L’enfer, c’est les autres

Cada vegada més, els espectacles presentats en sales de teatre tendeixen a integrar diferents llenguatges escènics. Malauradament la suma de disciplines no sempre juga a favor de la teatralitat en escena encara que, com en el cas que ens ocupa, la varietat de gèneres estigui justificada.

El Festival Grec ens ha venut Ninet’InfernO de Roland Auzet com un espectacle que combina música, teatre —amb un actor recitant una dramatúrgia dels Sonets de Shakespeare— i circ —un acròbata que escenifica l’amant jove de l’actor. Aquesta catalogació condiciona, evidentment, la recepció de la funció per la tradició en la qual queda inscrita. I de totes les expectatives no se n’acompleix cap ni una.

Shakespeare no hi és enlloc. Amb la dramatúrgia poc definida dels Sonets, Auzet degrada la condició literària de l’obra i, això permet que Pascal Greggory no defineixi el seu personatge i basi la seva interpretació en el ressentiment envers l’amor fallit, emoció poc matisada que el porta a cridar de manera continuada acompanyat d’una composició musical efectista que, sense sincronització escènica, acaba per recordar la manera com Mickey Mouse dirigia l’orquestra de la natura a la pel·lícula Fantasia. Això genera una sensació de desproporció en el conjunt que, crec, tampoc no conté cap imatge d’alta bellesa poètica perquè la pràctica circense és limitada —de fet, el que veiem és dansa contemporània— i l’escenografia, massa sorollosa, no escau a una proposta que, salvant la manca d’intimitat, comparteix concepte amb el text que Marguerite Yourcenar dedica a Safo a Feux, en el qual l’autora planteja la poeta com una acròbata que, des de les alçades, tracta d’evitar el retrobament —i la consegüent reflexió— amb una amant.

Com a cloenda, la referència que el títol de l’espectacle fa a Jean-Paul Sartre s’agafa pels pèls; més encara després d’haver vist el catàrtic The Civil Wars, en el qual Milo Rau planteja, amb quatre actors que prenen el text des de la idea i no des del personatge —i en cap cas podem parlar de manca d’interpretació—, que l’infern és l’absència dels altres.