’un atribolat metge que descobreix que tots duem a dins, en una mescla inextricable, un doctor Jeckyll i un mister Hyde.

Dualitat —explicitada en les notes del 7 d’agost: “Vull, i no vull. Sento veus enfrontades. Les hauria d’interrogar, he de saber per què l’una diu «vull», i l’altra, «no vull»”, (pàg. 93)— que no únicament té un origen stevensonià sinó que beu en les aigües inquisidores de la filosofia, de la més antiga, Plató, a la més moderna, Sören Kierkegaard. Segons el primer, l’home únicament podria superar la seva dualitat entre el món sensible i l’intel·ligible acostant-se al coneixement i a la justícia —“Els qui obren segons la justícia necessàriament obren belles coses.” (Alcibíades, 121).

Per la seva banda, a la seva obra Puresa del cor és voler una sola cosa (Hjertets Reenhed er at ville Eet) el pensador danès exposa la seva teoria sobre el doble ànim (Tvesin —dual-minded, en anglès) humà: les persones estan constituïdes per un doble esperit, que les fa entrar en oposició amb elles mateixes, el de la pulsió immediata i el de la conformació universal o permanent. Per a superar aquesta dualitat només hi ha un camí: evitar cercar la satisfacció instantània de les aspiracions, i procurar guiar-se per un acompliment més general, que comporti “canvis eterns”, atès que, segons el seu parer, només aquesta mena de transformacions permetran que romanguin coses bones.

En aquest sentit, la reflexió que anota el doctor Glas al seu diari la nit de Sant Joan —sens dubte, un dels instants cabdals de la novel·la— no podria ésser més reveladora, en la seva voluntat d’anar o d’arribar més enllà de les circumstàncies o els moments conjunturals: “Des de molt aviat, em vaig acostumar a saber dominar-me, a distingir el que era un desig íntim i constant del que era el desig d’un moment, el capritx passatger, a escoltar una veu i menysprear l’altra. Més tard m’he adonat que en general aquest és un tret encara més excepcional que el talent o la genialitat.” (pàg. 22). 

Seguint aquesta palesa inspiració kierkegaardiana, quan rep la visita d’una de les seves joves pacients, casada amb un pastor protestant repulsiu —“com un bolet fastigós, [...] cara greixosa, grisenca, [...] patilles de color groc ronyós, potser ara una mica canoses i [...] mirada infinitament vulgar rere el vidre de les ulleres” (pàg. 6)— mesquí i egoista, i aquesta li demani la seva ajuda per a alliberar-se de les insofribles servituds que comporta el seu desigual matrimoni, el seu gran dilema no serà tant si ha d’accedir a treure-la del destret, sinó si és moralment admissible —en general, no pas en particular— fer-ho. Més encara, si no és moralment obligatori fer-ho.

Precisament és aquest pregon cabussament en la psicologia del personatge, amb una influència tan poc dissimulada com ben païda del magistral Dostoievski de Crim i Càstig i dels Germans Karamàzov, aquest agosarat i vertiginós descens al més ocult i inconegut infern de la seva ànima —aquest voler trobar-se el seu jo propi per saber quin és el seu lloc al món: “És desolador anar pel món tot sol arrossegant una ànima estèril; un ja no sap què inventar-se per tal de sentir que és alguna cosa” (pàg. 65)— el que confereix a El doctor Glas la seva força invencible i li permet situar-se en un nivell humà i artístic verament excepcional; el que el converteix en una obra, si no imprescindible —atès que potser l’únic que és imprescindible en aquesta vida és deixar-se menar pel criteri propi—, almenys altament recomanable.

Perquè, cal dir-ho d’entrada i ben alt i clar, tal i com ell mateix reconeix a través del seu personatge —“Escriptor no ho podia pas arribar a ser. Jo no veig res que els altres no hagin vist abans i ja li hagin donat forma i caràcter.” (pàg. 56)— Söderberg no inventa ni descobreix res, no assenyala pas un abans i un després en la creació artística, no innova ni tècnicament ni lingüística, no indica un camí que d’altres seguiran.

Entre d’altres motius, perquè —modèstia a banda— no té cap interès en fer-ho, atès que en plantejar-se si “¿són realment els escriptors els qui dicten les lleis de cada època?” dedueix que “més aviat [...] són instruments que el temps es dedica a tocar, arpes on canta el vent” (íd). Raó per la qual no dubta gens en seguir els camins que d’altres han anat configurant abans que ell, fins a tal punt que la fidelitat a la manera d’escriure dostoievskiana el situa gairebé a frec de la imitació. Tant és així que, en certs moments, fa la impressió que s’hagi limitat a traduir al suec un manuscrit inèdit i desconegut de l’autor de L’idiota.

 

 

Però ho fa tan bé, s’ho pren tant com una cosa seva, que converteix aquesta característica, que en mans de la majoria hauria esdevingut un defecte, en una virtut: mitjançant l’assimilació de la maniera de Dostoievski aconsegueix treure el millor d’ell mateix, del magnífic creador literari que dormia plàcidament al seu interior, oferint-nos l’oportunitat d’assaborir una obra tan inquietant com atractiva, tan precisa com efectiva, tan bella com enriquidora.

A través del diari que escriu el Doctor Glas, d’una simplicitat aparent, però amb una estructura mil·limètricament treballada, ens narrarà una història de dubtes i de lluites interiors que ens costarà oblidar, que deixa una petja indeleble en els nostres sentiments i els nostres pensaments; que ens duu, com acostuma a fer-ho la gran literatura, més enllà de nosaltres mateixos; que ens trasllada allí on no érem, allí on, segurament, no hauríem arribat si ell no ens hi hagués transportat. Sense trencar, doncs, també ens farà veure “alguna cosa que ningú més no ha vist abans” (pàg. 56).

Un diari que és ben possible que no sigui pas “una confessió” —car “a qui m’hauria de confessar, jo?” (pàg. 8)— des del punt de vista judicial, ni tampoc estrictament religiós —“l’essencial en l’eucaristia no és el pa i el vi, ni tan sols la plata de l’església, sinó la fe; i evidentment la fe autèntica no es pot deixar influir per elements externs” (pàg. 46)—, sí que ho és des del personal o íntim. El jove metge es despulla espiritualment al nostre davant, ens obre el cor i es deixa veure tal i com és, sense ocultar-nos res: “No dic res que no sigui veritat. [...] No puc mentir sobre les misèries de la meva ànima”, (pàg. 8); “M’he de poder despullar davant d’algú; algú ha de saber qui sóc…” (pàg. 152).

Interrogació interior, confessió íntima —o, més aviat catarsi— que agermana aquesta magna obra danesa amb d’altres Bildungsroman o novel·les de formació similars; entre elles, aquells Quaderns de Malte on el genial Rainer Maria Rilke —ben poc camuflat rere el seu personatge— hi reflectí les vivències que li permeteren descobrir-se a ell mateix. O, més exactament, descobrir-se tot fent-se a ell mateix. Per al doctor —a qui Söderberg atorga un cognom que és tota una declaració d’intencions, Glas: vidre— el seu diari serà el cristall o espill vidre clar damunt del qual hi veurà reflectida la seva imatge; la imatge d’un home aïllat i solitari —“jo sóc l’ombra que volia transformar-se en persona”, (pàg. 57)— que pretén “esbrinar del tot què carai havia vingut a fer en aquest món”, (pàg. 88).

Un home que (com el protagonista d’una altra obra excepcional publicada aquest any: En caure la tarda, de Jordi Coca) nel mezzo del camin de la vida pren consciència de l’absurda mediocritat de la seva existència —“al meu voltant només hi havia un gran buit”, (pàg. 90); “I així van anar passant els anys, i la vida va anar desfilant davant meu.” (pàg. 27)— i, al contrari que aquell oblomovià, decideix fer una passa endavant, cercant la seva redempció en “una acció de veritat” —“Vull actuar. La vida és acció”, (pàg. 94)— que l’alliberi de la “vil hipocresia” del deure i la falsa (doble) moral burgesa: “Mai abans no havia tingut una sensació tan forta que la moral és com uns cavallets de fira que no paren de giravoltar.”, (pàg. 43).

La novel·la de l’escriptor danès ens permetrà seguir, a través del diari que escriu puntualment el seu protagonista, el pelegrinatge d’aquest metge d’esperit cartesià —“És un dels instints fonamentals del meu ésser no tolerar que quedi res en mi a mig escatir, si està a les meves mans fer-ho sortir a la llum i esbrinar de què es tracta.”, (pàg. 91)— en l’oceà de dubtes i atzar de l’existència: un viatge que es va construint i descobrint al nostre davant, en una narració in crescendo, on res sobra i tot fa camí. Un camí que —tal i com el lector i lectora anirà veient (car no tenim la gens poc adient idea d’avançar-li res d’essencial)— té o acaba tenint, no pas per causalitat, un quelcom d’etern retorn nietszchià.

Raó per la qual, entenem, que l’obra s’inicia amb les primeres calors —la seva arrencada és, en veritat sublim: “Mai no havia vist un estiu com aquest. Fa xafogor des de mitjan de maig. Una densa capa de pols ha estat suspesa tot el dia damunt de carrers i places.” (pàg. 5)— i es clou —en en final igualment memorable— amb l’anunci de l’hivern: “I arribarà aviat la neu. Es percep en l’aire. Serà benvinguda. Que arribi, que caigui.” (pàg. 155).

Sens dubte, podríem continuar posant en relleu d’altres aspectes destacats —les constants referències a Crim i càstig: “Em pregunto què deu ser penedir-se d’haver comès un crim”, (pàg. 60); “Ja m’ho conec, això, he llegit la història de Raskolnikov, he llegit Thérèse Raquin”, (pàg. 100); “no puc pas obrir-li el cap amb una destral”, (pàg. 106)—, les reflexions sobre la incompatibilitat entre la (teòrica) voluntat dels déus i els desitjos i necessitats humanes, els riscos que comporta voler saber, els lligams invisibles que uneixen aquesta obra amb un parell d’enigmàtics poemes entrecreuats entre Gabriel Ferrater i Marta Pessarrodona (aspecte, aquest, sobre el qual convindria tornar-hi, un dia o altre…) però considerem que ja hem esmentat el que és imprescindible.

Ens pertoca, doncs, enllestir afirmant que El doctor Glas és un petit tresor, una resplendent perla literària que convé no perdre’s. Una delicatessen  per a tots aquells paladars que es complauen assaborint la literatura que ens fa diferents, la gran literatura — en definitiva, la literatura.

Twitter: @XavierSerrahima.  Blog: El racó de la paraula

 

El doctor Glas.