L’amor fracassat d’Alfred Hayes

Una cara coneguda, escrita el 1958, és l’última novel·la d’Alfred Hayes traduïda al català (Edicions 62, maig 2015). El setembre passat l’editorial també va publicar Enamorats ―del mateix autor―, totes dues traduïdes per l’Albert Torrescasana. Amb aquesta nova traducció ens retrobem amb l’univers de Hayes: Estats Units, anys cinquanta, protagonistes sense nom, insatisfets, poc apassionats, atrapats en els desencisos de l’amor, que s’arrosseguen turmentats entre les farses humanes fins que s’autodestrueixen. I tot filtrat per la mirada distant, analítica i descarnada de l’autor.

En unes cent quaranta pàgines, Hayes esquartera una relació sentimental des del punt de vista del protagonista, un guionista de Nova York, per a qui “la solitud s’havia convertit en l’única emoció activa […], l’única i veritable obsessió”, i per a qui “fer l’amor (amb la seva dona) havia esdevingut el més intranscendent de tots els actes”. En la primera pàgina, Hayes ens situa en una festa vora el mar on el protagonista, fart de l’ambient, surt a contemplar el mar i s’hi troba una noia que s’endinsa Pacífic endins; una cara desconeguda, que anhelava la fama, i a qui acabarà salvant. Entre ells s’estableix un vincle, “el rescat havia estat un acte íntim i en aquell moment havia nascut una mena de lligam que ens unia”.

El protagonista, cada any, deixa la dona a Nova York i se’n va uns mesos a Califòrnia, en un apartament “una mica massa conjugal”, llogat a una noia que havia fugit a Europa per “oblidar un matrimoni fallit”. La insatisfacció en l’esfera afectiva, en les relacions de parella i en matrimoni és el teló de fons. Una insatisfacció que s’escampa a tots els àmbits i es converteix en vital i permanent: “La ciutat era plena de persones que […] pensaven amb fervor intens, inesgotable i gairebé abrandat, a fer-se famoses, si encara no ho eren, o a fer-se més famoses si ja ho eren”.

El que atorga personalitat a Hayes, més que el que diu ―que també―, és com ens despulla els sentiments, com els buida de floritures, i des de quina perspectiva ens conta la història; ho fa amb un narrador en primera persona, però Hayes li confereix una capacitat d’escrutini i un distanciament que sembla una tercera persona que, a l’estil detectivesc, furga en la psicologia humana. “I en aquell moment tan condensat vaig sentir que algú murmurava: «T’estimo»; algú que va resultar que era jo”.

En la mirada del narrador, allunyada, carregada de sarcasme i guiada per l’afany d’autoanalitzar-se, és on trobem deixos existencialistes ―“El temps. L’únic do autèntic que tots posseïm”―. Aquest neguit per entendre el per què de tot plegat que ens aboca a la desolació i a la desmitificació d’un determinat món ―el Hollywood dels anys cinquanta―, conjumina amb una prosa, sense ornaments, afinada i precisa, en plena sintonia amb la visió de l’autor.

Ras i curt, Hayes ens fa una dissecció dels vincles afectius i esquinça tot l’embolcall dels estereotips de l’amor romàntic, però en fer-ho, en certa manera, també ens retrata uns altres estereotips, els de l’amor fracassat; no ens diu, en cap moment, el nom dels protagonistes, reforçant-ne així l’estereotipació. “Uns quants ulls força famosos es van girar cap a mi; unes quantes dentadures força famoses em van dedicar un somriure”. Qui són els protagonistes? Com es diuen? Què importa aquesta dada en l’univers Hayes? Quan descarnem sense pietat ens trobem amb l’absurditat de tot plegat…

Llegim Una cara coneguda! Alerta, no quedem engolits pel desencís de Hayes; quedem-nos amb la mirada mordaç i l’afany de conèixer l’essència de les relacions humanes…