La Veronal, un mapa

25.10.2016

Els passats 21 i 22 d’octubre es va poder veure Kova Geographic tools al Sant Andreu Teatre. La darrera creació de La Veronal és un espectacle-conferència, una demostració pràctica i una explicació teòrica dels seus mètodes de creació i composició. Mai havíem vist l’escenari del SAT lluir d’aquesta manera. Marcos Morau i els seus no són d’eixe món.

Els intèrprets de 'Kova. Geographic tools'. © La Veronal

Els intèrprets de ‘Kova. Geographic tools’. © La Veronal

Escenari buit, micròfon de peu, focus zenital. Apareix Marcos Morau, coreògraf i director de La Veronal, i ens explica que pel desè aniversari de la companyia han decidit fer una peça-homenatge a la seva manera de treballar. Ens sembla estupend. Si els espectacles de La Veronal deixen, indubtablement, un record imborrable en tots aquells que tenen el privilegi de veure’ls és per diversos motius: la qualitat de la dansa, la bellesa plàstica de les seves posades en escena, la seva utilització del text… Obres d’art total. Podem afirmar sense por que La Veronal es troba en una època d’esplendor i maduresa, i per això encara agraïm més una peça feta amb la senzillesa i l’honestedat que té Kova, que no deixa de ser un gran acte de generositat. Morau ens presenta les eines i metodologies de treball de la companyia, i l’explicació és clara i sintètica, com una d’aquestes xerrades TED de ianqui amb micròfon inalàmbric, sortosament aquí sense acudits ni recerca de l’aplaudiment fàcil. El ballarí de La Veronal no es mou pel que sent, sinó pel que pensa, i la relació entre les diferents parts del cos, el buit i l’espai que envolta l’intèrpret acaba configurant una sèrie de codis que esdevenen l’idioma veronalià.

Morau parla i els seus fantàstics ballarins ballen: Laia Duran, Lorena Nogal, Marina Rodríguez, Manuel Rodríguez i Sau-Ching Wong serveixen d’exemple vivent a les explicacions del coreògraf, mostrant-nos coreografies en forma de solos, duos (Ball room) o coreografies a quatre, amb conceptes com la circularitat, el buit o la gravetat. El trompe-l’oeil és molt del gust de Morau, que de dos cossos aconsegueix que en veiem un tercer, quan ens descomptem contant peus amb mitjons blancs, i apareix davant nostre no sabem si un monstre o un insecte. L’aràcnid és el cos delirant per excel·lència, i una aranya viu al mateix temps en moltes dimensions i no necessita saber el camí, perquè ella mateixa el fabrica mentre el recorre. Això ens ho explicava un Roberto Fratini amb el braç enguixat, amic, dramaturg i teòric de la companyia, que ens va parlar del laberint com a forma física on el jo es converteix en un altre jo. Kova és el sistema operatiu de la forma de ballar de la companyia, que pot derivar en variacions com el Rococova, especialment ornamentat i virtuosista, com vam poder veure en alguns fragments de Vorònia (ja se sap que la religió és, per se, recarregada i vistosa).

Laia Duran és ballarina de La Veronal

Laia Duran és ballarina de La Veronal

“Parece que la emoción no vaya con nosotros pero aparece en otro plano, en otro momento”. Tot i que Morau parli de la biomecànica com del “robot” els ballarins de La Veronal no són màquines, i tenen una relació constant amb l’espai que els envolta (repartit ni més ni menys que en 27 punts), com un invident que controla allò que té al seu davant, al darrere i als laterals. La relació del cos i l’espai (i viceversa) és una de les claus del llenguatge veronalià, que utilitza conceptes matemàtics com els fractals per passar d’un moviment simple a una composició més elaborada: la mà, la mà i el colze, la mà i el colze i el braç, la mà i el colze i el braç i el cap, la mà i el colze i el braç i el cap i el tronc, etcètera. Evidentment, i només faltaria, Morau va confessar que alguns secrets se’ls reserven per a ells mateixos, i Fratini ens va explicar el perquè de Kova i el seu subtítol. Com en un planeta acabat de crear, les catàstrofes físiques (terratrèmols, volcans, moviments de plaques tectòniques) lluiten amb l’esforç d’un “magisteri geomètric”, l’acte de convertir la realitat en dibuix mitjançant els meridians, paral·lels i totes les coordenades geogràfiques. Definir la geologia és gairebé impossible, i el cos protagonista de Kova n’és conscient: Kova prepara el cos per estar davant d’ell mateix, i la geografia s’aplica al cos de cada ballarí. La poesia ha de ser més ràpida que la gramàtica.

L’espectacle va acabar amb un exercici d’uníson fantàstic, amb una banda sonora de CD de meditació que va deixar la gairebé plena platea del SAT amb la boca oberta. Els aplaudiments van ser molts, sincers i efusius. La Veronal hauria de representar Kova a cada racó de món on viatgen (la millor companyia de dansa contemporània que tenim treballa més a fora que aquí, que curiós), com una mena d’espectacle paral·lel. O meridià, com prefereixin anomenar-lo.