L’aniversari de la vida

La prosa intimista d'Alba Sabaté ens convida a passar revista als anys viscuts amb la novel·la 'Aniversari', Premi Marian Vayreda 2013, publicada per Empúries.

Laura Basagaña

Laura Basagaña

Cofundadora de Núvol i editora de LlavorCultural.cat.

La prosa intimista d’Alba Sabaté ens convida a passar revista als anys viscuts amb la novel·la ‘Aniversari’, Premi Marian Vayreda 2013, publicada per Empúries. Núvol us ofereix més avall el primer capítol de la novel·la.

Com encarem el pas del temps? De què fugim? De qui mirem d’oblidar-nos? Els dies cada vegada passen més ràpid per a la parella protagonista d’Aniversari, que es mira la vida com un regal i amb un cert respecte. La fragilitat envolta una quotidianitat banyada amb els tints del passat.

-M’agrada l’olor del gessamí.

-T’enrecordes de quan el vam plantar?

-Encara era hivern, oi?

Són dies de treball dur, malgrat que l’Antònia i en Frederic estan jubilats. Viure costa un esforç. Hi ha molt per fer. I la natura no perdona. Les ratxes de records conviuen amb un present efímer i, de vegades, cruel.

Els llaços de l’amor s’han enrigidit i a estones es fan pesants. Llavors tot es torna dubtós. ¿Era ahir o abans d’ahir quan es van discutir? Cada dia és una lluita per assolir la dignitat del cos, del cap que viatja massa sovint cap al territori dels records i els dos personatges es van desprenent poc a poc dels seus béns materials i dels seus lligams amb els temps pretèrits.

L’estil detallat i vívid d’Alba Sabaté ens posa davant per davant del difícil repte de sumar anys al nostre calendari vital. L’aniversari de la vida ens recorda que tendresa i crueltat van de bracet.

Primer capítol. 20 de juliol

El Frederic feia estona que s’estava assegut al banc del jardí amb un posat ensopit. Tenia les mans a la falda i els peus junts i una mica enlairats damunt una pedra allargada i arrodonida. Mantenia l’aire absent dels darrers dies, però des de feia estona que semblava que es mirava amb més atenció el roser de prop de la reixa de l’entrada, el que tenia a la vora unes quantes esparregueres més baixes i unes quantes herbotes que ara ja mai no arrencaven per més altes que es fessin. Des del començament de la primavera ja havia fet nou roses vermelles. Les havia comptades totes d’una en una a mesura que esclataven.

L’Antònia, la seva dona, també hi va fer una ullada gairebé al mateix temps que el Frederic des de la porta que comunicava la cuina amb el jardí, mentre s’eixugava les mans amb un drap. Quantes roses faria aquest any abans que tornés el fred de l’hivern?, semblava que és preguntés. Mai no n’havia fet gaires perquè el seu era un jardí de ciutat, petit i més aviat ombrívol, però cada any en comptaven religiosament les poques que florien i n’apuntaven el nombre final en una llibreta petita d’espiral de tapa vermellosa que desaven al fons del calaix de la taula de la cuina. També cada any guardaven un o dos pètals d’alguna de les roses que es desfullaven en una capsa de fusta lacada que tenien damunt el tocador de l’habitació on dormien, just davant del llit.

L’Antònia avui vestia una faldilla prisada fosca, un jersei beix i al damunt un davantal de quadres petits una mica descosit per la vora de la part de baix. Va penjar el drap a la barana perquè s’eixugués i el va estirar bé de les dues puntes amb un gest que semblava innat de tants cops com l’havia fet al llarg de la vida; després, va restar un moment immòbil, va mirar cap a tot arreu i cap enlloc, abans de baixar els quatre graons que portaven de la casa al jardí, i amb un mocador rebregat que es va treure de la butxaca del davantal es va netejar la vora dels llavis. Després s’hi va passar els dits, es va mossegar el llavi de sota i va mal entaforar el mocador a la butxaca del davantal. La devia distreure l’aroma del gessamí blanc que tot just ara començava a florir ran de paret i que s’entortolligava també per la part més baixa de la barana perquè va allargar la mà i en va estirar un pom. Va mirar el perfil blanc i estrellat de les flors, i després se les va acostar al nas. Va sospirar.

Va acabar de baixar fins al jardí amb el pom de flors a la mà i no es devia adonar que el mocador li queia a terra perquè no es va aturar a collir-lo. Es va asseure al banc, al costat del Frederic. Al davant, a poc més de dos metres, hi havia una paret de totxos mig coberts d’heura i amb les juntes mal cimentades. Una mica d’aire humit li va produir una esgarrifança. Es va passar la mà pels cabells.

—No tens fred?

Va dir.

—M’agrada l’olor del gessamí.

—T’enrecordes de quan el vam plantar?

—Encara era hivern, oi?

