Le voci di dentro

11.12.2014

Aquests dies es pot veure al Teatre Lliure de Montjuïc l’espectacle Le voci di dentro, d’Eduardo de Filippo, dirigit i interpretat per Toni Servillo. Andreu Sotorra l’ha vist i en parla a Núvol.

Le vodi di dentro © Fabio Esposito

Le voci di dentro © Fabio Esposito

Els somnis a vegades juguen males passades. Això és el que li passa al protagonista d’aquesta història entre màgica, onírica i neorealista, per la influència cinematogràfica d’Eduardo de Filippo (Nàpols, 1900 – Roma, 1984). Màgica i onírica perquè Eduardo de Filippo talla de seguida l’alè dels espectadors quan, al voltant d’una simple taula de cuina, la cambrera i la senyora Rosa, un dels membres de família dels Cimmaruta, entre sabons i espelmes i restes de menjar, transforma en contacontes la jove cambrera (l’actriu Chiara Baffi) amb el relat d’un somni sobre un cuc fastigós. N’hi haurà un parell més, de somnis, al llarg de la trama: un del mateix protagonista, Alberto Saporito (l’actor Toni Servillo), i un altre de la senyora Rosa Cimmaruta (l’actriu Betti Pedrazzi).

Escrita l’any 1948, en plena crisi després de la Segona Guerra Mundial, Eduardo de Filippo utilitza en aquesta obra un registre de falsa comèdia per parlar de la tragèdia de la societat enverinada per l’odi i amb l’ull del Gran Germà —el personatge de George Orwell també del 1948— dins de cada casa per buscar culpables on potser no n’hi ha.

El muntatge que dirigeix Toni Servillo, actor també de l’extens repartiment, juntament amb el seu germà Peppe Servillo, s’alça com el gran intèrpret de l’obra en un moment que l’aura d’un cert fetitxisme de pantalla gran l’acompanya després del ressò del seu treball en la singular pel·lícula La grande bellezza, de Paolo Sorrentino (2013), ambientada en una Roma de decadents personatges i guiada per un autor de 65 anys, Jep Gambardella, escriptor i periodista d’un sol llibre. El film va ser guardonat amb els premis Globus d’Or i Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. També de ‘Le voci di dentro’, el mateix Eduardo de Filippo va adaptar i dirigir el 1966 una versió molt lliure amb la pel·lícula Spara forte, più forte… non capisco, amb Marcello Mastroianni i Raquel Welsh, entre altres.

Però l’essència de l’obra continua sent la versió teatral original. Dividida en dues parts —una hora i cinquanta minuts sense entreacte—, la primera s’aboca a desgranar una mena de farsa o sàtira que té com a ingredients principals els personatges populars, domèstics, a ras de terra, i el llenguatge —el sobretitulat només en dóna un tast, esclar, però s’endevina per l’italo-napolità la riquesa de registres que conté—, i tot passat pel filtre d’una interpretació coral d’alta volada que grata en la fibra de les interioritats de cadascun d’ells.

No es desvela res si es diu que el protagonista, Alberto Saporito (l’actor Toni Servillo) arriba a casa dels Cimmaruta, el cap de família de la qual és don Pasquale Cimmaruta (interpretat per Gigio Morra) on es troba amb el seu germà Carlo Saporito (l’actor i germà Peppe Servillo). Els dos, hereus d’una empresa de mala mort que lloga cadires i altres utensilis de festa major, conviuen amb l’oncle Nicola —una mena de Déu dels llamps i els trons— que s’expressa només amb una mena de morse de tronada perquè, fastiguejat i decebut del món, ha abandonat les paraules— però, morts de gana com són, els dos Saporito parlen i parlen, s’entaulen i s’autoconviden, remenen mobles si cal de casa dels altres i… per postres, un d’ells, Alberto, té un somni que crea un embolic d’anada i tornada: somia l’assassinat d’un amic seu i alça el dit acusador contra la família dels Cimmaruta. A partir d’aquí, els brigadiers, els xiscles desesperats de les dones de casa, l’egoisme entre els dos germans Saporito i les acusacions dels uns contra els altres acaben convertint el somni d’humor negre en realitat, i la realitat en ficció.

Diu Toni Servillo que el més difícil en el moment de recórrer a una obra que ha superat més de mig segle, com aquesta d’Eduardo de Filippo, és fer-la creïble als espectadors d’avui dia. Per descomptat, aquesta credibilitat es guanya amb una posada en escena que no fa altra cosa sinó deixar lliscar que tot el que veuen aquí, senyores i senyors, no ha d’haver succeït exactament tal com els ho expliquen sinó més aviat com cadascú de vostès s’ho imagina.

I els espectadors es quedaran, sobretot, amb la festa de la comèdia de bona part de l’obra però també amb el punxó del coragre de la tragèdia interna, que apareix clarament només al final, entre tenebres, quan els dos germans pelacanyes, Toni i Peppe Servillo, fan un mutis dins el seu magatzem dels Encants: Peppo, ajagut en una cadira, fins que cau rendit per un parell o tres de roncs; Alberto, silenciós, com si hagués passat de mort a vida sense saber quin ha estat el miracle, i observant de cua d’ull la somnolència roncaire del germà Peppo, qui sap si amb una lleu esperança que, superat el vell, un nou somni potser tornarà a sotragar la rutina del seu negoci de cadires llogades i, de rebot, la de tot el veïnat.