Gemma Ruiz resisteix a la Zafonització

3.10.2016

“Benvinguda sigui la Zafonització”, deia Bernat Ruiz en resposta a l’article de Bernat Puigtobella, on l’editor de Núvol posava sobre la taula el fet que els llibres més venuts en català siguin obres traduïdes del castellà. Però Gemma Ruiz és l’excepció que confirma la norma i s’ha mantingut a la llista dels més llegits durant setmanes. Ho ha aconseguit amb una obra escrita en un català treballat i genuí. Recuperem aquest article de Patricia Gabancho parlant de l’autora i el seu llibre:

Gemma Ruiz | © Albert Forns

Gemma Ruiz | © Albert Forns

Quan una persona, sobretot si és jove, escriu la primera novel·la ha de tenir la convicció que pot aportar alguna cosa nova; que pot corregir el rumb de la literatura que li és contemporània; que pot anar més enllà. Si no és així, aquella primera novel·la és rutina, i la rutina i l’art jove es peguen bufetades.

La literatura també és trencament, també és renovació i provocació. Gemma Ruiz planteja, amb Argelagues, una doble resposta a aquest repte. Es nota que és una novel·la escrita des de la necessitat. En primer lloc, perquè conté un capital de memòria directa, de memòria de l’avior –les àvies-, que no volia ni podia deixar perdre, perquè és un tipus d’experiència ja irrepetible. Ella mateixa venia a dir, fa poc, que les seves nétes no tindran res a remenar amb la vida que duu, perquè serà molt semblant a la de les criatures que l’haurien de recollir; és una afirmació plausible i arriscada alhora. Cada temps té les seves regles.

Així que ens situem en el moment just de la industrialització a l’engròs, quan les ciutats s’engreixen i el camp s’aprima, i les fàbriques són terreny d’explotació humana en tots els sentits de la paraula: l’amo és l’amo. La besàvia, nascuda a Castellterçol –precioses les pàgines de la mort de Prat de la Riba—i la nissaga que continua a Sabadell, on la Creu Alta encara és d’horts i cases autoconstruïdes, en fi, coses que sabem però que no costa tornar a llegir, al capdavall cada vida és cada vida, i la novel·lística es nodreix d’individus fent coses individuals. Tanmateix podem convenir que el marc general és convencional. I seria molt tòpic, molt vist, si no fos que la segona aposta de Gemma Ruiz és radical. És aquí on la nova novel·lista s’ho juga tot, on es veu clarament que creu que pot aportar alguna cosa, tot trencant-ne una altra.

Em refereixo al llenguatge. A la llengua. En un moment que determinats correctors de català aplanen el to i que determinats editors aconsellen no utitlitzar determinades paraules perquè “no t’entendran”, com si no fos missió dels escriptors ensenyar a parlar els lectors; quan això passa, quan la llengua va perdent efectius cada dia, Gemma Ruiz s’hi torna escrivint amb la llengua de l’àvia, una llengua rica, plena d’expressions dialectals, precisa en el vocabulari, exclamativa, complexa. L’autora assumeix una veu narrativa que es confon simbiòticament amb la veu de les protagonistes, a vegades descrivint a vegades transcrivint pensament o paraules dites. Ara bé, no estem llegint Bosch de la Trinxeria, no, perquè el ritme, sincopat, tallat, esquitxat, correspon a la narrativa actual. És una pirueta: narrar en present amb les paraules del passat. I se’n surt prou bé. És cert que li posa una càrrega suplementària al lector, però un cop entres en el joc, el joc s’aguanta.

Els qui seguim les cròniques culturals de la Gemma a TV3 sabem dues coses: que la noia té un vigorós alè poètic i que la seva llengua és d’una precisió admirable. En aquesta novel·la aprofita el talent per plantar cara a la desaparició d’una memòria completa: la vivència de les anteriors generacions, aquella duresa extrema, aquelles alegries clares; i el llenguatge que hem llençat per la borda per desídia, un camí que ara reblem amb la supressió dels accents diacrítics perquè no s’estressi el jovent. No tindria importància si no fos que anem camí avall en la defensa d’un patrimoni. Gemma Ruiz ens dóna la mesura del que ja hem perdut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. No acostumo a llegir gaire les novetats literàries, però com que s’ha anat posant de moda això de facilitar-ne un tast (de les primeres pàgines) m’hi he forçat darrerament i he comprovat que no valen re.