Una sargantana escuada resseguia tres o quatre rajoles de la part més inferior d’una paret baixa mig enrunada que no se sabia ben bé on començava ni on acabava i que sempre havien dit de tirar-la a terra però mai s’havien decidit a fer-ho.

­­—Aquest hivern ha fet bo i es nota.

—És veritat.

—I a la primavera ha plogut.

El Frederic es va mirar els peus, va moure una mica els dits cap amunt i cap avall per desentumir-los, i després va alçar la vista, com si volgués mirar la seva dona.

—Que és l’hora de sopar?

—Per què ho dius?

—No ho sé. M’he mig endormiscat.

—Encara és de dia.

El Frederic va alçar més la vista.

—El dia es comença a escurçar després de Sant Joan.

Va dir després, a poc a poc. Com si li costés.

L’Antònia va agafar una mà del seu espòs, se la va emportar a la falda i va enfonsar-la al damunt de la faldilla i entre les cuixes. Cada vegada necessitava més agafar-s’hi quan el tenia a la vora. Així li semblava que els dies que vivien plegats eren més plàcids. Li va passar els dits damunt les ungles i va pensar que darrerament sempre havia de ser ella qui li recordés que se les havia de retallar. Va aixecar també la vista, com el Frederic. Una altra ratxa entretallada d’aire humit li va tornar a refrescar les galtes. Va estossegar i es va sentir una mica humida per sota. S’hauria de canviar la compresa que s’havia posat havent dinat, però no recordava bé si n’hi quedaven més a l’armari de sota del lavabo. Ho havia de fer, es va dir, no volia fer pudor de pixats. Anar al lavabo més sovint. Això també ho hauria de fer. Però hi havia cops que li feia mandra i d’altres que se n’oblidava i després passava el que passava.

Es va tornar a passar la mà pel cap.

—Frederic.

Ell no li va contestar de seguida. Va inclinar el cap.

—Frederic.

L’Antònia va insistir i li va estrènyer la mà amb més força. I va estrènyer també les cuixes. Les flors del gessamí van quedar esclafades entre els palmells que començaven a impregnar-se d’una suor lletosa. Se sentia la ment intranquil·la i el batec del cor.

—Has vist el roser, oi? Té tres roses precioses i una poncella que aviat s’obrirà, a la banda de la paret, al fons. L’has vista? Ja veuràs com aquest any sí que en farà moltes.

L’Antònia se’l va tornar a mirar un instant.

—Frederic, acaba de trucar la nena.

L’Antònia va notar com el Frederic s’inquietava lleugerament i com li augmentava la tremolor de la mà que li tenia agafada. La va estrènyer encara més i hi va entrellaçar els dits. Amb el dit petit va palpar-li l’anell de casats, una aliança prima d’or blanc.

No en volia parlar. El Frederic de vegades no volia parlar.

—La nena.

El Frederic va assentir com si ja n’hi hagués prou. Ella també. Però va continuar.

—Sí, la nena, des de Londres.

—I la senties bé?

—Molt bé.

—És que Londres és molt lluny.

—Sí.

—Cap al nord.

—Això.

—Un dia hi hauríem d’anar, oi?

El Frederic va insinuar un somriure mentre per un dels costats del banc hi començava a deambular una formiga solitària que semblava que anés com perduda, tentinejant cap a una banda i cap a una altra, sense perdre, però, el rumb prefixat per alguna altra formiga més aventurera. El Frederic se la va estar mirant fins que va desaparèixer del tot sota el banc i alguna cosa intangible que no hagués estat capaç d’identificar amb res concret, potser només amb una sensació estranya i alhora coneguda que de tant en tant l’envaïa, li va fer recordar la definició que li havien repetit incomptables vegades quan anava al col·legi a aprendre de lletra del que era una recta. En aquella època tot li era tan senzill com recitar de memòria les quatre regles i les nou taules de multiplicar, i el temps li semblava la remor silenciosa d’un globus majestuós al mig del cel.

—La nena ha trucat per donar-nos una notícia.

L’Antònia va callar quan es va adonar que darrere la porta reixada del jardí s’hi havia aturat un grup de tres o quatre joves que els miraven.

—La plaça de la Virreina?

Aquesta pregunta els la va fer una noia que duia els cabells llargs, una samarreta estreta de tirants prims i un turbant ample de franges trenades de colors vius que li cobria part dels cabells. A la mà duia una ampolla d’aigua.

—Camineu recte dos carrers i després gireu cap a l’esquerra, la trobareu de seguida.

L’Antònia continuava amb la mà del Frederic damunt la falda.

—Aquest jovent d’avui en dia ja no donen ni les gràcies.

El Frederic continuava absort mirant la paret del davant. De tant en tant inspirava i s’esforçava a fer amb el nas un soroll aspre, de mosca presa.

—La sargantana se n’ha anat.

