L’arxiu revifa

18.04.2012

Com estructurar imatges d’una memòria personal, per assolir un sentit col·lectiu? Aquesta pregunta guia el treball que el sevillà Gabriel Campuzano realitza a Stories, la mostra que la galeria H2O de Barcelona presenta fins el 20 d’abril. L’exposició de fotografies sense un relat explícit, però que en el desordre troben una connexió gràcies a l’efecte de bagul de records que produeixen, és el nucli de la idea d’arxiu utilitzada per Campuzano, un “contenidor de registres de la pròpia memòria”. Aquesta consideració guanya en efectivitat gràcies a les aparentment injustificables alçades i les posicions extravagants en què les imatges (impressions inkjet sobre paper -cotó, muntades en petites làmines de capafix), són penjades als murs.

 

Stories (1)

 

Cites de relats literaris de J. D. Salinger volen reforçar la unitat de cadascun dels 6 contes fotogràfics, però la impressió de desordre persisteix. Tota narració o context general s’escapa per donar protagonisme a la instantaneïtat i la seva fràgil captura. Instantaneïtat de moments passats, sobretot pels efectes d’envelliment amb què s’han manipulat les fotos. Com els objectes desgastats o les joguines velles apilades a les capses on es guarden els trastos vells, així es mostren les de platges  lluminoses a la manera d’un record arcàdic, o nocturns inquietants com la fotografia de l’obscur aparcament exterior amb el vermell crepuscular al fons. Tot en diferents mides i tons. Sèpia, blanc i negre, desenfocat. Retrats, primers plans, fotos de carnet, paisatges urbans o natures mortes contemporànies a base de despatxos i estudis buits, a les palpentes o amb una taula amb Jack Daniels i uns gots buits. La xavalla de la memòria.

Potser a Archivos de una memòria’, el projecte general que engloba aquesta petita exposiciós’aconsegueix el sentit col·lectiu que busca Campuzano, però a ‘Stories’ l’espectador no pot arribar a enllaçar el material amb un relat evident. “Documentar un imaginari personal” o, més enllà, fer que la persona enfrontada a la seqüència d’imatges “pugui extreure’n una història i dotar-la de moviment ” és gairebé impossible. Excepte per alguns trets comuns que atribueixen un mateix element a més d’una instantània, la impressió final és de multiplicitat. La forma en què està muntada ‘Stories ‘no permet que el contingut programàtic es transmeti correctament. I potser no és culpa de Campuzano ni dels responsables de la galeria, sinó de la mateixa noció d’arxiu.

L’arxiu, lluny de ser un paràmetre del contingut, és un aspecte essencialment formal. Aquest és possible gràcies a recursos com la repetició d’un mateix format o element, que rebutja o es sotmet a la seva ordenació i recopilació. És normal que certes vicissituds de la forma puguin ser més fortes que el contingut previst. Especialment  quan la temàtica d’arxiu s’ha explotat ad nauseaum, i sembla valorar-se a l’alça encara avui. Al Palau de la Virreina,  l’exposició d’Iñaki Bonillas, “Archivo J.R. Plaza”, durarà fins el 6 de maig. I a l’Espai2 de Terrassa es pot veure actualment el projecte “Constel·lacions Familiars”, amb Alexandra Laudo com a curadora. Set exposicions basades en les relacions entre els familiars, plantejant temes vinculats a l’organització de la identitat i la memòria.

Lúa Coderch ha inaugurat aquest cicle amb ‘Recopilar les fotografies sense memòria de l’arxiu familiar’. Un conjunt de fotografies que provenen dels àlbums de la família de l’artista, amb el fi d’explorar la manera en què es transmeten els fets viscuts. Com molt bé va observar Juan Canela a la revista d’A* Desk, podem interpretar aquests vells àlbums sense referències a partir de la incompatibilitat dels formats antics i nous, i no tant com a testimonis d’un temps passat. “Ara sabem quan i on es va fer una fotografia. Avui els records es guarden dins els nostres ordinadors i es comparteixen, s’etiqueten i es classifiquen”. I potser fins i tot aniria més en sintonia amb la nostra època tractar l’arxiu des d’aquest últim problema formal.

Seguint a J. Derrida, qui a l’assaig ‘Mal d’arxiu’ reflexionava sobre aquest tema: ¿Quin futur tenen els records heretats de la infantesa o els familiars, en l’era del correu electrònic, dels multimèdia i del Cloud? ¿Té sentit parlar-ne sense haver tractat abans l’arxiu dels mitjans de comunicació? Tot i la qualitat de les exposicions anteriors, cal distingir l’arxiu de l’objecte al qual es redueix normalment: l’experiència de la memòria. I més ara, que tota obra amb una mica de serialisme o alguna al·lusió al control (o la simple presencia d’una fotografia), pot ser presentada com un arxiu. Hans Peter Feldman, amb treballs com la recopilació de totes les portades sobre l’11-S, en seria un exemple. I això l’ha distorsionat com a recurs, fins arribar gairebé a ser tema fetitxe de l’art més recent.