L’art de la comèdia

15.02.2015

Hi ha un element en aquesta obra que sembla que sigui allò que ho pot resoldre tot com una vareta màgica: la caixa dels postissos. L’humil actor de ficció, Oreste Campese, i també director d’una companyia de còmics ambulant caiguda en desgràcia des que se li va cremar la carpa, l’anomena en diverses ocasions com si fos un elixir meravellós però també com una amenaça contra qualsevol fatalitat.D’aquesta caixa dels postissos surt tota la farsa sobre el poder i el teatre, la realitat i la ficció, que l’autor, actor i director Eduardo De Filippo (Nàpols, 1900 – Roma, 1984) va escriure vint anys abans de morir, ja en plena maduresa creativa, ambientada en la postguerra dels anys cinquanta, en una Itàlia que es començava a preparar per a un canvi de progrés, amb l’arribada de la televisió, entre altres utensilis domèstics de gamma blanca, per fer la vida de les llars més feliç i més còmoda, i també per escampar la por de l’amenaça de la letargia del teatre.

Lluís Homar és Oreste Campese a 'L'art de la comèdia' al TNC | ©May/Zirkus / TNC

Lluís Homar és Oreste Campese a ‘L’art de la comèdia’ al TNC | ©May/Zirkus / TNC

Lluís Homar protagonitza com a actor i director aquesta versió de ‘L’art de la comèdia’, traduïda de l’italià al català, en una adaptació del mateix director del TNC, Xavier Albertí, que fa que soni gairebé com a autòctona. El dramaturg Eduardo De Filippo deixa molt ben travades totes les accions, l’ambientació i el perfil dels diversos personatges. La versió del TNC respecta aquest criteri i fins i tot el reinterpreta més enllà del que el mateix De Filippo, segurament, es podia haver imaginat mai.

Els espectadors d’aquesta versió, doncs, tenen l’oportunitat de veure com es transforma l’escenari de la Sala Gran, com pugen i baixen alguns dels elements escenogràfics, com interactuen els tècnics que sempre hi ha al darrere i com es produeix algun petit lapsus volgut que fan que l’apuntador —en versió romàntica del terme— doni un cop de mà des de dins, en un moment donat, al mateix Oreste Campese que representa Lluís Homar.La trama fuig del costumisme i entra de ple en el que el títol anuncia: l’art de la comèdia, que és una picada d’ullet de l’autor a la Commedia dell’Arte.

Un prefecte i el seu secretari acaben d’arribar al seu destí en substitució d’un funcionari d’alt rang que ha deixat la plaça vacant. I en un matí que ha mobilitzat tots els cossos de seguretat arran d’un accident ferroviari, del qual es parla curiosament com una ombra al marge, el nou prefecte s’ha de disposar a rebre una sèrie de personalitats locals de la vila: el capellà, el farmacèutic, el metge, la mestra municipal… Però, un personatge imprevist —o no admès de moment a la llista de visites pel secretari— passa davant de tots per decisió del mateix prefecte. Es tracta del director de la companyia de còmics, Oreste Campese, un actor amb qui el prefecte confia passar una estona recordant la seva pròpia etapa d’actor afeccionat.L’obra està feta de tres grans eixos: intervencions solistes, diàlegs a dos i intervenció coral com a conclusió.

Tot apamat fins a l’últim mil·límetre mentre es va congriant l’embolic fins a extrems de caire neorealista. L’entrada del protagonista, Oreste Campese, des del fons de l’infern de l’escenari encara per muntar, dóna l’oportunitat a Lluís Homar de trencar el glaç de la immensitat i la buidor, en solitari, només amb la seva paraula, la paraula, esclar, d’Eduardo De Filippo, que sembla escrita a posta per sortir a dir-la al damunt de les taules de la Sala Gran del TNC.Entre la reflexió, la filosofia sobre l’art del teatre, la ironia sobre la realitat del gremi i l’equívoc entre el còmic i el prefecte, la trama de ‘L’art de la comèdia’ es desenvolupa d’una tirada —dues hores i quart— creant un seguit de situacions insòlites, totes al servei de tots i cadascun dels personatges. El primer round a dos és a càrrec d’Oreste Campese (Lluís Homar) i S’Excel·lència De Caro, el prefecte (Joan Carreras). Un diàleg on es posen les bases de tot el que després vindrà, però també el diàleg on sura més la dicotomia entre l’art i el poder, però amb un registre col·loquial, ran de terra, que s’arrodoneix amb les intervencions d’Oreste, diguem-ne pedagògiques, per arribar a la petició que l’ha portat a veure el prefecte: demanar-li que assisteixi a una de les representacions de la companyia perquè amb la seva presència ajudi la companyia a tenir més públic, ni que l’objectiu del seu teatre sigui arribar a les classes populars.