Va dir finalment.

—I la formiga… En el fons tot és com dos punts i una línia recta, oi? Tot se’n va un dia o un altre…

—Què em deies?

—Que la nena ens ha trucat. No ho endevinaries mai, m’ha dit que està embarassada d’una mica més de dos mesos, que no ens ho ha volgut dir abans, que tenia por que sorgissin complicacions i que no volia que ens féssim il·lusions com l’altra vegada, però que es veu que el metge li ha dit que ara per ara pot estar ben tranquil·la, que tot va com una seda.

—Embarassada…

—Això, Frederic, serem avis.

El Frederic va estirar la mà i se la va passar damunt d’una cama.

—I ens ho ha dit avui.

L’Antònia i el Frederic van callar. El Frederic de tant en tant feia que sí amb el cap. Avui, es repetia, ha estat precisament avui que els ho ha dit.

—Sí, Frederic, avui.

Va contestar-li l’Antònia.

Dos pardals voleiaven enèrgics per entre les fulles de la palmera i la fressa de les ales movent-se trencava el silenci d’aquell racó que havien anat omplint de tantes plantes diferents durant tants anys, que al final havien anat creixent sense cap ordre ni concert per davant d’una heura descabellada que s’arrapava a qualsevol tros de paret mig nua amb què ensopegués. Una papallona blanca amb una sanefa prima i negra com de fum de carbó esvaït es va aturar un moment damunt la rosa més petita del roser. De fora els va arribar la fressa mandrosa d’algun cotxe que baixava de tant en tant des del carrer de dalt i també les trepitjades damunt la vorera d’alguna canalla enjogassada que corria amunt i avall.

—Avui no he anat a la botiga.

L’Antònia va deixar passar un temps per contestar.

Avui.

Potser havia dit avui. Sense haver-ho dit del tot.

D’algun lloc proper però imprecís, els va arribar un murmuri de veus indesxifrable, potser d’alguna televisió o d’alguna ràdio encesa. A prop de la paret hi va veure una cagarada de colom encara fresca.

—Ja hi aniràs demà, no pateixis.

El darrer sol de tarda va il·luminar per algun estrany reflex provinent dels vidres de l’edifici més alt de l’altra banda del carrer la part de més al fons del jardí, allà on hi havia l’estany petit i les plantes amb un fullatge més espès i d’un color verd més fosc. L’Antònia hi va dirigir la mirada potser atreta per aquella brillantor sobtada i efímera, crua, que contrastava amb la foscor habitual d’aquell racó una mica oblidat de la mà de Déu i sobretot d’ells mateixos. Hi va haver un moment en què li va semblar veure la seva nena quan encara només tenia quatre o cinc anys i sempre anava pentinada amb dues trenes gruixudes lligades amb unes gomes de color blau cel que entortolligava cada matí tres o quatre vegades seguides perquè quedessin ben agafades i no es deslliguessin durant el tràfec del dia. L’Eulàlia s’amagava darrere les fulles de sempre quan tenia ganes de jugar pel jardí, les atapeïa amb les mans, i de tant en tant les obria per treure el cap, somriure i fins i tot riure. Després es tornava a arraulir, fins que tornava a treure el cap.

Al cap d’un moment de no res, però, el sol va desaparèixer del tot, i el terra pavimentat de ciment, clivellat en algun punt i fins i tot una mica enclotat, va semblar tot d’una més raspós i més àrid, més de terra eixuta aixafada i granelluda després de dies de sequera. L’Antònia va aclucar els ulls i quan els va tornar a obrir aquesta part de més al fons del jardí va restar ja tota en la penombra habitual. Va comprendre aviat que tot havia estat fruit de la seva imaginació. Cada cop li passava més i no sabria com explicar-se. Sovint li feia la impressió que allò que passava de veritat no ho era ben bé; i a l’inrevés, estones que donava per imaginacions de les seves eren del tot reals perquè després, algú que no era ella les recordava si fa no fa igual. Potser ho podria explicar al metge de capçalera quan hi anés; però ja s’afigurava el que li diria i per això preferia no dir res en veu alta.

Els metges, segons com, com més lluny, millor.

Com el pensament.

Com les paraules del pensament.

—No pateixis.

Va dir.

I l’Antònia va tornar a mirar el roser que hi havia a l’altra banda, al costat de la porta reixada; i va tornar a fer-se-li present el dia que era. Avui. Un altre any. Avui. Tot igual i tot tan diferent i una altra vegada avui. Com un regal humil comprat amb xavalla.

Va moure un moment el cap esperant una mica d’aire nou per respirar. Tot d’una, es va sentir un altre cop la seva veu, però aquesta vegada li va fer l’efecte que li naixia òrfena, de ben endins.

—Serem avis, Frederic.

I no va saber com, però de cop es va veure fent una ganyota que volia ser un somriure.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació