L’artista Josep Vernis al Museu de Granollers

L’Espai Obert del Museu de Granollers acull fins el 19 d’abril de 2015 l’exposició de l’artista vigatà Josep Vernis. Des del museu s’han entestat a abocar-nos a fer nous relats de l’art, una proposta que esperem que arribi a ser una pràctica habitual entre a tots els museus.

L’Espai Obert del Museu de Granollers acull fins el 19 d’abril de 2015 l’exposició antològica i itinerant de l’artista vigatà Josep Vernis. Des del museu ja fa un temps que s’han entestat a abocar-nos a fer nous relats de l’art, una proposta que esperem que arribi a ser una pràctica habitual i normalitzada entre els públics de tots els museus. Van propiciar l’aparició de nous relats amb la selecció d’obres de les diverses col·leccions del museu que es pot veure a l’exposició permanent “Mirades i diàlegs”, i ara ho han fet a propòsit de les exposicions temporals de tres artistes contemporanis que coincideixen aquesta primavera: Brossa i Benito en feliç veïnatge amb Vernis.

La dotzena d’obres que conformen la mostra són un tast exquisit per assaborir el Vernis pintor i escultor i per intuir el Vernis gravador, dibuixant i muralista; i testimonien la coherència de la seva recerca artística durant una trajectòria de cinquanta anys de creació. L’exposició ha estat comissariada per Anna Palomo i es va inaugurar a Vic fa uns mesos amb motiu de l’homenatge que l’artista va rebre des de la Universitat de Vic quan es va jubilar, universitat en la qual ha fet de professor gairebé tota la vida. A la inauguració de Granollers el va acompanyar Vicenç Altaió amb un poema que va llegir xiuxiuejant i que ara prenc amb el seu permís:

L’ULL DEL GEST

S’ha arrencat els ulls per minvar la ceguesa

ara que l’anhel és nafra i amb la clau al cor

obre l’ull del pany per entrar al domini de la visió.

Dibuixa el vermell ara que té l’ull despullat

del cec llepa la saliva de l’ull peix espia anònim.

No té més llàntia de nit que l’ull del Gest.

Ell que sabia amanyagar el pit i rodar l’ull sexe…

S’abandonà a l’ardor. L’Ardit, el foc que cova

sota l’arbreda de pells la bèstia i el volcà,

pinta l’instint i perd l’hora, guanya l’equivalent.
Estén el llençol i encén el bosc, crema la memòria.

Separa dels cossos la pelvis de l’entrecuix.

Gira el món segons que descobreix el solitari

cos nu ull cec llapis errant en el full desert.

I el poeta, com els crítics d’art Conxita Oliver i Giralt-Miracle o el galerista Llucià Homs, que en coneixen bé la trajectòria artística, destaca el protagonisme del cos humà, fragmentat o latent, i troba una tensió dialèctica, un joc binari d’elements contraposats. Però no podem oblidar un tercer element que sorgeix de les friccions d’aquestes cartografies cromàtiques: les línies negres que travessen l’espai, els intersticis, el plecs on pot germinar quelcom, i, per als filòsofs, l’espai del coneixement.

I és que l’artista atorga una gran importància a les experiències vitals en les seves indagacions artístiques. La majoria de les seves experiències vitals són completament desconegudes per a mi, fins que me n’explica una de prou significativa que em permet copsar, des de la meva subjectivitat, la poètica de la seva obra: es tracta del seu lligam amb el Port de la Selva i el cap de Creus, amb el mar. Sense lògica aparent, és per a ell apassionant i necessari buscar aquest paisatge, escoltar-lo, cercar-ne el misteri de l’impacte i la creació, i aprendre’n; recerca plàstica necessària també present en les seves pintures i escultures.

Per això, ara sembla que el vegi amb la mà a l’arjau allunyant-se del brogit de la costa i mirant enrere, i també nedar en el fred plaent del mar per capbussar-se dins l’orografia submergida i entreveure entre les roques zoomòrfiques esquerdes plenes de vida submarina amagada, tal com m’imagino que fa davant d’un llenç en blanc quan s’endinsa amb els pinzells per mostrar-nos una plàcida superfície marina com si fos ampliada amb una lent fotogràfica fins a trobar una escletxa i descobrir el que no veu l’ull: una gran fondària fosca, abismal, plena de tensions tectòniques primigènies (Esquerda/Díptic, 2011 Sèrie Cap de Creus).

Les tres escultures que es poden veure a Granollers són al mig de la sala, envoltades de les pintures, amb títols de reminiscències mitològiques (Ícar/Alat, 2007). La més gran és de fustes relligades i superposades a manera d’assemblage, i cadascuna de les peces suggereix una altra vida, d’abans d’haver esdevingut mite; van ser orses, pales i quilles de velles embarcacions de pescadors o de naufragis antics a les quals l’artista dóna alè, amb un nou vernís guaridor i greix regalimant. Les altres dues escultures són del color grisós de l’alumini, que no és sinó el del gneis paleozoic del Port (Gneis del Port).

Ara fa uns dies, quan el vaig anar a cercar al seu taller, situat als afores de Vic entre els masos dispersos de la Plana, en arribar a una cruïlla de camins vaig triar un camí equivocat que vaig recórrer fins a topar amb un home que traginava unes canyes; quan el vaig saludar ens vàrem presentar i per a sorpresa meva em va dir que ell també era artista, l’escultor Pep Ricart, i molt gentilment em va indicar com arribar al taller del seu amic. Potser és una casualitat, però és una anècdota que ajuda a no oblidar molts altres artistes que viuen i treballen aquí, músics, poetes i gent de teatre amb qui Vernis ha conviscut i ha crescut com a artista, i que milloren el paisatge.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació