La trinxera de les dones que s’amaguen per fumar

6.02.2017

Som a l’Algèria contemporània, a l’interior d’uns banys àrabs femenins. Decorat auster, fragància agradable que puja des de l’escenari i molta calor (massa). Suposem una ambientació versemblant. La sala Ovidi Montllor de l’Institut del Teatre, gairebé plena. I una figura a les fosques fumant en zelosa intimitat: metàfora d’una obra tragicòmica que denuncia la situació de les dones musulmanes en un món complex que les silencia per partida doble: per ser dones i per ser àrabs. El hammam on es reuneixen és el seu petit refugi. Aquí dins, simplement, es dediquen a parlar. És l’únic lloc on tenen veu.

‘À mon âge, je me cache encore pour fumer’ | Festival de Teatre en francès de Barcelona

La foscor i la calma de la fumadora oculta ens submergeixen en una atmosfera agradable acompanyada d’una música lànguida i relaxant. És el començament de l’obra, À mon âge, je me cache encore pour fumer. Però la pau d’aquesta dona, la Fatima (la persona que regenta el hammam), de seguida es veurà alterada per algú que colpeja la porta precipitadament: una noia de setze anys embarassada a punt de parir que fuig de la còlera del seu germà, imbuït de fanatisme, que no tolera que s’hagi deixat prenyar i que la persegueix amb el retret del deshonor i l’amenaça de la pallissa i la lapidació. Aquest és el tema que determina el principi i el final de l’obra, però l’acció tindrà altres protagonistes que desfilaran a l’entorn de la Fatima, personatge prototípic de caràcter fort i resignat, descreguda i sarcàstica, però d’una gran humanitat.

À mon âge, je me cache encore pour fumer és com una trobada clandestina en una trinxera, on les dones es poden alliberar de totes les cadenes que subordinen el seu dia a dia en una societat desigual que malda per conciliar la modernitat i les prescripcions desfasades de la religió. Tot això, amb l’eco de la gran nació francesa i la seva herència colonial de fons, com el xiuxiueig d’una suposada societat del benestar tan propera i tan remota. El hammam de la Fatima és el seu refugi, el lloc on es poden expressar lliurement i compartir les seves pors i alegries, els seus dubtes i les seves quimeres, i escapar-se una estona d’una quotidianitat que les vol dominades i callades. Per això, amb vuit fills a les espatlles i vorejant la cinquantena, la Fatima encara fuma d’amagat.

Mentre es canvien de roba i es renten poden explicar el que senten, el que suporten, el que voldrien, sabent que qui les escolta són dones emmarcades en les mateixes circumstàncies i barreres sociològiques. Mica en mica, revelen vivències de tot tipus relacionades amb el matrimoni i la sexualitat, la religió, la llibertat, el desig, la por, la violència i el terrorisme. Algunes ens fan riure, perquè el to general de l’obra mai abandona la comèdia, però d’altres ens colpeixen per la seva cruesa, per l’estampa de l’abús que les segella i, en definitiva, per la injustícia que comporten. Aquest és l’esperit de l’obra, i combina, amb equilibri, els esdeveniments i les reflexions més colpidores amb les xafarderies i les anècdotes més banals, invariablement i afortunadament humanes. Exclusivament femenines, en aquest cas.

L’espectacle és capaç de commoure’ns i d’entretenir-nos, i la veritat és que no resulta senzill tenint en compte que dura pràcticament dues hores. En alguns moments, la intensitat i l’eficàcia del discurs perden múscul, però això no sols ho copsem com una conseqüència lògica de la seva durada, sinó com un requisit per donar sentit al significat ondulant d’una trama dilatada que no pot ni ha de mantenir la mateixa vivesa tota l’estona. Com deia Montaigne, la vie est ondoyant. Malament rai, si no, tanta línia recta.

Festival de Teatre en francès de Barcelona

 

Fraternitat femenina, força col·lectiva

Lluny de qualsevol mirada i de qualsevol judici que les coaccioni, es poden donar suport mútuament a pesar de les seves diferències. L’opressió, les llàgrimes i la guerra es barregen amb la vergonya, l’audàcia i la revelació punyent dels silencis reprimits. Són dones que han callat massa perquè no han tingut alternativa. À mon âge, je me cache encore pour fumer és una adaptació del llibre del mateix títol escrit per Rayhana, dirigida per Fabian Chappuis.

L’amor, la rebel·lió, el cos femení, el masclisme i el radicalisme islàmic són els fils teatrals que formen la vasta teranyina de la qual pengen els hàbits d’un país i d’una cultura maltractats per l’odi i la por, explícitament canalitzats en les vides de les dones, que s’arrisquen a patir les conseqüències nefastes de qualsevol intent de revolta. La valentia i l’estoïcisme són indispensables per tirar endavant i per lluitar per la llibertat, però si alguna cosa posa de manifest aquesta obra és la importància de la fraternitat; de fer pinya; de compartir. El hammam és el seu oasi en un desert on la llei del més fort sempre és la de l’home. És la llenya que s’encén amb els seus diàlegs alliberats, les seves intimitats i la seva força col·lectiva.

L’obra de Rayhana també compta amb una adaptació cinematogràfica. A Algèria, el país on s’ambienta la història, està prohibida.

À mon âge, je me cache encore pour fumer forma part de la programació del 1r Festival de T(h)éâtre en francès (en français) de Barcelona. Podeu consultar la resta d’espectacles en aquest enllaç.