L’ànec és la mentida

20.03.2017

Bon pare, bon fill, bon marit, una mica inútil, feliç. El seu pare Ekdal és un Montull derrotat per un Millet, un soci enganyat per un altre soci. L’ànec Salvatge que podeu veure al Teatre Lliure de Montjuïc fins al 8 d’abril, comença al casament del ric senyor Werle (Andreu Benito) amb una joveneta ex-stripper que canta com els àngels (Miranda Gas). En aquesta escena degudament retallada per l’adaptació de Julio Manrique, Marc Artigau i Cristina Genebat, se’ns presenten tots els personatges.

Una escena de ‘L’ànec salvatge’, de Henrik Ibsen, al Teatre Lliure. © Ros Ribas

El repartiment ha estat un encert sobre segur. Pablo Derqui encarna el Gregor, idealista que apsira a la puresa moral i defuig amb angúnia el capital i l’amor per la vida de moral relaxada del seu pare Werle. Ivan Benet és Hialmar, l’enganyat feliç, el fill del vell Ekdal, marit de Gina (Laura Conejero) i pare de la Hedvige (Elena Tarrats). Un Jordi Bosch canós d’aspecte savi interpreta el metge Relling, partidari de la mentida vital i rival ideològic del Gregor.

En última instància, el personatge de l’obra és el símbol que li dona títol: un ànec salvatge ferit que sobreviu, potser coix, al resgurad d’un sòtan. La ploma que hi ha darrere d’aquesta història és el gran dramaturg noruec Henrik Ibsen, i L’ànec salvatge és una de les seves peces menys conegudes i menys representades a casa nostra fins ara. Sí que va estrenar-se, al TNC l’any 2004, una Casa de nines protagonitzada per la mateixa Laura Conejero que a L’ànec salvatge interpreta la mare Gina, l’únic personatge de l’obra que toca de peus a terra i que realment treballa. No sé si és cosa de l’adaptació de la casa del Lliure, però una de les seves rèpliques és que “els homes sempre heu d’estar ben distrets”, en la caça d’óssos o d’ànecs, o en un projecte mai acabat. Mentrestant, ella porta la casa. Gina és la cara contrària del model femení de la stripper, perquè la Gina és convencional i té secrets que no vol destapar. En global, la interpretació és exquisida, des de la petita Hedvige (Elena Tarrats), que es passa tota l’obra fent voltes somniadores sobre ella mateixa, fins a l’avi Ekdal que fa Lluís Marco, fracassat tarumba que a falta d’óssos salvatges es dedica a caçar i espellar conills en una casa que ben bé podria sortir en una portada d’IKEA.

Elena Tarrats i Pablo Derqui en una escena de ‘L’ànec salvatge’. © Ros Ribas

A L’ànec salvatge, ferit sota el sòtan (es veu que a la versió original l’ànec habitava les golfes, però golfes i sòtan són llocs similars, perquè tots dos ens remeten a l’enllà de la consciència), el dilema de fons està entre la mentida com a bàlsam de la vida o la veritat per sobre de tot i com a bandera. És un debat força nòrdic, aquest de la veritat. No és que sigui exclusivament nòrdic, ni que hom a la mediterrània vulgui viure enganyat; però si t’enganyen una mica, sempre i quan no te n’adonis, ja ho tenim fet i qui dia passa any empeny. Els protestants en canvi no són gaire donats a aquests discursos. El mateix Ibsen no ho era.

Acabada la funció del 12 de març, en Julio Manrique va precisar que L’ànec Salvatge és la rèplica que Ibsen va fer-se a si mateix, l’altra cara de L’enemic del poble, en què un protagonista científic ve per oferir la llum del progrés i en surt escaldat, incomprès per la societat a qui intenta salvar —de manera similar ho fa el protagonista d’Aigües encantades de Joan Puig i Ferrater. L’ànec salvatge és la penúltima obra d’Ibsen, i el noruec ja s’havia adonat que el cel de l’idealisme i la puresa poden exercir, també, una força destructora. Aquest mateix tema de la puresa moral dona nom i contingut a la novel·la Puresa de l’escriptor nord-americà Jonathan Franzen.

Andreu Benito i Pablo Derqui en una escena de ‘L’ànec salvatge’, al Teatre Lliure. © Ros Ribas

El cant ocasional de Miranda Gas, combinada amb la música de Carles Pedragosa, que va admetre haver treballat per la via de la improvisació i la prova i error al llarg dels assajos, funciona. Pels qui l’hàgueu vistan veure la pel·lícula musical Dancer in the dark, brillant i estrambòtica col·laboració entre Lars Von Trier i Björk, una Björk que ha perdut la vista igual que la petita Hedvidge ha de perdre la vista, L’ànec salvatge dirigit per Manrique us sonarà familiar. El vestuari també és familiar i no de finals del dinou: els personatges porten abrics i vesteixen roba com la nostra quan el clima és fred i hostil. Això no és cap inconvenient per l’obra, sobretot perquè l’argument, un avi, una nena i un pare de família enganyats, un que fomenta l’engany i un altre que assaja d’enderrocar-lo, no ha passat de moda. El que ha passat una mica de moda és la tirada decimonònica al debat d’idees que vertebra la raó de ser l’obra més enllà de la metàfora inquietant i excelsa de l’ànec ferit i en captivitat com ferits i captius estan els personatges, però en Julio Manrique i companyia han aconseguit que el debat personificat entre l’idealista i el racionalista cínic quedi ben integrat al ritme de l’obra. Dit sigui de passada, Jordi Bosch ha fet un paperàs que sospito que ha gaudit enormement (o he estat jo, qui l’ha gaudit enormement?). En qualsevol cas, una de les rèpliques del metge encarnat per Bosch és que “si li treus la mentida vital a un home vulgar el destrueixes”; en el col·loqui posterior a l’obra, Bosch l’actor va afegir que de vulgars, si més no en aquest sentit, ho som tots: prova de treure’ns les petites ficcions que configuren les nostres vides psíquiques i personals i a veure qui de nosaltres es digna a anar a treballar després de diumenge.