La vall de la matança de Josep Masanés

11.11.2012

L’escriptor Joan Pons, autor de novel·les com El laberint de les girafes o Sorra a les sabates, ha presentat a la llibreria Catalonia de Barcelona La vall de la matança, de Josep Masanés, una novel·la ambientada durant la Guerra Civil. 

 

Josep Masanés, autor de La vall de la matança

 

Més  que  rallar de  literatura -que també en xerraré-, per presentar La vall de la matança, de Josep Masanés, vint-i-novè premi de narrativa Ribera d’Ebre i que ha publicat Cossetània  Edicions, parlaré primer d’una qualitat més important: el coratge.

El coratge de la persona.

El coratge del novel·lista.

I el coratge dels  personatges.

També parlaré  d’esperança.

Abans, una dada.

Josep va néixer a Barcelona l’any 1967, es va llicenciar en dret  per la Universitat de Barcelona i, fa vuit anys, l’agost de 2004, es va instal·lar a Menorca per dedicar-se  de ple a l’escriptura.

No era a l’inrevés?

Vius en una illa, en un poble petit, vols ser escriptor i te’n vas a la gran ciutat on hi ha les editorials. Hi ha milers d’exemples, no els enumeraré; però el curs natural del riu sol dur aquesta direcció.

De forma aparentment insensata, Josep no fa cas a Ovidi i, podent nedar a favor de corrent obrint un bufet i exercint d’advocat, s’entesta a nedar aparentment  en contra. Fa les maletes i s’instal·la en una illa petita amb l’objectiu d’escriure.

I ara, vuit anys després, som a la llibreria Catalònia de Barcelona, un santuari de la literatura, presentant el premi de Narrativa Ribera d’Ebre, La vall de la matança.

El nedador que nedava contracorrent ha arribat sa i estalvi a la vorera.

Em permetré una citació de Kierkegaard per parlar de la valentia de l’estil: “Shakespeare… no admet de cap de les maneres que el contingut substancial s’evapori i es converteixi en una sublimació encara  més volàtil, i en la mesura en que el seu lirisme culmina algunes vegades en bogeria, hi ha en aquesta bogeria un grau extraordinari de subjectivitat. Per consegüent, quan Shakespeare es relaciona irònicament amb l’obra, ho fa únicament amb la intenció que s’imposi allò que és objectiu. Ara, la ironia ho envaeix tot, ratificant cada detall concret de manera que no hi hagi ni massa ni massa poc i tot rebi el que es mereix…”.

Som al final de la guerra civil i el fel de la balança ja s’ha decantat. A pesar d’aquesta evidència, un punyat de soldats republicans -Reimann, Ulldevidre, Homs, Llabrés…- encara la missió, capitanejats per Creus, de  fer  volar una presa amb l’objectiu d’alentir l’avanç inexorable de les tropes franquistes encapçalades pel diabòlic comandant Marín. Encara que culminen amb èxit el seu arriscat objectiu, la guerra està perduda i la frontera és una ratlla nevada i fantasmagòrica que sembla sorgida de la imaginació torturada de Dant, El Bosco o William Blake.

A pesar de la duresa de la història, que entronca amb la tragèdia grega i per tant amb el millor i més  perenne de la tradició literària universal, Josep Masanés intenta deixar un bon sabor de boca en el lector. No ens estalvia els episodis cruents, no comet l’error de disfressar la realitat -la perillosa i destructiva “obsessió humana per negar la realitat”- i tampoc no ens intenta amagar la bellesa descarnada i execrable de la guerra. El paisatge és indiferent a les cuites dels homes. L’amor sorgeix entre les escorces dels arbres i les fonts que continuen brollant de les muntanyes. No hi ha esperança. “La moral no són més que normes dels homes i el mal és anterior als homes.” Lasciate ogni speranza, llegeix el capità Creus en un intent desesperat de cercar  resposta i inspiració en les paraules de Dant. Però no és veritat. O és una veritat irònica com a les tragèdies de Shakespeare o a les novel·les contemporànies de l’americà Cormac McCarthy. Hi ha esperança. Molta esperança. I l’esperança la dóna el coratge, la bondat, la compassió. I és la conclusió a la qual arriba el capità Creus i també el lector després de llegir aquest magnífic llibre: “El capità Creus va pensar que la bellesa tenia  alguna cosa a veure amb la valentia.”

Sí.

Hi ha esperança perquè gràcies a herois com els descrits a la novel·la ara tenim el món imperfecte que ara tenim.

Hi ha esperança perquè gràcies a novel·les com La vall de la matança avui moltes persones bones i anònimes que es van sacrificar en el passat no cauen en l’oblit.

Hi ha esperança perquè ha sorgit un escriptor que té la rara habilitat de crear amb la combinació de les paraules una bellesa diferent; lírica i profunda a la vegada.

 

Etiquetes: