L’art de fer lectors amb una història colpidora

3.01.2017

Sempre s’ha dit que va ser Umberto Eco qui va inventar el best-seller de qualitat amb El nom de la rosa, una novel·la esplèndida i perfectament construïda, que era una lliçó d’història medieval disfressada de pesquisa detectivesca. Però aquest gènere, tan esquiu, existeix des de sempre i en totes les cultures. Són llibres seriosos, amb ambició literària i amb capacitat de connectar amb lectors no avesats. La maniobra és magnífica: es tracta d’agafar per la mà un lector/a de best-sellers estereotipats i fer-lo pujar un esgraó en l’exigència, de manera que després de tancar el llibre sigui un lector/a millor, més preparat per aprofundir en l’aventura de la vida narrada. El best-seller de qualitat fabrica lectors i els prepara per anar més enllà. Per això són un regal per qualsevol cultura. Dic tot això perquè hi ha, a Catalunya, qui s’entesta a presentar best-sellers de qualitat i best-sellers a seques per seduir lectors i nodrir hores i hores de delectança. Em refereixo a La Campana. Algun dia se li haurà d’agrair a Isabel Martí el seu nas infal·lible per col·locar títols en les llistes de més venuts sense vendre’s ella a les trampes del mercat. I en català.

Imatge de la coberta del llibre | La Campana

Ara l’editora la torna a encertar amb Tu no ets una mare com les altres, un totxo de sis-centes pàgines escrit per Angelika Schrobsdorff, en un sub-gènere també recurrent: la construcció de la figura de la mare real a través de records i documents. El llibre és molt interessant. Else és una jove jueva en el Berlín embogit d’entreguerres, una dona que vol viure la seva vida sense atenir-se a normes, que té prou recursos personals i econòmics per ser frívola i lliure i intensa i seductora. L’autora narra aquests capitols trepidants amb una certa distància i la frivolitat d’Else fa que sigui difícil estimar-la: és una frivolitat molt propera a l’egoisme, un egoisme sempre revestit de purpurina i brillantor intel·lectual. Però de sobte, sense que aquesta dona de marits successius se n’adoni, comença a infiltrar-se el nazisme, com una taca d’humitat a la paret, que va creixent sense que acabis de fer-ne cabal fins que tot put. Van passant coses. Angelika és una nena, filla del tercer marit, una nena mimada i difícil; Else es vol creure al marge de les amenaces, perquè no viu en un món jueu, sinó tot el contrari.

Aquesta subtilesa amb què s’acosta la catàstrofe està explicada sense dramatisme, cosa que ens crea un ambient com oníric, malgrat que sabem com ha d’acabar tot això. I és a partir de la fugida d’Else i els fills a Bulgària, per salvar la pell, que el llibre cobra una insospitada intensitat, que és la que viu Else en la pròpia pell. Despareix la frivolitat i comença la supervivència, duríssima, i la dona aguanta i pateix i tornen a passar coses i s’accentua el drama i t’adones com és una guerra viscuda en primera persona, que tot s’espatlla i fins i tot els records fan mal. És tan representativa l’experiència de l’Else i la seva múltiple família, que és com si ens expliquessin la vida de tothom en un paisatge devastat. I, encara més difícil, l’autora es retrata a si mateixa com a hereva de la frivolitat de la seva mare, una noia destarotada i àvida de vida, que només sap fer mal als qui l’envolten. Cal una gran valentia per afrontar el propi retrat d’aquesta manera.

Dit això, que és poc dir en relació amb la força del llibre, tenim davant una època, una ciutat, un món i uns éssers humans a punt de caducar, però explicats amb la fredor d’un analista i amb la traça d’un gran escriptor. Si ens faltava alguna peça per entendre el procés que duu la gent a acceptar el nazisme o a odiar-lo, aquest llibre ens la proporciona. Per cert, la traducció és excel·lent, amb una naturalitat i una qualitat envejables. Un deu per l’editora i que estigui a les llistes durant molt de temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Ho sento, Sra. Gabancho, però no. “El nom de la rosa” no és cap novel·la esplèndida i dubto que ningú l’hagi llegida sencera, entre altres coses perquè hi ha pàgines i pàgines en llatí que ningú no entén… tret de quatre erudits que no perdran el temps llegint novel·les del segle XX. Eco era una gran intel·lectual i les seves novel·les són llibre molt interessants pel que tenen de cultura en majúscules, però “novel·lísticament” no són bones.