La tria del Primavera

4.06.2015

“És impossible veure tots els grups que vols veure. Te’n perdràs la meitat”, escriu Xavi Ayen a La Vanguardia de dijous. Davant la impossibilitat d’abastar-ho tot, és important la tria. Escoltar abans i decidir. Finalment, ja se sap, sorpreses i decepcions equilibren la balança, igual que fan el desig personal i l’interès informatiu quan matisen la crònica. Sempre amb el regust de no haver fet tot el possible, d’haver oblidat alguna cosa quan algú recorda que el bon concert era un altre. Com cada any, rondava l’opinió especialitzada que el cartell d’enguany no era bo, que era fluix. Pot ser. Però cent setanta-sis mil espectadors segurament diran el contrari.

Patti Smith | Foto: Eric Pamies

Patti Smith | Foto: Eric Pàmies

Patti Smith: La iaiona escup i plora

El ganxo: tocar sencer aquell Horses emblemàtic de l’any 75. D’aquí la presència nombrosa de veterans al peu del darrer escenari del Parc del Fòrum. Divendres a les vuit del vespre, el temps s’enterboleix i ella surt dins d’una camisa clara i un vestit fosc com la d’un avi de caliquenyo i bastó. El cabell llarg i blanc, el nas escalonat, la mirada estràbica. I llavors, “Jesus dies for somebody’s sins, but not mine”, la veu suau que vira i trenca i un bosc de braços que s’aixeca del mar de còdols. Una hora per fer memòria. De “Gloria” a “Redondo beach”, “Birdland”, “Free Money”, sense gairebé pausa, sense gairebé llums a l’escenari ni artificis, ella, la banda de sempre i la gentada. El seu talent natural que l’ha fet única i que li permet bellugar el públic amb un crit o un cop de braç. Algú plora travessat pel record, algú altre s’abraça a la parella, les pells vibren, som al 75 i Franco l’ha dinyat des de fa uns quants mesos. La iaiona escup a terra i s’emprenya amb el món. La iaiona recorda els seus morts, els Ramones, Jim Morrison, Jimi Hendrix i la colla de l’agulla de Nova York, els recorda i els plora poc abans d’acabar el xou. Ens diu que cal ser lliures i clou el concert amb l’himne “Rock and Roll Nigger”, trencant cordes i recuperant el paper de tieta del punk que algú va atorgar-li. Ni una canya dreta, després. I uns quants mocadors de paper a terra.

Panda Bear, l’home i la màquina

L’espectacle d’un home orquestra que supleix el col·lectiu. S’ha acabat el problema de repartir calés o discutir arranjaments. Des de l’aparició del sintetitzador i l’ús dels ordinadors a la música, els grups s’han anat aprimant fins a aquesta unitat bàsica d’home i màquina. La fusió que practica Panda Bear transforma la psicodèlia colorista d’uns Beach Boys, amb els seus violins, trompetes i cors, en una llengua única de so. La manca d’espectacle damunt de l’escenari: el músic és una ombra que manipula aparells, se supleix amb imatges. Una projecció sense fi de dones nues, pastilles, flors i serps converteix l’auditori en un autocinema. Dijous, a dos quarts de sis de la tarda, el xou de Panda Bear esdevé metàfora dels tres dies al Parc del Fòrum amb aquest baptisme de foc explícit. Música enllaunada, ritme trepidant i insinuacions d’una hora de durada. Acaba el concert i retruny un ovació d’un parell de segons. La gentada avia cap a la porta i cap al següent concert. Panda Bear roman com un record d’aquell primer dia de pagament a l’Auditori. L’home, la màquina, la comoditat del seient i un joc d’imatges tan explícit com la pròpia música.

Benjamin Booker, la postura dels grans

A les vuit del vespre de dijous, el sol declina quan ell surt a tocar a trio el seu únic disc. Des de la primer nota, demostra estil. Decanta el cos cap el micròfon i grata la guitarra sense esforç, sua i crida amb una veu que li surt natural com un paper de vidre. Blues i ritme és l’estil que practica, ho diuen les cançons que parlen de noies, foc d’amor i desesperació, de la bíblia, el pecat i la tristesa. Al centre de l’escenari, aquest ianqui de color, resident a New Orleans, domina l’escena: tanca els ulls, s’esprem l’ànima, canta menjant-se les paraules al ritme trepidant que li marquen les venes. Les cançons sonen com flamarades en la tarda que busca el vespre carregat de sol i mar. Cavalca i aconsegueix que la gent segueixi el trot, perquè ja hi ha qui coreja les seves cançons. Amb una hora en té prou per guanyar-se l’audiència de l’escenari Heineken amb la seva música mig negra mig blanca. L’handicap principal és fer-la evolucionar de la cotilla del blues i el ritme. Haurem d’esperar al proper disc.

Ambient al vespre al Fòrum | Foto:  Dani Canto

Ambient al vespre al Fòrum | Foto: Dani Canto

Spiritualized, llum que brilla

Ni una salutació, ni un agraïment per haver vingut. Jason Pierce, líder d’Spiritualized, apareix amb la cara habitual de pomes agres; potser és el mentó superlatiu que li estira la cara i li confereix un aire sorrut. Se situa a un cantó de l’escenari i defuig el centre protagonista, es penja la guitarra i comença a cantar amb una veu que, per suau, no li correspon. Llavors, llum blanca espetegant i una banda de cinc membres i dues coristes. No presenten cap disc, només un viatge de gairebé trenta anys. Interpreten clàssics com “Walking with Jesus” o “Shine a Light”. Sona “Soul On Fire” i els huracans que diu que duu a la sang es disparen, “She Kissed Me (It Feel Like A Hit)” i la nit crema les cares embadalides de la gent. Sonen poderosos i introspectius, plàcids i violents. Amb l’ofici del professional fins a veure les costures d’un invent que es repeteix com l’operari que feineja a la cadena de muntatge. Toquen, convencen i es retiren sense una salutació.

Mac DeMarco, espantant el veïnat

Semblen personatges d’“Els Simpson” o “South Park”. Per les maneres ràpides, els cabells estarrufats i les files de reis del campament, com la del cantant dins d’un pantaló de peto de camuflatge. Surten a donar-ho tot des del primer moment, a tocar cançons dels dos discos que tenen al mercat. El seu pop universitari sona familiar i suggeridor; potser un pèl fluix o buit per la magnitud de l’escenari Heineken, massa espai per a ells, entre ells i el públic. Però no hi fa res: han vingut a convèncer i tenen actitud per donar i vendre. Si cal fer cançons més conegudes que les seves, toquen el “Yellow” de Coldplay i es queden tan tranquils. Si és necessari jugar-se el físic, el líder Mac DeMarco es llença entre el públic que el passeja una estona per damunt dels caps. La pregunta que queda en l’ambient és si som davant d’una futura estrella. De moment, tenen el record dels espectadors d’aquest Primavera Sound 2015.

Ariel Pink | Foto: Xarlene

Ariel Pink | Foto: Xarlene

Divendres de glamur (o alguna cosa semblant): de Perfume Genius a Ariel Pink

Nova York i Los Angeles, capitals del món, espectacle vint-i-quatre hores al dia, tres-cents seixanta-cinc dies l’any. Els seus fills artístics ho duen a la sang i ho traspuen en escena, cadascú a la seva manera, segons l’estil. Mike Hadreas, líder de Perfume Genius, representa la Nova York sumptuosa. Queda clar quan trepitja l’escenari Pitchfork. Pel maquillatge de geisha i la granota fosca que vesteix acabada de planxar. Per la veu poderosa i els passos de ball que practica. Pel risc que busca en les seves cançons, que van del pop electrònic a la música de cantautor. Ho duu tot estudiat i no amaga que pretén la fama si és possible, malgrat que el cantó que ha escollit sigui dels més difícils. Cus i descús cançons a quatre mans al piano, a cops de cintura, a crits i amb silencis. El públic es divideix entre qui l’escolta amb atenció i qui comenta com li ha anat la setmana. Acaba l’actuació i l’artista s’endú l’aplaudiment solidari de l’audiència que ja corre cap a una altra banda.

