L’adolescència: un ring de boxa

5.09.2016

El coreògraf Miquel G. Font i la companyia Habemus Corpus han estrenat el seu últim muntatge, Teen Time Gone, a la Nau Ivanow. El proper dissabte presentaran aquesta peça, que pretén apropar la dansa contemporània als adolescents, a la Sala Polivalent del Centre Cívic Calisay d’Arenys de Mar. De fet, el projecte va nèixer com a resultat d’un taller amb adolescents al Festival Agitart de Figueres.

'Teen Time Gone', de Miquel G. Font

‘Teen Time Gone’, de Miquel G. Font

L’Esther ens dóna la benvinguda al seu pis. Abans d’arribar a les butaques, els espectadors ciruculen per l’escenari transformat en un pis laberíntic esbossat amb cinta d’obra, objectes i mobiliari reciclat que ens remeten a una cuina, habitacions o sales d’estar. A part de l’amfitriona també hi trobem quatre habitants més, cadascun en una estança diferent, és a dir, un món diferent. L’únic que li manca a l’ambientació rònega és aquella olor de fermentació hormonal que fan les aules dels instituts o pisos d’estudiants. Descartat l’olfacte: benvinguts a un pis d’adolescents.

El coreògraf i director de la peça, en Miquel G. Font, ens col·loca al voltant de l’escenari, que queda delimitat com si fos un ring de boxa. I és que al llarg de la peça de dansa teatre la relació endimoniadament tensa entre els cinc personatges deriva en una violència subliminal, que sovint flota a la superfície, i que tard o d’hora ha d’explotar. El detonant és l’Esther, l’amfitriona que s’abraça al seu pretès xicot –un noi alt succionat per un televisor– com una paparra histèrica. Ell la rebutja i la humilia, una vegada i una altra. En un altre racó del ring, un noi s’enfonsa perquè s’afecta per qualsevol comentari que li etzibin. I, aïllats literalment a les seves estances un noi i una noia fan la seva vida, ballen i circulen, sense immutar-se. Tot plegat transcorre sota la música visceral i evocadora de Ludwig van Beethoven: el primer moviment de la Simfonia de l’Emperador (simfonia núm. 3 Op.55), la Patètica (la sonata 8 de Op.13) o l’Himne de l’Alegria de la novena simfonia.

Què en sabem dels personatges del pis de l’Esther? Ben poca cosa, però no cal. El director de l’obra indaga més en allò que no es pot verbalitzar. Per aquest motiu Teen Time Gone s’enlaira i pren força quan els intèrprets (que són ballarins, menys un) es mouen i desplacen pel pis laberíntic. Més moviment atraparia més a l’espectador, perquè l’estil coreogràfic d’en Miquel G. Font té grapa, és fluid i alhora escarpat. Hi ha un parell de moments molt ben trobats: un monòleg de l’actor Aleix Melé, que repeteix dues vegades mentre manipula la Georgina Avilés, i el duet clandestí entre aquest actor i el ballarí Emmanuel Dobby. El pis es transforma en un ring de retrets, insults, inseguretats i tortures físiques i psicològiques. Al cap i a la fi: qui sóc? Com em veuen els altres o com vull que em vegin i tractin? És una lluita constant. Des del pis de l’Esther, aquesta batalla s’erigeix com una baralla de boxa plagada de contricants desorientats.