20 de novembre de Lars Noren

18.04.2012

«20 de novembre», de Lars Norén. Traducció d’Anna Soler Horta. Intèrpret: Mar Ulldemolins. Escenografia i vestuari: Jordi Palà i Anna Tantull. Direcció: Moisès Maicas. Producció de Bohèmia’s. Sala Atrium, Barcelona, 15 abril 2012.

El dramaturg suec Lars Noren

Escric sobre l’obra ’20 de novembre’, un monòleg de l’autor suec Lars Norén (Estocolm, 1944), el mateix dia que comença el judici contra el jove noruec Anders Breivik, autor confès de la massacre de l’illa d’Utoya que va fer 77 víctimes, gairebé totes adolescents d’un campament de les Joventuts Socialistes de Noruega. I les similituds amb el cas real en el qual es basa Lars Norén es fan inevitables.

El noruec Anders Breivik es va erigir en defensor d’una croada moderna contra la invasió islàmica a Europa matant conciutadans joves com ell. I Sebastian Bosse, el protagonista de ’20 de novembre’, el jove alemany de 18 anys que anuncia per Internet que destruirà la seva escola i matarà tants alumnes com professors pugui s’erigeix en màrtir d’una altra croada contra la indefensió d’una generació educada en l’Alemanya democràtica sota el record i la renúncia del nazisme però sense una sortida viable per trobar el seu paper en la societat del segle XXI.

Els actes de violència juvenil contra els mateixos joves en instituts i universitats han proliferat d’uns anys ençà no només als EUA, on la retransmissió d’un tiroteig sembla encara el remake d’un thriller de Hollywood, sinó també en diversos punts d’Europa, sobretot de l’Europa central i de l’Europa de nord enllà, aquella terra on el poeta Salvador Espriu deia que la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. La mateixa terra, per cert, que en aquest decenni del XXI ha donat la majoria de les obres de novel·la negra més llegides arreu del món.

El personatge adolescent de Sebastian Bosse, que interpreta en un tour de force en solitari l’actriu Mar Ulldemolins —una convenció de canvi de gènere que afegeix distància al realisme del monòleg— no va arribar a aconseguir el que es proposava perquè una de les bombes de l’arsenal que havia preparat per a la massacre va explotar causant-li primer la mort.

El monòleg, doncs, té un caràcter de veu del més enllà, malgrat que l’autor l’hagi reproduït donant-li forma dramatúrgica a partir d’allò que el jove assassí havia deixat com a testimoni del seu macabre pla a la xarxa.

Que fàcil hauria estat, si el muntatge fos una producció d’un teatre institucional, que l’escenari aparegués tot ple de monitors amb textos llampeguejants que reproduïssin les paraules del jove Sebastian! En canvi, aquí, la posada en escena de Moisès Maicas opta per un embolcall de murs —de tot el que dóna l’espai de la sala Atrium— convertits en grans pissarres on no hi queda un pam de net per escriure-hi res més: frases escrites en anglès —la llengua que Sebastian va fer servir a Internet i que en el monòleg es manté fidelment en algunes frases—, frases guixades en català, citacions, sentències, insults, crits al buit, paraules escrites en guix que un esborrador, un dia o altre, farà desaparèixer del mur de les lamentacions de Sebastian.

Com que el protagonista és un adolescent de 18 anys, la veu de Mar Ulldemolins —actriu encara jove i, pel seu físic, d’aparença molt més jove de la que deu ser la seva edat real— reflecteix l’odi i la rancúnia que Sebastian arrossega per fets que poden semblar petiteses, com per exemple que un professor li exigeixi els deures a canvi d’un zero de nota, o que un altre el desperti amb una moneda roent marcant-li la mà, o que la marginació de la resta de companys de classe amagui un cas de buylling contra ell al qual el professorat ha fet els ulls grossos.

Petites injustícies que, en comptes d’enfortir Sebastian per afrontar les grans injustícies que tothom va arreplegant al llarg de la vida, l’enfonsen en un estat de desesperació mentre cova la seva venjança personal contra tot i contra tothom.

Per remarcar aquest estat de contrarietat amb tot el que l’envolta, Mar Ulldemolins —que desvela un nivell actoral sense xarxa fins ara inèdit en ella— s’encara amb fermesa als espectadors més propers, els interpel·la, els amenaça, els clava la mirada, els fa culpables… i durant una hora, immersa en el paper de Sebastian, teixeix un clima que intenta sacsejar la mala consciència de l’auditori abans que es faci el fosc final i, després dels aplaudiments encara corpresos pel discurs, la llum i l’aire fresc del carrer torni els espectadors a la realitat, però lluny d’anar a la recerca de tants Sebastians, adolescents anònims que no troben en el món que els ha tocat en sort el paradís que els van dir que tenien dret a somiar.

Per llegir l’article a Clip de Teatre, feu clic aquí