L’ànec salvatge d’Ibsen, o l’economia del matrimoni

5.04.2017

Així que vaig saber que feien L’ànec salvatge al Teatre Lliure i que Pablo Derqui hi actuava vaig comprar una entrada. Molt he esperat la posada en escena d’aquest Ibsen que tant estimava Ingmar Bergman. L’altre Ibsen de Bergman era Hedda Gabler, representat al Teatre Lliure de Gràcia fa cinc anys. També hi actuava Derqui. Derqui és Ejlert Lovborg i és també Roberto Zucco i és Gregers Werle.

Andreu Benito i Pablo Derqui en una escena de ‘L’ànec salvatge’, al Teatre Lliure. © Ros Ribas

Ara l’espectacle està a punt de començar. Sec a primera fila. Sóc feliç, ho sóc : la felicitat és promesa. L’escenari és arran de terra amb una vidriera immensa que emmiralla el públic. L’ànec salvatge és una història de gent mesquina i cretina, escrita amb tota la mala llet de la humanitat, la d’Ibsen. Però pot ser que el director i els dramaturgs del Lliure no la llegeixin així, com una tristíssima i ridícula història més de “l’economia del matrimoni”. Els cors purs que l’han vista m’han parlat de bondat i d’una bona fe malentesa.

L’ànec salvatge no és una obra per a cors ingenus, com Un enemic del poble, no és una obra del segle XIX. L’ànec salvatge és el mirall de l’Europa del segle XXI, post-utòpica, i s’hi poden emmirallar, si volen, tots aquells joves vells que hi vam nàixer i créixer creguts que n’érem els hereus, i les pubilles, convençuts, i convençudes, que podríem anar fent i rient amb les subvencions de “l’Estat del Benestar” que ens venia aquell socialista campetxano i barrut. I ara ens adonem que érem pobres i que avui ho som més i demà més encara.

Veig la filera infinita de mísers actors, poetes, músics, vídeo-artistes, ballarins i ballarines, amb la data de caducitat tatuada al front. Els desheretats, tots es diuen Hialmar Ekdal. El jove Hialmar tenia totes les virtuts dels somnis, la bellesa i els diners. No demaneu a la voluntat i a l’enginy i a la decència que siguin virtuts en aquesta vella Europa i feu l’esforç d’entendre’l, el fill d’Europa : malcriat com si fos fill de casa bona, gandul i ploramiques, ara és ben pobre i té una filla. I doncs: No farà qualsevol vilesa per alliberar-se de la pobresa?

Així, que sec a primera fila i penso en la mala llet d’Ibsen i tinc a les mans el full que m’ha donat l’acomodadora (la conec, és una jove actriu, prou bona, i té sort : els altres actors i actrius que conec són cambrers), el llegeixo mentre espero l’aparició estel·lar de Derqui, hi repasso els intèrprets. La senyora Ekdal, Gina Ekdal, és Laura Conejero. La dona de Hialmar Ekdal té la gran virtut de ser una dona estalviadora i llesta. Espero amb deler l’última escena : sa filla, de 14 anys, se suïcida, Gina perd sa filla (i amb la filla enterra la subvenció que li assegurava una vellesa tranquil·la, sense haver de patir i treballar mai més) i només se li acudeix… Aviat ho veurem. O no, això depèn de les tisores dels dramaturgs.

Elena Tarrats i Pablo Derqui en una escena de ‘L’ànec salvatge’. © Ros Ribas

Ara es va il·luminant l’escenari, lentament i bellament, veiem un jardí on es fa una festa i que després esdevindrà l’interior d’una casa pobra, amb parets de vidre que ens deixen veure un espai buit: la neu, la nit, la soledat, un piano, un pianista. I m’envaeix el plaer de la reconeixença : hi evoco la casa amb la paret de vidre d’Hedda Gabler, Derqui, hi és darrere aquell gèlid vidre, i Laia Marull, Hedda Gabler, té la pistola a mà. Avui Ivan Benet, Hialmar Ekdal, i Lluís Marco, l’avi Ekdal, són els bons companys de ball dels mestres Pablo Derqui i Laura Conejero. Marco és un gran actor còmic, un excels vell grotesc.

Els primers actes són una delícia. Malgrat això, malvisc en la pell i el gest d’alguns actors amargues meditacions sobre el teatre català. Em pregunto: Com pot ser que els crítics i jo sempre veiem, o llegim, dues obres tan diferents en una mateixa obra? Andreu Benito, opulent, i tan impassible com sempre, interpreta el vell Werle. Miranda Gas encarna una senyora Soerby inventada pels dramaturgs i Jordi Bosch, tan sobri, interpretant un borratxo moralista, no podrà abraçar-la, ella ara és massa jove i inversemblant. Elena Tarrats és la filla suïcida de Laura Conejero i d’Ivan Benet.

Que no hi ha bones actrius que sàpiguen cantar i ballar? Sí que n’hi ha. On són les tres lleis cabdals de la interpretació i de la dicció, i de la poesia? L’espontaneïtat. La precisió. El misteri. Cavil·lava això i han obert els llums de la sala. Mitja part. Opus interruptum. Al bar, amb uns amics, parlem de l’endogàmia teatral, de la filla de Mario Gas i Vicky Peña i de la de Benito, una actriu de gran sensibilitat, em diuen, que ben aviat també veurem al Lliure, i de la de Marco, la gran actriu Marta Marco. I ha arribat la musiqueta i l’avís i tornem a la sala on ens espera el més trist desenllaç.