Una hora més tard, al mateix indret, l’actuació d’Ariel Pink situa el concepte d’espectacle al cantó estripat dels clubs de Los Angeles, d’on han sortit tants altres grups (Dels Doors a Frank Zappa, per citar-ne un parell). Ariel duu l’ADN musical de la ciutat; ho demostren ell i la banda que l’acompanya des que trepitgen l’escenari. Vestit estrafolàriament, es guanya el públic a còpia de sarcasme i d’una música que viatja per la memòria dels anys seixanta. Sense concessions, però, perquè també escull el risc en la forma. Converteix el glamur en velocitat i descaradura, i de sobte el bateria apareix en calces i sostenidors a cantar un duo pretesament romàntic. Escalfen l’ambient amb el rock veterà que practiquen i troben l’espectador de la nit predisposat a riure’ls les gràcies. Uns i altres coincideixen amb o sense substàncies en la catarsi de l’amor, la suor i el ritme que ja han fet els seus predecessors en la història de la música. Tanquen l’actuació i s’enduen una altra ovació agraïda.

Dissabte de fúria: de Swans a Einstürzende Neubauten

Uns, a tres quarts de cinc; els altres, a les nou quaranta del vespre. De la comoditat de l’Auditori a l’esplanada de l’ATP, dues maneres d’entendre l’art entregades a la llibertat d’acció. Uns poden passar-se deu minuts picant un gong abans no introdueixin un nou instrument, els altres tiren un munt de ferralla a terra per a capturar-ne el so. Les seves actuacions aixequen la impostura dramàtica del festival, de l’alemany mastegat per Blixa Bargelf, líder d’Einstürzende Neubauten, als udols i escarafalls de Michel Gira, ment pensant dels nord-americans Swans. A ambdós grups els uneix l’inconformisme i una trajectòria que ve dels vuitanta. La música, però, no té edat, demana situar-se en fora de joc, obrir-se d’orelles i deixar-se penetrar pel concepte. De la tarda roent i subterrània a la nit fresca i sufocant, sonen violes, moles industrials afinades, canonades de plàstics, trombons, cortines, papers de plata i un allau de guitarres. Dues hores de mur de so de Swans i una més de clàssics del repertori d’Einstürzende Neubaten. Rock industrial, experimental, post rock, les etiquetes per definir-los fugen de les mans. Elegància i poètica, pirotècnia veterana, tema lliure. Un dissabte de fúria (controlada, però).

Detalls i breus

El divendres el duo de hip-hop Run The Jewels obre l’actuació amb el “We are The Champions” de Queen mentre la luminotècnia tenyeix de blaugrana l’escenari, en homenatge als futurs campions de la copa de dissabte.

Sembla ser que el duo nord-americà Black Keys, caps de cartell del dijous, no es parlen. Ho diuen els rumors que corren pel Parc del Fòrum. Potser és aquest el motiu de la seva actuació insulsa. O potser els era massa gros l’escenari Heineken.

Una de les sorpreses del festival, la libanesa francesa Yasmine Hamdan, amenaça la tarda de dijous de buidar la resta de recintes del Parc amb la seva poderosa seducció oriental. A seguir-li la pista.

Arran de de l’actuació de Julian Casablanca —doble actuació en solitari i amb els Strokes—, torna a sortir la història dels Casablanca de Sabadell, prohoms catalanistes que van acabar exiliats a Manhattan on el pare d’en Julian dirigeix l’agència de models més important del planeta.

Dissabte, a l’escenari Ray-Ban, Tory Amos passa desapercebuda, malgrat un concert de chapeau només per a fans.

Diuen que al cantant de Foxygen l’acabava de deixar la xicota. Potser era aquest el motiu de la seva actitud histèrica. O era el lloc i l’escenari gros del Primavera? Malgrat que van omplir-lo de flors i coristes ballarines.

Segueix sense aparèixer una ressenya de l’actuació del guitarrista nord-americà Marc Ribot. La coincidència amb el concert de Patti Smith el deuria deixa sol a l’Auditori.