    Vaig llegir-me unes quantes pàgines d’aquesta obra de les argelagues i s’ha de dir que ço que destaca és com es grapeja la llengua: ja no és “esclar” que han acceptat fa anys les llumeneres de l’IEC sinó “perquí”, “perllà” i altres perles, sense deixar la primera pàgina.

    De fet a la quarta línia ja llegim “Que no se’ls hi descargolin
    els tirabuixons! Que no se’ls hi empolsini ni un
    tris la faldilla!” amb aquests pleonasmes que els que saben paralr un català del bo no fan servir mai, per més “vulgars” que siguin.

    Sense deixar la primera pàgina, jo diria que l’IEC no ha dit mai enlloc que un complement datiu pugui prescindir de la “a” de “per a”. Doncs hi llegim: “És l’any que hi ha hagut aigua pel pare i per la
    mare, a Castellterçol”, és a dir que hi va haver aigua gràcies als pares. I no crec que volgués dir això, però… total, per context ja s’entén oi?

    No ens moguem de la primera pàgina i prescindim del “buscar” realment estès i acceptat, però no pas d’aquest “dugues” per dues. Si l’autora fa servir “raó” o “enraonar” també escriurà”ragó” o “enragonar”? I que no ens vinguin amb allò tan caduc de reflectir el parlar del poble, com fa l’AVL! Això és denigrar la llengua. És indiscutible.

    I amb tots els respectes (per a qui se’ls mereix), no crec que la senyora Patrícia Gabancho (sí, ho he accentuat) tingui gaire autoritat per a criticar la llengua dels escriptors catalans. Sincerament, és una persona que em cau bé (és clar que això no és de cap interès, però ho dic perquè se m’entengui en la justa mesura), però l’he sentida a parlar unes quantes vegades i parla un català… que almenys no és prou notable com per a exercir de crítica. Ho dic així, tècnicament, perquè ningú s’ofengui. Amb les opinions que expressa com per exemple aquest article o les polítiques, un hi pot estar més o menys d’acord, però algú que té el seu nivell de llengua no crec que pugui tenir gaire autoritat literària, almenys catalana.

    I tornant a l’obra de la senyora Gemma Ruiz, si ja hem vist quines gemmes apleguem a la primera pàgina, què en podem esperar de la resta? Val a dir que comparada amb altres llibres que darrerament van apareixent a glopades, aquest no és pas tan execrable, ni tan pèssim, però entre això i lloar-lo com es fa, la veritat, hi ha un bo tros.

    Ja entenc que el producte s’ha de vendre, però vaja, aleshores sàpiguen encaixar els crítics de veritat.

    • No he llegit la novel·la, però si el «dugues» entre altres modismes està en un diàleg, bàsicament és que l’autora vol mostrar com es parlava abans. Per cert, jo escric «dues» però sempre he dit «dugues» i ho segueixo dient.
      També s’ha de dir que a Catalunya, a part dels filòlegs molt poca gent té un català impol·lut. Jo vaig tenir la sort d’estudiar en català i malgrat tot, si haig de presentar un text, intento que algú m’ho corregeixi. Això és degut a la quantitat d’ingerències que hem patit els parlants del català, sobretot durant el segle vint; i per molt curós que es vulgui ser, hi ha coses que estan dins l’inconscient i és molt difícil adonar-se’n.
      Però el problema no són els modismes, sinó el calc que s’està fent de frases a partir del castellà.
      Jo també he sentit parlar a la Patrícia Gabancho i penso que el seu català és molt millor que el de molts que surten a la tele i se suposa que n’haurien de saber. A part d’això, una cosa és exercir de crític de la llengua i l’altre és opinar sobre un llibre, que és el que ha fet en el seu article, donar l’opinió sobre un llibre.

  2. Molt bé l’anàlisi del talent de la Gemma Ruiz. Aixi’ és com entenc una escriptura “literària”.
    Gràcies Nuvol