La filla és ara, definitivament, una deficient mental. I l’última escena: els dramaturgs n’han retallat les paraules de Gina: “Vigila, Relling, no vagis a trencar-li els ditets a la meva filla. Deixa-li la pistola a la mà” i les d’Ivan Benet: “Que s’endugui la pistola amb ella” i Gina li diu: “ Sí, deixeu-la així. Però afanyem-nos, no podem deixar aquí el seu cos, a la vista de tothom. Emportem-nos-la a la seva habitació. Vine, ajuda’m, Hialmar” i, tot d’una, Pablo Derqui podria arrancar la pistola a la suïcida i desaparèixer amb ella en la nit glacial, com Bergman proposava. Silenci. Fosc.

Una escena de ‘L’ànec salvatge’, de Henrik Ibsen, al Teatre Lliure. © Ros Ribas

En ser a casa obro el meu darrer llibre, Gos. Vida de Rainer Maria Rilke (editorial Galàxia Gutenberg), vull tornar a llegir el que hi deia sobre L’ànec salvatge.

«Reculem fins a la feliç primavera del 1906. El 23 de març mor Henrik Ibsen i el Théâtre Libre l’homenatja amb la posada en escena de L’ànec salvatge, potser és una reposició de la de Lugné-Poë, estrenada deu anys abans al Théâtre de l’Oeuvre. La pintora Paula Becker i el poeta Rainer Maria Rilke hi assisteixen. El poeta ha deixat escrit: “El públic se n’ha rigut dels passatges més sensibles, més vulnerables. I de bell nou he comprès Malte, la seva essència nòrdica, i que París va matar-lo. Com ell la va veure i la va sentir i com hi va patir”.

Veient la tragèdia, o la comèdia, el poeta devia pensar en Lou, en el seu assaig Les figures femenines d’Ibsen, publicat el 1892, el llegia quan es van conèixer i parlaven de Nora, de Hedvig, de l’idealisme pur, terrible i fanàtic de Gregers. El marit de Lou, que sap noruec, els llegia fragments dels drames d’Ibsen, els els traduïa a l’alemany de viva veu. Després els dos enamorats sortien a passejar descalços pel bosc. Quins dies feliços! Lou és la filla d’un general de Sant Petersburg descendent d’hugonots d’Avinyó que li passa 250 marcs cada mes, ella no hi renunciarà mai, no és Gregers Werle. Al jove poeta l’han mantingut anys i anys les seues cosines, les hereves de Jaroslav Rilke, és un més dels desheretats que es refugien en l’art i en les flautes rústegues. Els desheretats anhelen els calés del vell Werle. Rilke passa els estius a la masia dels pares de Clara, a Oberneuland, on viu sa filla Ruth i, tot i que els sogres, luterans, callen i no li fan cap retret, ell sap que “tanmateix el retret hi és, i la casa on sóc ara n’està plena”. Que si és un inútil. Que què hi fa a París escrivint versos.

Llegeixo les cartes que el poeta envia a Lou Andreas-Salomé el 8 d’agost i el 25 de juliol del 1903, sembla que hi parle Hjalmar, la mala consciència de Hjalmar, que sempre calla: “Sovint tinc la impressió com si no pogués oferir res de res a les dues persones unides a mi, ma filla i la meva dona, i no les pogués protegir de res, tal com sóc. Perquè sé tan poques coses i no he après bé a tenir cura dels altres i encara menys a ajudar-los. I tinc tanta feina amb mi mateix dia i nit que moltes vegades em comporto gairebé amb hostilitat envers els qui tinc a prop i em fan nosa i tenen un dret damunt meu”. I el vell Ekdal? En aquest tinent arruïnat, humiliat i ridícul, ell hi veu son pare. La família Ekdal és molt, molt semblant a la família Rilke. L’ànec salvatge és una història de rucs i de cucs, de llimacs.»

Qui no pagaria per ser aquell vespre al Théâtre Libre i veure-hi els actors i actrius, grotescos o histrions, i veure-hi o no veure-hi la mala llet d’Ibsen?

Mai no estem contents. El teatre és un impossible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Per més que ho he intentat, no he pogur comprendre què vol dir l’Albert Roig en el seu article sobre l’ànec salvatge.
    Tot i que sembla esforçar-se en demostrar que sap moltes coses…. els seus comentaris m’han resultat incomprensibles!!!!
    El meu parer sobre l’ánec salvatge es que em va fer gaudir d’un magnífic espectacle, en el seu conjunt. Direcció, interpretació i posada en escena… L’éxit d’0cupació ho ha corroborat, sembla!!!!
    Es clar que, com en qualsevol manifestació artística, tot és opinable i les valoracions subjectives, depenent de com es miren i les emocions que desperten. No caldria sino!!!! I les sensibilitats son diverses i particulars per cada persona.
    Potser és que m’agradaria comprendre des de quin punt de vista en parla l’autor de l’article…. No ho he sabut veure.
    Em sap greu!!!!