Montserrat Garcia Ribas

Montserrat Garcia Ribas

Poeta. Autora de “Les harmonies fràgils” i “Platja Fonda” (Llibres del Segle)

Montserrat Rodés. La veu essencial

Avui a les 19.30h la llibreria A peu de pàgina (Carrer Major de Sarrià, 50) acull el recital poètic Tres veus, amb Montserrat Rodés, Anna Gual i Meritxell Cucurella-Jorba. D’incertes certeses, el darrer llibre de la poeta Montserrat Rodés, publicat a LaBreu Edicions.

Avui a les 19.30h la llibreria A peu de pàgina (Carrer Major de Sarrià, 50) acull el recital poètic Tres veus, amb Montserrat Rodés, Anna Gual i Meritxell Cucurella-Jorba. D’incertes certeses, el darrer llibre de la poeta Montserrat Rodés, publicat a LaBreu Edicions, és un trajecte pel passat i el futur, pel que queda i s’oculta en tot allò que perviu. Una manera singular de lliurar-se a la poesia des de l’essència de la paraula, aquest cop donant veu a forces ancestrals i a visions fugitives.

 

Hi ha poetes que, malgrat tenir una obra àmplia i diferenciada, no es prodiguen gaire en recitals o actes poètics. Hi ha veus que dibuixen un univers poètic propi sense estridències, que passen gairebé en silenci per la vida deixant fragments del cos en cada vers. La veu poètica de Montserrat Rodés dibuixa un món a penes intuït, un univers fràgil i incert on moure’s, on dubtar i provar temptatives. És una poesia d’instants, de breus llambregades de vegades imperceptibles i altres vegades tan reals com la nit.

Des de l’extrem de la sang fins als límits de la llum

La seva poesia, i potser aquest llibre més que mai, em fa pensar en la nuesa dolorosa de Paul Celan i Samuel Beckett, i en la poeta Emily Dickinson i els seus poemes breus i punyents com la fulla d’un ganivet. Hi ha versos de llibres anteriors de Montserrat Rodés que fan pressentir una forma singular de lliurar-se a la poesia, des de l’essència mateixa de la paraula poètica i, sobretot, una determinada manera de mirar, com per exemple:

Buidar la incertesa / dins el pou de l’enigma”.

(Interlínia)

“Desenfocar, potser / l’entrellum, mantenir / la possible visió / fins al pròxim tombant /

–per allò, de l’espera”.

(Imminències)

“A cegues, sense acostar-m’hi / massa, podria convenir / el lloc de l’aire”.

(Alarma)

La seva poesia destaca per la brevetat i depuració extremes i per l’experimentació amb la forma, procurant mantenir la intensitat i la musicalitat en tot moment. En els seus llibres la paraula irradia com a centre i es fa “única”. Com ha dit la poeta: “Les paraules que deixo anar són importants per mi. Cadascuna té un valor, i per això els sinònims no em valen. Per aquest motiu m’entretinc a buscar una única paraula que pugui expressar allò que vull dir en el to que vull. M’estimo les paraules per la seva potencialitat de significació. Com a lectora, m’emociona veure certa paraula en un lloc determinat, que no en podria ser una altra.”

 

Saber-se en la matèria

M’agrada mirar els llibres de poesia, sentir-los a les mans  i veure com comencen. Penso que el primer poema diu molt del to d’un llibre. Un primer poema perfecte ens hauria d’obrir el món. Vegem com comença D’incertes certeses:

Com anomenar tot allò

innominable que s’oculta

en el que queda i perviu

darrere d’un altre darrere.

 

***

 

No hi havia  ni el vent.

Cada nit estrangulava

una altra nit. Entre flors

blanques sagnaven les cases.

Sota els peus, que no sentia,

no trobava el final.

Només el buit a la cara,

els ulls trencats. I el rastre,

d’una claror immolada.

En l’íncipit i en el primer poema hi apareixen algunes paraules clau: l’innominable, l’ocult, nit, flors blanques, sang, no sentir, claror immolada…, que ens mostren un itinerari poètic en aquest lloc buit on no es troba el final. Hi ha la presència d’una altra nit; potser és “l’altra nit” de què parlava Maurice Blanchot a L’espai literari, aquella nit que mai no és la pura nit, la nit de la creació, quan  la paraula poètica es fa matèria; la nit que no acull perquè sempre s’és a fora. En aquest cas, ens trobem davant la nit d’abans de tot i la de després, immersos en una mena de somni obscur, “on s’integren les visions fugitives”, on ser passat i futur alhora. Potser ha arribat l’hora de “descórrer / el vel terral, que t’assenyala / l’ascendent”. Se succeeixen imatges poètiques de gran força, que semblen cridar les veus tel·lúriques.

La seva poesia vol lectors disposats a endinsar-se en aquest espai velat, sense por de seguir les pedres xifrades i les remors ancestrals. Una veu poderosa que irradia entre silencis la nuesa “d’un cos desposseït”. Tot això es podria resumir perfectament amb aquest “saber-se en la matèria”, el títol de la primera part del llibre.

Montserrat Rodés: D’incertes certeses. LaBreu Edicions, 2013.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació