La vida lenta de Josep Pla

No cal —no caldria?— dir que aquells que no hagin cregut prou oportú dedicar el seu lleure actiu a la lectura de Josep Pla, un dels majors autors en la nostra llengua no tan sols del segle XX sinó del tots els temps, el millor que poden fer és començar a fer-ho per algun dels 47 volums de la seva Obra Completa, si és possible per la seva obra més fina i acabada, El Quaderns gris. Descobriran que la tramuntana de l’Empordà no només crea genis indiscutibles en pintura.

Un cop ho hagin fet, i assaborit, entendran la raó per la qual el nou llibre inèdit de l’autor Notes del capvesprol mereix ésser rebut amb expectació i interès. Com aquesta La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), Edicions Destino, novembre del 2014, que inclou un material memorialístic que, cronològicament, precedeix a les notes dels anys 1965 i 1964 (que formaven part de l’OC, volum A, Per acabar) i del 1967 i 1968 (OC, Vol. 39, El viatge s’acaba).

No tractaré pas de situar aquests textos fins ara desconeguts en el magma de l’obra planiana, ni tan sols de destacar la importància que sens dubte representen “per al coneixement i la comprensió de la vida de Pla sense la interposició de les diverses màscares i imatges successives amb què […] l’escriptor s’havia projectat públicament”, atès que ja ho fa de manera esplèndida Xavier Pla, curador de l’edició, al seu extens pròleg —que, precisament per aquesta raó, recomano llegir després de les notes diarístiques—, sinó de posar en relleu l’obra individual en —i per— ella mateixa.

El fet que estigui constituïda, en gran part, per notes no ja telegràfiques, sinó d’un caire quasi registral o notarial —“Sopat a Can Miquel. Trobat al Sr. Antràs i senyora. Fem una llarga tertúlia amb Medir, Martinell, Paco Jonama, Matas, Gallart”— podria fer-nos témer que proveeixi poc interès al lector no especialitzat, però aquest temor té ben poc fonament. En primer lloc, perquè “Pla va ser un escriptor que va entendre que la quotidianitat era una dimensió de la realitat que valia la pena de convertir en el centre de la seva vida” i, en segon lloc, per la seva inimitable habilitat de copsar al vol allò essencial del que l’envolta en cada moment.

I, el que encara és més important, des del punt de vista literari, de narrativitzar-ho, de reflectir-ho en paraules, amb una acusada capacitat de síntesi, de trobar (quasi) sempre el mot juste, del seu innat do narratiu que li permet de dir en quatre mots precisos i exactes, altament suggeridors i il·luminadors, allò que d’altres necessitarien una llarga profusió de paraules per (assajar de) dir.

Ho podem constatar en el munt d’apunts breus, esbossos minimalistes, pinzellades de caire impressionista, que dedica als quefers més diversos que caracteritzen aquests anys de vida amarga seva: “No m’hauria pas llevat, però haig d’escriure per Destino. Quina vida avorrida i estranya. És un suïcidi lent però assegurat.[..] L’alcohol m’ha fet molt de mal”; “Tot és precari i incert. Insomni i pressió sensual llarguíssima”; “La censura està insuportable. Em trobo en un moment de depressió irreparable. Potser seria hora de prendre una decisió i marxar. Aquest país és asfixiant. ¿Sobre què es pot parlar? No hi ha res a fer”.

Amb major raó si tenim en compte que aquestes notes ens permeten accedir de manera directa, sense modificacions, tergiversacions ni (re)elaboracions de cap mena, en el seu estat primigeni, original, automàtic o espontani, a la seva escriptura; a la visió més neta i pura possible, sense retocs ni afegitons, sorgida més immediatament de la seva ploma i, per tant, del seu esperit creatiu.

La força, la vitalitat i l’exactitud que extreu de les seves observacions, transcrites a rajaploma, són magnífiques, ja sigui per l’escaiença de les seves reflexions —“de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat”; “Els grecs són els andalusos dels Balcans”; “la sort […] és una de les obsessions del país”— o per la intensitat i qualitat de la seva prosa, exquisidament poètica: “he trobat el paisatge fresc,tendre, bellíssim”; “la llum deliciosa, madura, daurada, d’aquesta hora”.

Perquè, encara que hi hagi autors que creguin exactament el contrari i es rabegin infructuosament en la dificultat, en el bigarrament, en el barroquisme estilístic, “escriure una mica clar és dificilíssim”; i, en conseqüència, un dels objectius —si no, l’objectiu— essencials que ha de procurar assolir qualsevol escriptor és “la simplicitat. La veritat”, atès que, tal com succeeix amb les persones, les que deixen més petja són les obres caracteritzades per “una normalitat genial”. La qual cosa explica que en visitar J.V. Foix al seu domicili sarrianenc declari la seva “incapacitat de comprendre la literatura d’aquest vell amic tan simpàtic”.

Si a això hi afegim que aquestes notes per a tres diaris esdevenen un document imprescindible per desmentir alguns dels falsos mites atribuïts a l’escriptor de l’Empordanet (entre d’altres, que mai no feia esment en el seus textos de les dones amb qui havia compartit la vida, o que la quasi totalitat del material literari que refeia per recopilar-lo a les Obres Completes les havia escrit originalment en castellà) i per confirmar algunes hipòtesis antigues que a poc a poc s’han anat convertint en certeses (com ara les profundes alteracions que introduí al seu teòric diari dels anys 1918-1919, El quadern gris), ben poc més li podríem demanar a aquest nou llibre, que es recomana tot sol.