El desencontre, però, entre el prefecte i Oreste, arribats a aquest punt, és tan evident —un se sent ofès perquè no demana pas una subvenció com a almoina, i l’altre, perquè no vol ser ham de populatxo acceptant la invitació al teatre—, que el matí de recepció de visites es converteix en una tortura per al prefecte i el seu secretari que temen que la presència de les persones de la llista no siguin en realitat els membres de la companyia d’Oreste disfressats.

'L'art de la comèdia' al TNC amb Lluís Homar | Foto: TNC

‘L’art de la comèdia’ al TNC amb Lluís Homar | Foto: TNC

És així com, a manera que el capellà, el metge, la mestra municipal o el farmacèutic passen per la prefectura, els seus discursos de la vida real esdevenen, per al prefecte, una representació de la ficció i la imaginació de cadascun d’ells. Ja ho preveu Oreste quan surt del despatx del prefecte: els actors poden ser personatges a la recerca, no pas d’autor —en un subtil homenatge a Luigi Pirandello—, sinó a la recerca de l’autoritat. I torna a amenaçar amb la caixa dels postissos.A l’excel·lència interpretativa de Joan Carreras i Lluís Homar, cal afegir, un a un, el treball de cadascun dels altres intèrprets. Comencem pel guàrdia Varonesi, en un seriós còmic —valgui la contradicció— de Pau Viñals. Dues fugaces intervencions de Victòria Pagès, la primera com a Palmira, la mestressa de l’hostal, i la segona, com la dona del pagès de muntanya que interpreta el característic Eduard Muntada.

Humor refinat el que utilitza Lluís Villanueva en el paper de Giacomo Franci, el secretari del prefecte, en diferents intervencions al llarg de l’obra. Vist i no vist, el brevíssim paper del sacristà, interpretat per Quimet Pla, nadó en braços. Intervenció mímica i coreogràfica en l’aparició de Gerolamo Pica, el farmacèutic, de la mà —o millor dit, del cos— d’Oscar Valsecchi.I tres remarcables intervencions solistes de primer ordre: la del capellà, mossèn Salvati, interpretat per Andreu Benito, en un dels seus papers que segurament seran més difícils d’oblidar, per la seva espontaneïtat i rudesa, castanyes torrades incloses; la del metge Quinto Bassetti, interpretat per Roger Casamajor, dramatitzat al màxim, fins i tot enfilat a la cadira en posició de declamació clàssica; i la de l’estat de bogeria de Lucia Petrella, la mestra municipal, amb el seu contenciós tràgic en relació amb una de les criatures de l’escola, personatge interpretat vivament per Mar Ulldemolins, que a l’hora del muntatge de l’escenografia té també al seu càrrec posar-hi banda sonora popular napolitana amb uns compassos d’acordió.

L’autor Eduardo De Filippo ha estat present als escenaris catalans d’una manera gairebé permanent. En els últims vint-i-cinc anys, per exemple, el 1988, Hermann Bonnín va dirigir La gran il·lusió, traduïda per Narcís Comadira, al Teatre Romea. El 1992, ‘L’art de la comèdia’ —la mateixa que ara es representa al TNC— es va estrenar al Sant Andreu Teatre (SAT), en traducció de Pere Puértolas, sota la direcció del desaparegut Jordi Mesalles. El 1995, el desaparegut Alfred Luchetti va traduir l’obra Filumena Marturano —portada al cinema el 1964 amb el títol ‘Matrimoni a la italiana’, dirigida per Vittorio de Sica i recuperada ara dins el cicle de la Filmoteca de Catalunya—, i que es va representar al Teatre Goya sota la direcció de Frederic Roda.

Més recentment, el 2002, tothom recorda l’èxit de Dissabte, diumenge i dilluns, amb Sergi Belbel de mestre de cerimònies, a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Aquella mateixa temporada es va poder veure a l’Espai Lliure de Montjuïc el muntatge Sik-Sik, l’artífex màgic i El barret de copa, dirigit encara per Jordi Mesalles. El 2009, Oriol Broggi va tornar a fer diana amb la seva versió de Natale in casa Cupiello, a la Biblioteca de Catalunya. I dins de la temporada actual, el desembre del 2014, ha passat pel Teatre Lliure de Montjuïc la recordada companyia dirigida per Toni Servillo amb Le voci di dentro, una coproducció del Picolo Teatro di Milano. L’actual versió de L’art de la comèdia, que dirigeix Lluís Homar, preveu dos mesos de temporada a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya i tot apunta que serà un dels èxits d’aquesta temporada.