L’acte potent de la Societat Doctor Alonso

25.05.2017

Un solo valent de la Sofia Asencio va deixar bocabadats els espectadors de La Caldera, els passats 18 i 19 de maig, dins del cicle Corpografies. Amb Introducció a la introducció la Societat Doctor Alonso torna a l’essència i troben remeis per als excessos de la performance i els balbotejos del teatre de text.

Un moment de ‘Introducció a la introducció’ de la Societat Doctor Alonso

Hi ha el Señor Serrano, que és poca-solta i fa molt xivarri, i després hi ha el Doctor Alonso, que sap posar-se seriós sense ser pesat, i sempre ens cura el mal de cap. Els uns són sangria, amfetamina, peta-zetas i KFC, un Hamlet sostenint un ou Kinder-sorpresa, i els altres ja són tota una altra cosa, assajos i experiments i descobriments amb una estratègia com més elaborada, reposada i destil·lada. Els Alonsos són la Sofia Asencio, coreògrafa i ballarina, amb un nom que en grec vol dir “saviesa”, i el Tomàs Aragay, un Dr. Jekyll / Mr. Hyde que tant fa de guionista loquaç i urbanita del Cesc Gay com de pensador i director essencial del grup.

Ells giren i giren, viatgen pel món i tornen al seu llogaret de l’Empordà, la bombolla que els permet gaudir de la distància i fugir de la impostura i el soroll. Una galàxia compartida amb altres perifèrics neorurals i entotsolats, tocats per la vareta “bergeriana”, com L’Animal a l’esquena o Ernesto Collado. Fa no gaire presentaven un show bombàstic i hereu del punk dels setanta i de l’assemblearisme actual, Anarchy. Ara han dut a La Caldera de Les Corts la peça Introducció a la introducció. Senzilla i transparent, fantasmagòrica i rotunda, tres actes molt potents que ofereixen una altra manera de fer veure i viure l’art en viu a l’espectador. Forma part del cicle Corpografies, en el que s’ha pogut veure també el seu video Retrats o si jo fos, un cicle que encara rebrà al llarg del mes de juny les propostes de Georgia Vardarou (10 i 11 de juny) i Sandra Gómez (17 de juny). Una depuració d’algunes de les seves troballes, en el camí emprès fa uns quinze anys a la recerca de quelcom sempre movedís i sorprenent, sorgit en cada moment del joc de balances entre estètica i coneixement, concepte i emoció, humor i gravetat.

Perquè cadascuna de les seves peces representa una mena de conclusió provisional a un projecte de llarg recorregut d’R+D escènic, però sense el llast del work in progress ni les excuses de les bastides i les costures a la vista, que solen fer críptic o atzarós el discurs contemporani. Si l’efecte, l’experiment té un acabat rotund, pot ser per la força del conjunt com per la fragilitat dels seus components. I com no n’hi ha prou en desterrar les convencions de la ficció i el teatre il·lusionista, sinó que cal també posar en evidència els seus vicis i inèrcies, a tal efecte el Doctor Alonso té els seus remeis: s’usarà el teatre documental, la instal·lació o qualsevol “mecanisme d’intervenció escènica” que serveixi als propòsits de cada ocasió.

La Introducció s’emmarca en el capítol més filosòfic de la seva obra, al costat de Sobre la bellesa (2003), Sobre la mort (2005) i La naturalesa i el seu tremolor (2013). És un espectacle amb l’espectacularitat essencial, primitiva i estranya d’Andrei Rublev (una panicografia), i així mateix és una peça que posa en un primer pla el cos, les seves limitacions i implicacions, com a Santa Sofia, el solo d’una ignorant.

L’espai escènic i la il·luminació de ‘Introducció a la introducció’ són un disseny de Cube

En aquest solo nu, es reflexiona i s’acciona en tres actes i tres recursos sobre les idees aristotèliques de potència i d’acte, de moviment. Un pròleg de foscor i silenci prolongat ajuda a entrar en l’ambient, en l’espai i en el joc. Això dóna pas a un ascens lluminós en què la sala reapareix davant nostre, amb la ballarina nua al bell mig. L’aura del cos de l’actuant és evident, simbòlica i física, li ha estat restituïda. Ara que els cossos desapareixen aclaparats pels vestits, els diàlegs i la psicologia dels personatges, o apareixen com a presència residual i trista de la cultura tecnològica i audiovisual (insignificants i emmanillats, o sedentaris i inerts), aquest interès és realment interessant. Les llums tènues (ideades pels de Cube) deixen el cos de la ballarina només esbossat. Veiem, al fons, els cossos en clarobscur de la resta d’espectadors, tots compartim un moment i un espai, reals. Hi ha un fantasma? Com els que la Sofia ens assegura que veia, en l’època de la realització del muntatge?

El solo executa moviments forçats, repetitius, dolorosos, difícils, concentrats i de molta interacció amb un linòleum negre reflectant, gairebé aquós. Hi ha bellesa i violència, ens podríem trobar en els prolegòmens d’un ballet bucòlic, però també en l’escalfament d’una performance d’autoagressió. No és això, sinó un esdeveniment sense embolcall, narració, transcendència. Toc-toc, són cops de present pur, un clau que es clava sol, sense martell. Hi ha poca llum, no hi ha res de soroll, ni molt menys música. S’està a punt de fer quelcom, s’està a punt de no fer-se res. La ballarina es fa un nus, es doblega, es busca i ara es colpeja amb tot el ventre contra el terra i puja i baixa amb l’impuls, després mou reiteradament els dits del peu cap amunt, com si li costés o posés a prova la seva anatomia i descobrís alguna nova articulació. No és ben bé dansa, és més aviat moviment, i el més enllà i el més ençà del moviment, les seves possibilitats, tal com amb el pròleg i l’epíleg de l’espectacle s’exploren la potència i les possibilitats de l’espectacle mateix.

El segon acte és una lectura de la ballarina (encara nua) sobre les referides idees d’Aristòtil, acte i potència, poder i fer, saber fer i fer-ho fer, essència i acció, no ser si no es fa… Aquí hi ha gravetat sense solemnitat, i lleugeresa sense frivolitat. Finalment, l’acte darrer és una altra escena memorable: mentre sona la Nina Simone en una d’aquelles rauxes èpiques i ultragospel, un ventilador fa “ballar” un mocador. Heus aquí la síntesi i l’essència i el motiu de l’espectacle, resumides en una instal·lació que resulta hipnòtica. De la corporalitat nua hem passat a la textualitat crua i d’aquí a l’objectualitat més desemparada. Emergint de la foscor i recloent-se en la nuesa, amb aquesta peça els artistes semblen haver trobat la “bellesa simple, silenciosa” que buscaven.