Toni Sala. L’anàlisi del mal

12.11.2012

Toni Sala. Foto de Cristina Calderer

Des del seu primer recull de contes, Entomologia, passant per narracions tan diverses com Petita crònica d’un professor de secundària, Goril·la blanc o Rodalies, trobem a l’obra de Toni Sala, malgrat la disparitat d’interessos, un corrent subterrani que comunica tots els textos. Hi ha sempre de fons una preocupació moral comuna en qualsevol dels temes abordats –l’amistat, la parella, l’ensenyament, el tracte als animals, la solitud…−, que són analitzats amb precisió de cirurgià. Se’ns mostra així, a cor obert, tot allò que a l’autor li interessa i que conforma l’experiència del mal quotidià: els remordiments, la culpa, la renúncia, l’engany i l’autoindulgència.

Aquesta precisió l’aconsegueix amb un estil molt treballat. Com deia Joan Triadú, “la prosa de Toni Sala se’ns presenta, tot d’una, sense precedents immediats, com acabada de fer, i ens obliga a entendre’ns-hi”. Certament se’ns imposa per un estil depurat, és d’una precisió extrema, aconseguida a base d’una gran economia de recursos, fugint de tota retòrica. Diu les coses sense gairebé anomenar-les i, tanmateix, amb una forta voluntat expressiva, que tensa la llengua i arriba al màxim grau de consciència. En les descripcions tant del paisatge físic com de l’anímic hi ha una exactitud i claredat que, per elevada que sigui la sensualitat que contenen, fugen de tota emoció. És un estil molt pulcre i contingut. Aquesta qualitat de la seva prosa prové sobretot de la càrrega moral de què parlàvem, d’un constant qüestionament, fruit d’una mirada exhaustiva i inquisitiva, que exigeix sentit.

Llegint Provisionalitat, novament la prosa de Toni Sala flueix amb naturalitat sobre els seus temes, però s’ha produït un canvi apreciable. Si bé l’anàlisi persisteix, els protagonistes d’aquestes narracions ja no es rebel·len amb la mateixa força, ja no reaccionen amb una constant fugida endavant ―com ho feien els protagonistes de Pere Marín, de Rodalies o de Marina, que pel nom podríem identificar amb l’autor―, sinó que hi ha hagut una concentració d’aquella vigor, una reducció a la seva essencialitat, i ara s’assumeix amb aplom, fins i tot amb compassió, la part de mal que tota vida conté. La reflexió s’ha tornat més fonda i serena, el procés introspectiu s’ha carregat de més matisos i delicadeses.

Aquesta nova publicació consta de dues narracions: «El cotxe», un relat breu que ja havíem pogut llegir en format e-book per gentilesa d’aquest diari digital, i «Provisionalitat», una narració més llarga que dóna nom al recull. «El cotxe» relata una història d’amor adolescent fallida explicada a través dels records d’un home de quaranta anys. Hi ha un diàleg del protagonista amb ell mateix, un vaivé molt fecund que porta de la vivència del jove a la reflexió de l’home madur. L’home de quaranta anys es comprèn ell mateix a vint anys i hi pot intuir tot allò que, encara en forma larvada, estava a punt de ser: “Potser encara hi series a temps de tornar amb ella i fer les paus, estàs molt confós, potser no n’hi ha per tant, i gairebé que tocava amb els dits, gairebé que intuïa una manera de ser que vindria al cap de molts anys, però de seguida va tornar-me a guanyar la ràbia”. El relat transcorre a Roses i al Cap de Creus, i conté moments de gran lirisme, sobretot per la manera com el jove descobreix l’amor i sent la gelosia −dos sentiments tan lligats−, que se’ns descriuen amb traços vius i plens de color.

L’altra narració, «Provisionalitat», té un aire semblant, però succeeix en un altre escenari i a una altra edat. En Jordi, un home de setanta anys, és a l’hospital Trueta de Girona on acaben d’ingressar la seva dona. La vivència de la malaltia, però sobretot el món de la medicina com el fruit més excels que ha donat l’humanisme modern, són centrals en la narració. Des del capvespre de la seva vida i en aquest espai d’impasse que és un hospital, en Jordi esguarda el seu passat aturant-se en els punts essencials. Ple d’escepticisme, el seu monòleg interior analitza la fragilitat de la moral que ens imposem. Com a lectors, el sentim molt proper, perquè a la lucidesa del discurs s’afegeix l’actualitat de les retallades en sanitat, que mostren una crisi a tots nivells.

Es fa difícil dir gaire cosa més d’aquesta narració, cal travessar-la, seguir els interessants camins d’introspecció d’en Jordi, la finesa del seu judici. N’extraiem una frase que fa referència no només a un element essencial de la vida, sinó també a la feina de tot escriptor: “La memòria és l’únic que tens, no et queda res més del que et passa”. Toni Sala treu a la llum, arrenca de la memòria, allò que per la seva naturalesa, per la dificultat de ser expressada i assumida, pel bombardeig sensorial de cada dia, tendeix a quedar a l’ombra: una veritat enutjosa però necessària per viure en plena consciència. En aquest pes moral dels seus relats ressona de lluny la narrativa jueva americana de finals del XX ―Saul Below, Norman Mailer, Philip Roth―, dels cronistes de la història íntima que mostren la problemàtica de l’home contemporani, les seves pors, l’ocàs de la família i la feblesa de la pròpia identitat.

 

Etiquetes: