L’Arts Santa Mònica es rendeix a l’art contemporani rus

7.09.2012

L’exposició ocupa la totalitat de les tres plantes de l’edifici de l’Arts Santa Mònica i mostra una selecció de gairebé trenta-cinc artistes, els més destacats de les últimes cinc edicions del Premi Kandinski, dedicat a la projecció internacional de l’art rus. Els comissaris són Andrei Erofeev (ex-conservador de la Galeria Tretiakov) i Jean-Hubert Martin (ex-director Centre Georges Pompidou).

 

Alexander Brodsky Cel·la (2012) Instal·lació. Tècnica mixta. 600 x 300 x 400 cm. © de l’autor.

Alexander Brodsky Cel·la (2012) Instal·lació. Tècnica mixta. 600 x 300 x 400 cm. © de l’autor.

 

El conjunt de l’exposició presenta una suggestiva barreja d’estils i formats. La majoria són instal·lacions, com les de Dmitri Prigov o Peter Beyli, molt properes a les celes de Beuys i a les capses de Boltanski, i que porten la marca del trauma i la poètica de la víctima i exemplifiquen la idea del serialisme (ritme i repetició en industria i cultura) de la crítica Adorniana. Aquí ens enfrontem a una problemàtica de l’art, i encara que la instal·lació serveixi per defensar unes estructures artístiques (llocs de l’art, institucions, museus, galeries, etc…) cal deixar clar el seu paper de decorador de museus. La presència d’instal·lacions, que va tenir el seu auge amb Harald Szemann i la exultant secreció del trauma – sexual, infantil o mortal – a les grans edicions de Kassel i Venècia durant els 70’s, 80’s i 90’s, en l’actualitat aconsegueix una fàcil crítica de la història, presenta un subjecte deprimit i un artista que no es veu reforçat a causa del mimetisme del passat. És més, hi ha una falta d’atenció cap als mitjans presents, la tècnica i les possibilitats que ofereixen mixed media, performance, innovacions en ciència de la imatge i la intermediació o estètica relacional, amb casos d’intervenció en la vida social. És el cas d’Alexander Brodsky, que crea unes escenografies potser encara poc funcionals, deutores de les instal·lacions avantguardistes de Bauhaus i del Neoplasticista Theo van Doesburg (autor de la reforma del “Café Aubette”), però que construeix també i fora del museu espais reals útils per a la ciutadania. En tota l’exposició, la instal·lació serà un problema per als qui senten l’art com una actitud on the “merge”, en la novetat. Es pot prendre com a referència per exposicions d’instal·lacions col·lectives Figura cuncta videntis (The all-seeing eye) / Homage to Christoph Schlingensief, del Thyssen-Bornemisza Art Contemporary, a Viena, durant el novembre del 2010, una exposició de referencia que també es recolza en la destrucció, el caos i el desordre.

 

Cambra marginada (2011) Instal·lació de Peter Belyi

 

Contràriament, és excel·lent el grau de crítica social i activisme reivindicatiu d’un paper ideològic, sociològic o històric, tant de l’artista com del públic. L’exposició disposa treballs que reivindiquen el territori de l’art com expressió política, ideològica i social, contra els mass media, la ficció mediàtica, el periodisme, defensant estructures lliures de pensament sense l’espectacularitat de la televisió, herència debordiana. És un retrat contra la màfia, la crisis, la pobresa, la degeneració de l’espai social en barris marginals, la paupèrrima qualitat de vida, la misèria, la droga, la prostitució, el control policial, el judici de poder, la lluita de classes. Tot regit per una elit adinerada degenerada que paga a policies corruptes. El Grup Blue Noses realitza fotografia, video-instal·lació i collage, amb uns mitjans escassos, low tech, on caricatures estil Daumier ridiculitzen alts mandataris com Gorbachov, Stalin, Hitler, Kennedy, Reagan, Lady Dy, la Reina d’Anglaterra, Hilary Clinton, Condolezza Rice, Marilyn Monroe, Bin Laden, Hussein, que sota títols com “Temps de compassió (policies petoners)”, “Marylin Txetxena”, “Veritat Nua, La Historia del nostre temps vista amb els ulls d’un filisteru”, “Art i Vida”, “Guernica de Moscou” o “Lapida en Vídeo” que presenten una societat classista, reformulen el paper de l’exèrcit, qüestionen la homosexualitat, fan mofa i sàtira. La representació del codi ideològic, anarquista, acusatori i capaç de revelar un nou estat de l’ordre social, es fa present en les pintures de Semyon Faibisovich, sèrie METRO AGAIN, representant conflictes mediàtics, guerra social, mort, lluita, combat, esclats de violència, descontrol, sistemes de vigilància. Faibisovich és un artista patrocinat per la Regina Gallery, amb seu a Moscou, i que fa menys de tres anys s’ha instal·lat a un dels barris més rics de Londres. Alexei Kalima, és un autor jove, poc representat, que fa pintura realista, influït per la caricatura, el seu carbonet s’acosta a la pintura ràpida, i rep l’herència del còmic. Ell pinta la batalla, “the Riot”, la manifestació on rau la por, i usa sèries de diaris com una revolta contra els media, un paisatge per anarquistes, reaccionaris, demostrant la veritat del poble explotat, les relacions entre revolució i poder, l’abús, els gran dilemes, la sobirania i la lluita social, també els joves a la barricada i l’anhelat ordre social pel poder. És una pintura d’història que retrata un dels grans temes de l’exposició.

 

Nit d'hivern a la plataforma (2011) | Foto d'Alexei Kallima

 

En general, el premi Kandinsky estableix uns vincles entre les capitalitats de l’art actual, Viena, London, Moscou. La mostra a l’Arts Santa Mònica presenta entorns de binomis oposats. Si bé hi ha una manca general de l’emergència de l’espai públic i les noves tecnologies, trobem en canvi en les instal·lacions i les escultures un interès pel Bio-Socialisme, aquest pensament dedicat a l’evolució de les formes i els materials i també preocupat per l’herència ideològica de Marx. Hi ha una marca de país molt impregnada, que en certs moments no acusa, però si es posiciona contra l’internacionalisme, com un enemic. La crítica dirigida als mitjans de comunicació (politics, media, estructures de poder, etc…) cau en els activistes, però no hi ha una investigació, ni tan sols una aproximació a l’aparell virtual de recerca militar i desenvolupament d’estratègies, allà on rau el perill, i s’acusa directament a politics i terroristes.  Hi ha una tendència a definir el paradigma històric en les obres de l’exposició que enfronten el binomi modernitat vs. ideologia, legitimant el fet de fer historia com a desig comú de l’art actual. És realment interessant com es presenten la generació d’artistes contextualistes, des dels 60’s, el seu pas per la performance i el component d’instal·lació actual. Finalment, es poden destriar tres tendències. Els activismes, els materialistes (locals o rituals) i l’art del llenguatge o formalismes (pintura), que és sempre decadent, obsolet, s’interroga per al mitjà, dialoga amb la tecnologia com advertiment i perillositat. Una exposició que s’acaba amb un programa activitats per al setembre, amb cinema i conferències amb el suport de la Filmoteca i el Cidob. En definitiva En un desorde absolut és una exposició on es perden les mitologies individuals, els noms, i es promou i reforça un concepte contradictori però unitari.

En un desordre absolut. Art Contemporani Rus
Premi Kandinski (2007-2012)
Del 15 de Juny al 29 de Setembre 2012.